En diversas culturas los murciélagos son animales que inspiran temor o repulsión por su asociación a “ratas voladoras” que pueden transmitir enfermedades como la rabia, y por los numerosos relatos míticos tejidos en torno a ellos, como los de vampiros, chupadores de sangre.
Sin embargo, la presencia del murciélago es constante en la historia de nuestra tierra y su imagen forma parte de la cultura popular de muchas zonas.

1. Según la leyenda los árabes lo domesticaban y lo empleaban para controlar las plagas de mosquitos de los terrenos pantanosos cercanos a la ciudad de Valencia.
Se cuenta en el Llibre dels feits de Jaume I, que, durante la reconquista, un profeta árabe auguró que mientras el murciélago del dueño de la ciudad de Valencia pudiera volar libre todas las noches, la plaza se mantendría en poder musulmán. Sitiada Valencia y estando las tropas del rey Jaime I acampadas fuera de sus murallas, el murciélago, atraído por la figura del dragón que decoraba el casco de Jaume I se hizo fuerte en la tienda del rey y este ordenó que no le asustasen para que permaneciera en el campamento y no pudiera volar sobre la ciudad, quebrantando así el augurio del profeta.
Una noche comenzó a oírse cerca de la tienda del rey un extraño golpear de tambor. Un soldado alertó a Jaime I quien despertó a sus capitanes y ordenó extremar la vigilancia, descubriendo que el ejército moro estaba intentando rodear el campamento sorprendiéndoles durante el sueño. De inmediato los cristianos tomaron las armas entablando una feroz batalla de la que salieron victoriosos. Tras la lucha, el rey quiso premiar al que les había avisado con los golpes de tambor y grande fue su sorpresa al descubrir que el aviso había sido dado por el murciélago dejándose caer una y otra vez sobre el instrumento hasta despertar al campamento. Como premio a su decisiva ayuda, Jaime I hizo poner el murciélago en la parte más alta del escudo real y en el nuevo escudo de la ciudad de Valencia. Y de ahí sería también una imagen frecuente en los blasones de la antigua Corona de Aragón.

Murciélago comedor de frutas. Autor, Frank Starmer

2. El murciélago, único mamífero volador del mundo, es una de las especies más interesantes y necesarias para el ecosistema por los beneficios ecológicos que aporta, sobre todo en el control de insectos y plagas. Además, estos insectívoros, protegidos por la legislación de la Unión Europea, colaboran en la conservación de la biodiversidad actuando como vehículo de dispersión de semillas.

3. Existen en el mundo más de 1.100 especies diferentes de quirópteros distribuidas en todos los continentes, salvo la Antártida, y representan el 20% de mamíferos del planeta (el segundo orden más numeroso, por detrás de los roedores). Por ello existe una gran diversidad, no sólo en formas de alimentación, sino en tamaños que oscilan desde los apenas 30 mm y 1,5 gr de peso del murciélago abejorro (Filipinas, Tailandia), hasta los 1,8 m de envergadura y 1,2 k de peso del zorro volador de corona dorada (Indonesia) que puede comer cada día la mitad de su peso.

4. Las extremidades de los murciélagos están formadas por los mismos tipos de huesos que en los humanos pero más flexibles; los de sus manos, proporcionalmente más largos, están recubiertos por una doble membrana de piel elástica llamada patagio. Son las “alas” cartilaginosas y muy sensibles que les permiten realizar su característico vuelo batido y a las que se debe el nombre de quirópteros, “alas en las manos” (del griego quiro=mano y ptero=ala).

¿Oso o murciélago?. Autor, Gustavo Fernando Durán

5. Los murciélagos tienen dietas muy variadas: artrópodos, vertebrados, polen, fruta, sangre. En realidad solo existen 3 especies de murciélagos que se alimentan exclusivamente de sangre de animales y viven en el sur de México, Centroamérica y Sudamérica, como el vampiro común (Desmodus rotundus). Esta especie hematófaga (que come sangre) tiene los dientes muy afilados para hacer cortes limpios y rápidos, y saliva con anticoagulantes para que la sangre brote de la herida con facilidad. Esta sustancia se ha adaptado en medicina para tratar a pacientes con accidentes cerebro-vasculares o enfermedades cardíacas.

