La provincia de Castellón se caracteriza por una gran diversidad natural que representa un elevado atractivo para la observación de aves o birdwatching, actividad facilitada por diferentes itinerarios ornitológicos y observatorios en espacios naturales protegidos.

Por otra parte,  la riqueza cultural, histórica, y por supuesto gastronómica del territorio castellonense, sumada a la buena accesibilidad, infraestructuras y alojamientos convierte a la provincia en un excelente destino para los amantes de la naturaleza y del turismo ornitológico. Bien vale la pena adentrarse en el territorio y conocerlo a fondo, utilizando a las aves como motivación para descubrir sus pueblos, sus gentes y su cultura.

La observación de aves es una actividad que con el paso de los años va sumando adeptos dado que aporta un enorme disfrute de la naturaleza y nos ayuda a mantener todos los sentidos alerta, pero también requiere de unas buenas prácticas para no interferir en el comportamiento habitual de las aves.

Todo buen ornitólogo debe evitar ruidos, movimientos bruscos y colores muy llamativos. Además de equiparnos con unos prismáticos ligeros de 8×30 o 10×40, con los que observar al detalle las aves y poder identificarlas, es recomendable un cuaderno de campo en el que anotar nuestras observaciones que nos serán muy útiles para determinar las especies y rememorar las experiencias vividas en las jornadas de campo. Actualmente la libreta de campo es sustituida por muchos ornitólogos por aplicaciones móviles (como eBird) en las que anotar todo lo importante: lugar, fecha, hora de la observación, tipo de hábitat, conducta del ave…aunque a la libreta nunca se le acaba la batería…

Asimismo, es muy importante seguir las siguientes recomendaciones:

• No abandonar los senderos señalizados, ni traspasar vallas. Solo acceder por vías permitidas, haciendo caso en todo momento a las indicaciones de los carteles y respetando la normativa de los espacios y la legislación sobre conservación de flora y fauna.
• Hay que ser especialmente cuidadosos en época de reproducción. En caso de observar un nido, hay que alejarse y mantenerse oculto para evitar molestias a las aves que provocarían el abandono del nido y la pérdida de la nidada.

Alimoche común / Aufrany

Especie vulnerable. Se trata de un ave carroñera que durante la época de cría se distribuye por las áreas montañosas de las estribaciones del Sistema Ibérico del Maestrat.  Establece sus nidos en áreas quebradas y abruptas próximas a parajes abiertos, con ganadería extensiva, pastizales y matorrales bajos, en los que obtiene su alimento (generalmente después de que los buitres leonados despedacen el cadáver). Los ejemplares españoles pasan el invierno en el África subsahariana.

Aunque antaño era frecuente, las poblaciones de alimoche han sufrido un grave retroceso debido sobre todo a la pérdida de recursos alimentarios y al uso ilegal de cebos envenenados por parte de irresponsables.

Águila perdicera / Àguila de panxa blanca o cuabarrada

Especie vulnerable. Los territorios de reproducción se localizan en sierras cercanas a las llanuras litorales con proximidad de cortados rocosos donde nidificar. Los territorios se establecen en enero-febrero, y los pollos vuelan en mayo-junio, permaneciendo tres meses con los padres antes de dispersarse. Durante la época reproductora el conejo resulta fundamental como fuente de alimento. El alto índice de mortalidad adulta no natural (caza furtiva, veneno, y la electrocución y colisión con tendidos eléctricos) supone su principal amenaza.

Colirrojo real / Cua-roja reial

Especie vulnerable. Ave de distribución localizada en el sur de Europa, donde ocupa áreas de media montaña con bosques maduros de frondosas y coníferas, con presencia de arbolado viejo y claros dispersos. En la Comunidad Valenciana su presencia es muy localizada y se restringe a las áreas del Maestrat limítrofes con Teruel. A escala regional, se encuentra amenazada por los cambios en los bosques experimentados por el cambio climático. Durante la migración aparece en humedales y áreas de cultivo, con cierta preferencia por la costa.

Quebrantahuesos / Trencalòs

Especie en peligro. Se encuentra muy ligado a áreas de montaña con roquedos y acantilados, así como a la presencia de ungulados domésticos y salvajes. Constituye el último eslabón en el aprovechamiento de las carroñas, ya que se nutre de tendones y huesos de grandes ungulados, que ingiere después de fracturarlos.

Históricamente, esta enorme rapaz estaba presente en la mayoría de las regiones montañosas de Europa, de donde se extinguió a lo largo del siglo XX. En Castellón, desde 2018 existe un proyecto de reintroducción en la Tinença de Benifassà.