6. Muchos quirópteros tienen un papel fundamental en la polinización de plantas y en la dispersión de semillas hasta el punto que numerosas plantas dependen exclusivamente de ellos para su reproducción. Así realizan un papel muy importante en la conservación de la biodiversidad: en sus desplazamientos llevan consigo todo tipo de semillas que contribuyen a la extensión de los bosques en las latitudes medias y tropicales, pudiendo dispersar más de 30.000 semillas pequeñas en una noche.

7. Un curioso estudio de la Universidad de Ontario, en Canadá, ha demostrado que, tras consumir néctar y frutas fermentadas, los murciélagos no tienen problemas para volar “borrachos”. En experimentos con murciélagos en el norte de Belice que dieron una tasa de alcohol en sangre superior al 0,3%, los científicos comprobaron que siguen volando con la misma destreza, lo que demuestra su tolerancia al alcohol.
No obstante, unos dos tercios de las especies mundiales se alimentan de insectos y los murciélagos europeos además complementan esta dieta con arácnidos y en raros casos, con pequeñas aves o pececillos. Para mantener su actividad y acelerado metabolismo necesitan ingerir grandes cantidades de alimento lo que les convierte en los mejores controladores naturales de los insectos que dañan bosques y cultivos, trasmiten enfermedades o nos provocan picaduras.
Se calcula que en áreas urbanas pueden consumir casi 14.000 kilos de insectos en una sola noche y en el medio natural entre 2 y 6 mil insectos en una noche. Se estima que una colonia puede comer hasta una tonelada de insectos al año, algo así como 600 millones de insectos. Por ello, en las zonas donde abundan mantienen un equilibrio que difícilmente podríamos sustituir de forma artificial y una reducción importante en sus poblaciones acarrearía un desequilibrio de graves consecuencias ecológicas.

Volando. Autora, shellac

8. La palabra «murciélago» significa ratón ciego (del latín: muris-ratón, ceaculus-ciego) pero contrariamente a la creencia popular, los murciélagos tienen una visión muy sensible cuando hay poca luz, pudiendo perfectamente volar e identificar a sus presas por medio de la vista.
Su actividad nocturna solo responde a una particular adaptación evolutiva. Son mamíferos nocturnos o crepusculares porque es más fácil cazar las presas, y además evitan a sus posibles depredadores (rapaces, mamíferos carnívoros, serpientes,…).
Para volar y cazar en la oscuridad con increíble precisión se valen de un sistema de emisión de sonidos de alta frecuencia denominado «ecolocación». Consiste en la emisión de ultrasonidos por medio de la boca o la nariz que al rebotar en un obstáculo son recibidos nuevamente por el oído del murciélago, que procesa una imagen sónica de los objetos; un sistema semejante al conocido «sonar» que les permite determinar el tamaño y la proximidad de los objetos, literalmente, ver. De esa forma pueden localizar a sus presas y lanzarse sobre ellas en picado. Una habilidad que en algunos experimentos les permite esquivar alambres de no más de medio milímetro de espesor.
Aunque no lo parezca, los murciélagos pueden ser extremadamente “ruidosos” pero el oído humano no puede registrar las agudas frecuencias a las que se emiten. Se asegura que para comunicarse a grandes distancias, un murciélago puede emitir un sonido que alcanza los 140 decibelios (una discoteca llega a unos 90 dB, en algún concierto en vivo 110 dB y a partir de los 120 produce dolor físico en el oído humano).
Según demostraron científicos australianos, estos sonidos tienen «acentos» diferentes según la especie de que se trate, y dentro de la misma especie pueden variar mucho tanto en frecuencia y ritmo, como en intensidad, gracias a las láminas nasales. Mientras están de caza emiten entre 4 y 12 señales por segundo, pero cuando localizan una presa la frecuencia sube a unas 50 por segundo. Las orejas, pues, son muy importantes para estos mamíferos; pueden girarlas de forma independiente una de otra y su tamaño depende de la aerodinámica de cada especie (los que vuelan más rápido, las tienen más cortas).
Investigadores de universidades de Inglaterra y Escocia, están estudiando esta habilidad de localización para aplicarla a la creación de sistemas médicos de ultrasonido más sensibles y fabricar implantes para personas sordas.

9. El ciclo vital de los quirópteros es muy característico, con periodos de hibernación y de cría en los cuales se suelen agrupar en colonias numerosas, compuestas por pequeños grupos familiares, y en las que las madres son capaces de reconocer a sus crías, entre miles o millones, por sus voces y olores específicos. Uno de los refugios más numeroso del mundo es la cueva Braken en Texas donde se cobijan más de 20 millones de murciélagos.
La mayoría de las especies solo tienen una cría al año, hecho que los hace muy vulnerables y cuando un cría queda huérfana es adoptada por otra hembra adulta de la colonia. Se estima que unas 250 especies de murciélagos en el planeta se encuentran en situación de vulnerabilidad o en peligro de extinción.
Durante el invierno hay especies que migran hacia zonas más cálidas volando hasta 400 km en una sola noche; otras hibernan.
La hibernación no está motivada tanto por el frío, como por la escasez de alimento y durante este periodo viven de las reservas acumuladas anteriormente. Sufren un descenso de la temperatura del cuerpo (a veces hasta 0 grados), para reducir la necesidad de energía y disminuyen el ritmo cardíaco a apenas 10 latidos por segundo, en contraste con los 600 latidos de un murciélago cazando. Para protegerse del frío se cubren con sus alas que actúan como aislantes térmicos.
Solos, en pequeños grupos o a miles, pueden hibernar durante meses y reactivarse cada cierto tiempo para orinar y defecar, o para cambiar de lugar de hibernada.
En la Comunidad Valenciana la hibernación de nuestras especies es muy corta ya que los inviernos son muy suaves y permiten la actividad de los insectos casi todo el año. En la mayor parte de sus refugios se pueden ver murciélagos activos en casi cualquier época del año y sólo en unas pocas cavidades de zonas de alta montaña se reúnen a millares para hibernar.

Cueva del Murciélago. Altura, Castellón. Autor, Manuel Járrega

10. La diversidad de hábitats de nuestros territorios y el dominio de los materiales calcáreos dota de diversos refugios a los murciélagos: cavidades naturales, bosques, zonas de cultivo, masas de agua y áreas urbanas. Hasta el momento se han identificado 22 especies: 11 cavernícolas (en cuevas o cavidades artificiales como minas o bodegas); 4 forestales (en huecos de grandes árboles) y 6 fisurículas o urbanas (en grietas de cortados, acantilados y en agujeros de muros en ambientes urbanos y rurales).
Algunas de las especies que tienen importantes poblaciones en nuestro territorio, se encuentran entre las más amenazadas en el ámbito europeo, como el murciélago patudo y el murciélago de herradura mediano que se halla en avanzado proceso de regresión y requiere acciones urgentes para su conservación.
Dependiendo de la época del año se refugian para descansar, hibernar, o reproducirse. Para seleccionar su cobijo los murciélagos son muy exigentes en cuanto a tranquilidad, condiciones de humedad y temperatura, y abundancia de alimento en el entorno. Por ejemplo en cuanto a los cavernícolas, de las casi 6.000 cuevas catalogadas en la Comunidad Valenciana, apenas unos centenares están ocupadas por murciélagos y de ellas sólo 30 son refugios importantes para las grandes colonias.
En la provincia hay importantes colonias en cavidades de Castellón, Oropesa, Atzaneta, Aín, Lucena o Ares del Maestrat. Todas ellas incluidas en LICs (Lugares de Importancia para la Conservación) de la Red Natura 2000.
En cuanto a las especies forestales, se refugian y alimentan en bosques con árboles que presenten huecos y grietas en troncos o ramas; otras utilizan los árboles sólo como refugio opcional y un tercer grupo sólo va a los bosques a cazar.
Los árboles y bosques viejos son imprescindibles para algunas especies de quirópteros porque les ofrecen las únicas posibilidades de refugio y les proporcionan alimento al mantener poblaciones de insectos asociados. Por su parte, los murciélagos forestales reducen las poblaciones de insectos que podrían constituir plagas, controlando sus poblaciones como un “biocida” natural.