Halcón peregrino / Falcó pelegrí

Rapaz muy conocida desde la antigüedad por su empleo en cetrería. Se alimenta principalmente de aves de pequeño y mediano tamaño, que captura en vuelo realizando un picado en el que llega a alcanzar velocidades de cerca de 300 km/h.

Para establecer sus territorios requiere espacios abiertos en los que cazar, abundancia de presas y algún cortado rocoso, un talud arenoso o incluso un edificio para instalar el nido. Se trata de un ave que en la actualidad muestra una cierta recuperación, tras un declive importante en la segunda mitad del siglo XX a causa del expolio de sus nidos y el uso indiscriminado de plaguicidas en algunas regiones agrícolas.

Vencejo real / Falcia de panxa blanca / Ballester

Es el mayor y más llamativo de los vencejos ibéricos y el único con zonas blancas en el vientre. Instala sus colonias principalmente en grandes cantiles rocosos calizos, prefiriendo los verticales, orientados al sur y de cierta altura. Se alimenta en vuelo capturando con la boca abierta pequeños insectos voladores y recorre diariamente cientos de kilómetros. Inverna en África ecuatorial.

Chova piquirroja / Gralla de bec roig

Habita en roquedos, acantilados e incluso edificios monumentales en entornos urbanos, tanto en la costa como en el interior, donde existan grietas y oquedades en las que anidar y refugiarse. Se alimenta principalmente de larvas de escarabajos y mariposas, lombrices, arañas y saltamontes que atrapa gracias a su pico largo y curvo. En las zonas donde la población es abundante, tiende a formar colonias de cría poco densas. España cuenta con la población reproductora de chova piquirroja más importante de Europa que parece haberse estabilizado tras sufrir un declive debido a la limitación de la dieta provocada por el uso de insecticidas.

Treparriscos / Pela-roques

Insectívoro de pequeño tamaño, vuelo errático y tendencias rupícolas, que tiene en la Península sólo dos núcleos de reproducción en cimas elevadas de Picos de Europa y el Pirineo central y en paredones de entre 2.200 y 3.000 m de altitud. Es un ave escasa y difícil de observar salvo en invierno cuando la ausencia de insectos en las cumbres, los obliga a desplazarse hacia zonas menos frías, de menor altitud y pueden verse en paredes de cierta entidad de las regiones montañosas del interior de Castellón.

Águila real / Àguila daurada

Rapaz rupícola poderosa que se extiende por los principales sistemas montañosos de la Península. Habitualmente instala sus nidos en cortados rocosos, aunque en ocasiones también lo hace en árboles aprovechando bosques maduros. El ciclo reproductor comienza en enero, y los pollos vuelan hacia final de mayo o junio, permaneciendo ligados a los adultos unos tres meses más. Tras una pérdida del 30% de su población en la segunda mitad del siglo XX, la reducción de la persecución de rapaces ha permitido a su población recuperarse, manteniéndose en la actualidad estable o incluso en ligera recuperación.

Búho chico / Mussol banyut

Es el más silencioso de los búhos, ampliamente distribuido por nuestro territorio por sus hábitos forestales, ya que muestra preferencia por pinares con arbolado disperso, bosquetes, bosques extensos en los que se instala en los claros y linderos, e incluso en sotos ribereños. Es un cazador estrictamente nocturno cuya dieta básica la componen los micromamíferos. El periodo reproductor se inicia antes de que acabe el invierno, y ya en febrero se escuchan las escasas manifestaciones sonoras que indican la formación de las parejas.

Collalba rubia / Còlbia terrera

Pequeño túrdido habitual por toda la región mediterránea durante el periodo de reproducción que tiene sus áreas de invernada en el África subsahariana. En la provincia de Castellón resulta habitual, aunque no abundante, ocupando terrenos abiertos y secos, con matorral o arbolado disperso. Es un ave territorial que a menudo se observa perchada sobre arbustos. Se alimenta de insectos, aunque también consume pequeños frutos, especialmente a finales del verano, antes y durante la migración.

Curruca cabecinegra / Busquereta capnegra

Vistosa e inconfundible curruca debido al oscuro capirote que se extiende por debajo del ojo. Es frecuente en las formaciones de matorral mediterráneo de porte mediano,  principalmente coscojares, en pinares abiertos y en cultivos arbóreos donde se alimenta sobre todo de insectos aunque en otoño-invierno añade a su dieta frutos carnosos.  La mayor parte de las poblaciones ibéricas son sedentarias aunque se han observado movimientos en invierno hacia el sur peninsular y el norte de África. Especie en expansión, quizá por la mayor extensión que ocupan los matorrales tras el progresivo abandono del campo, que puede observarse en invierno en jardines y parques urbanos.