11. En la comarca de l’Alt Maestrat, el Barranc dels Horts (Ares del Maestrat) es un enclave muy interesante para el estudio de la fauna quiropterológica forestal. Estudios realizados en la zona detectan un buen número de especies forestales, atribuible a la elevada edad de este bosque y a la heterogeneidad en clases de edad y tamaño.
Destaca el murciélago de bosque (Barbastella barbastellus), especie en retroceso en la mayor parte de Europa. Es una especie típicamente forestal y arborícola que busca sus refugios y parideras en huecos de árboles pero hiberna en cuevas o grietas formando colonias con otras especies. Está especializado en la caza de mariposas nocturnas en vuelo, por encima de las copas, aunque no desprecia a otros insectos de cuerpo blando. Y comparte los árboles viejos y su menú favorito con el nóctulo menor (Nyctalus leisleri).
El murciélago rabudo (Tadarida taeniotis) es otro habitual que busca sus refugios en huecos de edificios y se mantiene activo durante todo el año.
El murciélago orejudo gris (Plecotus austriacus) está más ligado a zonas de cultivo y ambientes urbanos. Es un solitario pero forma pequeñas colonias para la reproducción.
Otro al que le gustan los huecos de los árboles pero tampoco desprecia las construcciones humanas, es el murciélago de ribera (Myotis daubentonii) que suele hibernar en cuevas donde a veces se concentran miles de ejemplares. Sus ‘cazaderos’ son variados pero normalmente se encuentran cerca de alguna masa de agua.
Y la especialidad del murciélago de oreja partida (Myotis emarginatus) son arañas y dípteros diurnos, a los que captura cuando están posados sobre hojas o rocas, aunque también lo hace en vuelo.

12. La escasez de árboles y bosques viejos reduce y aísla las poblaciones de murciélagos forestales, que se fragmentan y hacen más frágiles, por lo que muchas especies aparecen en la mayor parte de los catálogos de especies amenazadas, tanto a nivel autonómico como nacional y europeo.
Les afectan principalmente las molestias en los refugios donde pasan el invierno o crían, la destrucción de árboles de gran porte y determinadas transformaciones de los hábitats cercanos a sus refugios que utilizan como cazaderos.
En el caso de los cavernícolas se realizan cerramientos de las cuevas más amenazadas para evitar la entrada incontrolada de visitas en momentos críticos de su ciclo biológico como la reproducción o la hibernación cuya interrupción puede causar la muerte de muchos ejemplares.

En definitiva, la conservación de los extraordinarios murciélagos, antídotos naturales de primer orden, es clave para la protección de la biodiversidad y de la propia especie humana.

Cova de l’ocre. Lucena del Cid. Autor, Espeleo Club Castelló

______________________________________
Traducció al valencià:

12 coses que no sabies sobre rates penades

En diverses cultures les rates penades són animals que inspiren temor o repulsió per la seua associació a “rates voladores” que poden transmetre malalties com la ràbia, i pels nombrosos relats mítics teixits entorn d’ells, com els de vampirs, xupladors de sang.
No obstant això, la presència de la rata penada és constant en la història de la nostra terra i la seua imatge forma part de la cultura popular de moltes zones.

1. Segons la llegenda els àrabs el domesticaven i l’empraven per a controlar les plagues de mosquits dels terrenys pantanosos pròxims a la ciutat de València.
Es conta en el Llibre dels feits de Jaume I, que, durant la reconquesta, un profeta àrab va augurar que mentres la rata penada de l’amo de la ciutat de València poguera volar lliure totes les nits, la plaça es mantindria en poder musulmà. Assetjada València i estant les tropes del rei Jaume I acampades fora de les seues muralles, la rata penada, atreta per la figura del drac que decorava el casc de Jaume I es va fer fort en la tenda de campanya del rei qui va ordenar que no la espantaren perquè romanguera en el campament i no poguera volar sobre la ciutat, crebantant així l’auguri del profeta.
Una nit va començar a sentir-se prop de la tenda del rei un estrany colpejar de tambor. Un soldat va alertar Jaume I qui va despertar als seus capitans i va ordenar extremar la vigilància, descobrint que l’exèrcit moro estava intentant rodejar el campament sorprenent-los durant el son. Immediatament els cristians van prendre les armes entaulant una feroç batalla de què van eixir victoriosos. Després de la lluita, el rei va voler premiar a qui els havia avisat amb els colps de tambor i gran va ser la seua sorpresa al descobrir que l’avís havia sigut donat per la rata penada deixant-se caure una vegada i una altra sobre l’instrument fins a despertar al campament. Com a premi a la seua decisiva ajuda, Jaume I va fer posar la rata penada en la part més alta de l’escut reial i en el nou escut de la ciutat de València. I d’ací seria també una imatge freqüent en els blasons de l’antiga Corona d’Aragó.

2. La rata penada, únic mamífer volador del món, és una de les espècies més interessants i necessàries per a l’ecosistema pels beneficis ecològics que aporta, sobretot en el control d’insectes i plagues. A més, estos insectívors, protegits per la legislació de la Unió Europea, col·laboren en la conservació de la biodiversitat actuant com a vehicle de dispersió de llavors.

3. Existeixen en el món més d’1.100 espècies diferents de quiròpters distribuïdes en tots els continents, excepte l’Antàrtida, i representen el 20% dels mamífers del planeta (el segon orde més nombrós, per darrere dels rosegadors). Per això hi ha una gran diversitat, no sols en formes d’alimentació, sinó en grandàries que oscil·len des dels, a penes 30 mm i 1,5 gr. de pes de la rata penada borinot (Filipines, Tailàndia), fins als 1,8 m d’envergadura i 1,2 k de pes de la rabosa voladora de corona daurada (Indonèsia) que pot menjar cada dia la meitat del seu pes.

4. Les extremitats de les rates penades estan formades pels mateixos tipus d’ossos que en els humans però més flexibles; els de les seues mans, proporcionalment més llargs, estan recoberts per una doble membrana de pell elàstica anomenada patagi. Són les “ales” cartilaginoses i molt sensibles que els permeten realitzar el seu característic vol batut i a les que es deu el nom de quiròpters, “ales en les mans” (del grec quiro=ma i ptero=ala).

5. Les rates penades tenen dietes molt variades: artròpodes, vertebrats, pol·len, fruita, sang. En realitat només existeixen 3 espècies de rates penades que s’alimenten exclusivament de sang d’animals i viuen al sud de Mèxic, Amèrica central i Sud-amèrica, com el vampir comú (Desmodus rotundus). Esta espècie hematòfaga (que menja sang) té les dents molt esmolades per a fer talls nets i ràpids, i saliva amb anticoagulants perquè la sang brolle de la ferida amb facilitat. Esta substància s’ha adaptat en medicina per a tractar pacients amb accidents cerebrovasculars o malalties cardíaques.

6. Molts quiròpters tenen un paper fonamental en la pol·linització de plantes i en la dispersió de llavors fins al punt que nombroses plantes depenen exclusivament d’ells per a la seua reproducció. Així realitzen un paper molt important en la conservació de la biodiversitat: en els seus desplaçaments porten amb si tot tipus de llavors que contribuïxen a l’extensió dels boscos en les latituds mitjanes i tropicals, podent dispersar més de 30.000 llavors xicotetes en una nit.

7. Un curiós estudi de la Universitat d’Ontàrio, a Canadà, ha demostrat que, després de consumir nèctar i fruites fermentades, les rates penades no tenen problemes per a volar “borratxes”. En experiments amb rates penades, en el nord de Belize, que van donar una taxa d’alcohol en sang superior al 0,3%, els científics van comprovar que continuen volant amb la mateixa destresa, la qual cosa demostra la seua tolerància a l’alcohol.
No obstant això, uns dos terços de les espècies mundials s’alimenten d’insectes i les rates penades europees a més complementen esta dieta amb aràcnids i en rars casos, amb xicotetes aus o peixets. Per a mantindre la seua activitat i accelerat metabolisme necessiten ingerir grans quantitats d’aliment el que els converteix en els millors controladors naturals dels insectes que danyen boscos i cultius, transmeten malalties o ens provoquen picadures.
Es calcula que en àrees urbanes poden consumir quasi 14.000 quilos d’insectes en una sola nit i en el medi natural entre 2 i 6 mil insectes en una nit. S’estima que una colònia pot menjar fins una tona d’insectes a l’any, quelcom així com 600 milions d’insectes. Per això, en les zones on abunden, mantenen un equilibri que difícilment podríem substituir de forma artificial, i una reducció important en les seues poblacions ocasionaria un desequilibri de greus conseqüències ecològiques.