Reyezuelo listado / Reiet safraner

Los reyezuelos, con apenas 9 centímetros de longitud, son una las aves más pequeñas de la avifauna española. Prefiere los bosques frescos y húmedos por lo que en nuestra provincia habita los bosques de macizos montañosos de la media montaña, aunque en las últimas décadas se está observando una colonización paulatina de los bosques litorales, probablemente debido a los desplazamientos a los que se ven obligados por la pérdida de hábitat que causan los incendios forestales. Su dieta se basa en el consumo de pequeños invertebrados que captura en las ramas medias y altas de los árboles.

Avetorillo común / Martinet menut/ Gomet

Pequeña y discreta garza que habita en humedales y riberas con abundante vegetación palustre, donde instala su nido y por la que se mueve, generalmente cerca del agua, capturando pequeños peces, anfibios y reptiles, a los que acecha inmóvil y camuflada entre la vegetación. Se reproduce de forma aislada, aunque puede formar pequeñas agrupaciones muy laxas. Fundamentalmente especie estival, parece que en algunos humedales de la región se muestra como sedentario, período en el que pasa muy desapercibido.

Morito común / Picaport

Inconfundible por su tamaño, pico curvo y tonos oscuros, es el único ibis que se encuentra de forma natural en Europa. Especie cosmopolita de amplia distribución, pero muy fragmentada, fue dada por extinta en la Comunidad Valenciana a principios del siglo XX, pero en los últimos años se ha observado en prácticamente todos los humedales de cierta entidad del litoral. Nidifica en colonias mixtas con otras garzas, en carrizales o cañares extensos próximos a lagunas y herbazales con aguas someras. Su dieta es generalista y depende de la abundancia local de presas, aunque muestra preferencia por crustáceos, moluscos y anélidos.

Calamón común / Gall de canyar

Rálido de gran tamaño, el más grande de los europeos, presenta un plumaje inconfundible de tonos azulados, en contraste con los tonos carmesí de su pico y patas. En España se concentra el 90% de la población europea, aunque a mediados del siglo pasado la destrucción de muchos humedales y la presión cinegética llegaron a extinguir la especie en nuestra región. Actualmente, gracias a la protección de las zonas húmedas, la reducción de su caza furtiva y su capacidad de colonización, el calamón se distribuye por casi todos los humedales de la Comunidad Valenciana. Se establece en extensas áreas de carrizos y eneas, rodeando las láminas de aguas abiertas, donde aprovecha sus largos y hábiles dedos para manejar tallos, brotes y bulbos de los que se alimenta.

Carricerín real / Xitxarra mostaxuda

Insectívoro de pequeño tamaño, es la única especie que se reproduce de forma habitual en España, si bien restringido a unas pocas zonas húmedas del litoral valenciano. Vinculado a los humedales con abundante vegetación palustre, presenta poblaciones de interés en el Parque Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca. Se alimenta de pequeños invertebrados que captura principalmente en la superficie del agua y es especie indicadora de la ausencia de medios acuáticos hipertróficos. En la actualidad presenta un estatus de conservación desfavorable, ya que a sus pequeñas poblaciones y escaso número de zonas de reproducción se une la amenaza por sobreexplotación hídrica, pérdida de calidad del agua o manejo inadecuado de la vegetación de su hábitat.

Mirlo capiblanco / Merla de pit blanc

Ave que se diferencia del mirlo común por una media luna blanca en el pecho. En España sólo presenta áreas reproductoras en la alta montaña de Pirineos, principalmente, por encima de los 1.700 m de altitud. Sin embargo, durante el invierno frecuenta parameras y zonas de media montaña con sabinares, pinares y matorral diverso, como las existentes en las estribaciones del Sistema Ibérico del Maestrat. Durante la época estival se alimenta de invertebrados y en otoño-invierno de pequeños frutos de enebro, sabina o majuelo, cuya disponibilidad, unida a su sensibilidad a las bajas temperaturas hace que en inviernos fríos sea habitual la presencia de buen número de aves invernantes en estas áreas o en otras de menor altitud.

Roquero rojo / Merla roquera

Especie estival característica de los ambientes de montaña en los que se alternan zonas de roquedos con pastizales y matorrales. El macho presenta un vistoso plumaje anaranjado en el pecho y el vientre que lo hace inconfundible. Es un ave migradora escasa que en la Comunidad Valenciana se encuentra de manera discontinua en las sierras litorales de Castellón, en las estribaciones del Maestrat en Castellón y Valencia, y puntualmente en la Sierra de Aitana en Alicante. Se alimenta de insectos de gran tamaño, además de orugas de mariposas, y en otoño incorpora los frutos a su dieta.