8. La paraula «murciélago» significa ratolí cec (del llatí: muris-rata, ceaculus-cec) però contràriament a la creença popular, les rates penades tenen una visió molt sensible quan hi ha poca llum, podent perfectament volar i identificar a les seues preses per la vista.
La seua activitat nocturna només respon a una particular adaptació evolutiva. Són mamífers nocturns o crepusculars perquè és més fàcil caçar les preses, i a més eviten els seus possibles depredadors (rapinyaires, mamífers carnívors, serps,…).
Per a volar i caçar en la foscor amb increïble precisió es valen d’un sistema d’emissió de sons d’alta freqüència denominat «ecolocalització». Consistix en l’emissió d’ultrasons per mitjà de la boca o el nas que al rebotar en un obstacle són rebuts novament per l’oïda de la rata penada, que processa una imatge sònica dels objectes; un sistema semblant al conegut «sonar» que els permet determinar la grandària i la proximitat dels objectes, literalment, veure. D’eixa forma poden localitzar a les seues preses i llançar-se sobre elles en picat. Una habilitat que en alguns experiments els permet esquivar fils d’aram de no més de mig mil·límetre de grossària.
Encara que no ho parega, les rates penades poden ser extremadament “sorolloses”, però l’oïda humana no pot registrar les agudes freqüències a què s’emeten. S’assegura que per a comunicar-se a grans distàncies, una rata penada pot emetre un so que aconsegueix els 140 decibels (una discoteca arriba a uns 90 dB, en algun concert en viu 110 dB i a partir dels 120 produïx dolor físic en l’oïda humana).
Segons van demostrar científics australians, estos sons tenen «accents» diferents segons l’espècie de què es tracte, i dins de la mateixa espècie poden variar molt tant en freqüència i ritme, com en intensitat, gràcies a les làmines nasals. Mentres estan de caça emeten entre 4 i 12 senyals per segon, però quan localitzen una presa la freqüència puja a unes 50 per segon. Les orelles,doncs, són molt importants per a estos mamífers; poden girar-les de forma independent una d’una altra i la seua dimensió depén de l’aerodinàmica de cada espècie (els que volen més ràpid, les tenen més curtes).
Investigadors d’universitats d’Anglaterra i Escòcia, estan estudiant esta habilitat de localització per a aplicar-la a la creació de sistemes mèdics d’ultrasò més sensibles i fabricar implantes per a persones sordes.

9. El cicle vital dels quiròpters és molt característic, amb períodes d’hibernació i de cria en els quals se solen agrupar en colònies nombroses, compostes per xicotets grups familiars, i en les que les mares són capaces de reconèixer a les seus cries, entre mils o milions, per les seues veus i olors específiques. Un dels refugis més nombrós del món és la cova Braken a Texas on s’alberguen més de 20 milions de rates penades.
La majoria de les espècies només tenen una cria a l’any, fet que els fa molt vulnerables i quan una cria queda òrfena és adoptada per una altra femella adulta de la colònia. S’estima que unes 250 espècies de rates penades en el planeta es troben en situació de vulnerabilitat o en perill d’extinció.
Durant l’hivern hi ha espècies que migren cap a zones més càlides volant fins a 400 km en una sola nit; altres hibernen.
La hibernació no està motivada tant pel fred, com per l’escassetat d’aliment i durant este període viuen de les reserves acumulades anteriorment. Pateixen un descens de la temperatura del cos (a vegades fins a 0 graus), per a reduir la necessitat energia i disminuïxen el ritme cardíac a penes a 10 batecs per segon, en contrast amb els 600 batecs d’una rata penada caçant. Per a protegir-se del fred es cobreixen amb les seues ales que actuen com a aïllants tèrmics.
Sols, en xicotets grups, o a milers, poden hibernar durant mesos i reactivar-se cada cert temps per a orinar i defecar, o per a canviar de lloc d’hivernada.
En la Comunitat Valenciana la hibernació de les nostres espècies és molt curta ja que els hiverns són molt suaus i permeten l’activitat dels insectes quasi tot l’any. En la major part dels seus refugis es poden veure rates penades actives en quasi qualsevol època de l’any i només en unes poques cavitats de zones d’alta muntanya es reunixen a milers per a hibernar.

10. La diversitat d’hàbitats dels nostres territoris i el domini dels materials calcaris dota de diversos refugis a les rates penades: cavitats naturals, boscos, zones de cultiu, masses d’aigua i àrees urbanes. Fins al moment s’han identificat 22 espècies: 11 cavernícoles (en coves o cavitats artificials com a mines o cellers); 4 forestals (en buits de grans arbres) i 6 fissurícoles o urbanes (en clavilles de tallats, penya-segats i en forats de murs en ambients urbans i rurals).
Algunes de les espècies que tenen importants poblacions en el nostre territori, es troben entre les més amenaçades en l’àmbit europeu, com la rata penada de peus grans i la rata penada de ferradura mitjana que es troba en avançat procés de regressió i requereix accions urgents per a la seua conservació.
Depenent de l’època de l’any es refugien per a descansar, hibernar, o reproduir-se. Per a seleccionar el seu recer les rates penades són molt exigents quant a tranquil·litat, condicions d’humitat i temperatura, i abundància d’aliment en l’entorn. Per exemple quant a les cavernícoles, de les quasi 6.000 coves catalogades a la Comunitat Valenciana, a penes uns centenars estan ocupades per rates penades i d’elles només 30 són refugis importants.
En la província hi ha importants colònies en cavitats de Castelló, Orpesa, Atzeneta, Ain, Llucena o Ares del Maestrat. Totes elles incloses en LICs (Llocs d’Importància per a la Conservació) de la Xarxa Natura 2000.
Quant a les espècies forestals, es refugien i alimenten en boscos amb arbres que presenten buits i clevills en troncs o branques; altres utilitzen els arbres només com a refugi opcional i un tercer grup només va als boscos a caçar.
Els arbres i boscos vells són imprescindibles per a algunes espècies de quiròpters perquè els ofereixen les úniques possibilitats de refugi i els proporcionen aliment, al mantindre poblacions d’insectes associats. Per la seua banda, les rates penades forestals reduïxen les poblacions d’insectes que podrien constituir plagues, controlant les poblacions com un “biocida” natural.

11. En la comarca de l’Alt Maestrat, el Barranc dels Horts (Ares del Maestrat) és un enclavament molt interessant per a l’estudi de la fauna quiropterològica forestal. Estudis realitzats en la zona detecten un bon nombre d’espècies forestals, atribuïble a l’elevada edat d’este bosc i a l’heterogeneïtat en classes d’edat i grandària.
Destaca la rata penada de bosc (Barbastella barbastellus), espècie en retrocés en la major part d’Europa. És típicament forestal i arborícola que busca els seus refugis i paridores en buits d’arbres però hiberna en coves o clevills formant colònies amb altres espècies. Està especialitzada en la caça de palometes nocturnes en vol, per damunt de les copes, encara que no menysprea altres insectes de cos moll. I compartix els arbres vells i el seu menú favorit amb el nòctul xicotet (Nyctalus leisleri).
La rata penada de cua llarga (Tadarida taeniotis) és un altra habitual que busca els seus refugis en buits d’edificis i es manté activa durant tot l’any.
La rata penada orelluda meridional (Plecotus austriacus) està més lligada a zones de cultiu i ambients urbans. És una solitaria però forma xicotetes colònies per a la reproducció.
Un altre a què li agraden els buits dels arbres però tampoc menysprea les construccions humanes, és la rata penada clara d’aigua (Myotis daubentonii) que sol hibernar en coves on, de vegades es concentren milers d’exemplars. Les seues àrees de caça són variades però normalment es troben prop d’alguna massa d’aigua.
I l’especialitat de la rata penada d’orelles dentades (Myotis emarginatus) són aranyes i dípters diürns, als que captura quan estan posats sobre fulles o roques, encara que també ho fa en vol.

12. L’escassetat d’arbres i boscos vells reduïx i aïlla les poblacions de rates penades forestals, que es fragmenten i es fan més fràgils, per la qual cosa moltes espècies apareixen en la major part dels catàlegs d’espècies amenaçades, tant a nivell autonòmic com nacional i europeu.
Els afecten principalment les molèsties en els refugis on passen l’hivern o crien, la destrucció d’arbres de gran port i determinades transformacions dels hàbitats pròxims als seus refugis que utilitzen com a zona de caça.
En el cas dels cavernícoles es realitzen tancaments de les coves més amenaçades per a evitar l’entrada incontrolada de visites en moments crítics del seu cicle biològic, com la reproducció o la hibernació, la interrupció de la qual pot causar la mort de molts exemplars.

En definitiva, la conservació de les extraordinàries rates penades, antídots naturals de primer orde, és clau per a la protecció de la biodiversitat i de la pròpia espècie humana.