Alcaudón común / Capsot

Especie caracterizada por su aspecto blanco en el que destaca el plumaje rojo-anaranjado de la cabeza. Es una de las aves más representativas de paisajes mediterráneos abiertos, con arbolado y matorral, aunque también frecuenta formaciones de dehesa, pastizales y llanuras cerealistas. Se alimenta de grandes insectos pero puede incluir en su dieta pequeños mamíferos y reptiles y también, como sus congéneres, suele empalar a algunas de sus presas en arbustos espinosos. En las últimas décadas sus poblaciones han experimentado un cierto declive por las transformaciones sufridas en el medio rural y el abuso de plaguicidas que ha reducido su población en ambientes agrícolas.

Traducció al valencià:

20 espècies d’aus per a descobrir a Castelló

La província de Castelló es caracteritza per una gran diversitat natural que representa un elevat atractiu per a  l’observació d’aus o birdwatching, activitat facilitada per diferents itineraris ornitològics i observatoris en espais naturals protegits.

D’altra banda,  la riquesa cultural, històrica, i per descomptat gastronòmica del territori castellonenc, sumada a la bona accessibilitat, infraestructures i allotjaments convertix a la província en un excel·lent destí per als amants de la naturalesa i del turisme ornitològic. Bé val la pena endinsar-se en el territori i conèixer-lo a fons, utilitzant les aus com a motivació per a descobrir els seus pobles, les seues gents i la seua cultura.

L’observació d’aus és una activitat que amb el pas dels anys va sumant adeptes atés que aporta un enorme gaudi de la naturalesa i ens ajuda a mantindre tots els sentits alerta, però també requereix d’unes bones pràctiques per a no interferir en el comportament habitual de les aus.

Tot bon ornitòleg ha d’evitar sorolls, moviments bruscos i colors molt cridaners. A més d’equipar-nos amb uns prismàtics lleugers de 8×30 o 10×40, amb els que observar les aus al detall i poder identificar-les, és recomanable un quadern de camp en què anotar les nostres observacions que ens seran molt útils per a determinar les espècies i rememorar les experiències viscudes en les jornades de camp. Actualment la llibreta de camp és substituïda per molts ornitòlegs per aplicacions mòbils (com eBird) en les que anotar tot l’important: lloc, data, hora de l’observació, tipus d’hàbitat, conducta de l’au…encara que a la llibreta mai se li esgota la bateria…

Així mateix, és molt important seguir les recomanacions següents:

• No abandonar les sendes senyalitzades, ni traspassar tanques. Només accedir per vies permeses, fent cas en tot moment a les indicacions dels cartells i respectant la normativa dels espais i la legislació sobre conservació de flora i fauna.
• Cal tindre especial cura en època de reproducció. En cas d’observar un niu, hi ha que allunyar-se i mantindre’s ocult per a evitar molèsties a les aus que provocarien l’abandó del niu i la pèrdua de la niuada.

Aufrany / Alimoche común

Espècie vulnerable. Es tracta d’un au carronyera que durant l’època de cria es distribuïx per les àrees muntanyoses dels contraforts del Sistema Ibèric del Maestrat.  Establix els seus nius en congostos i zones abruptes pròximes a paratges oberts, amb ramaderia extensiva, pastius i matolls baixos, en els que obté el seu aliment (generalment després que els voltors espedacen el cadàver). Els exemplars espanyols passen l’hivern en l’Àfrica subsahariana.

Encara que antany era freqüent, les poblacions d’aufrany han patit un greu retrocés degut sobretot a la pèrdua de recursos alimentaris i a l’ús il·legal d’esquers enverinats per part d’irresponsables.

Àguila de panxa blanca o cuabarrada / Águila perdicera

Espècie vulnerable. Els territoris de reproducció es localitzen en serres pròximes a les planes litorals amb proximitat de tallats rocosos on nidificar. Els territoris s’establixen en gener i febrer, i els polls volen a maig-juny, romanent tres mesos amb els pares abans de dispersar-se. Durant l’època reproductora el conill resulta fonamental com a font d’aliment. L’alt índex de mortalitat adulta no natural (caça furtiva, verí, i l’electrocució i col·lisió amb línies elèctriques) suposa la seua principal amenaça.

Cua-roja reial / Colirrojo real

Espècie vulnerable. Au de distribució localitzada en el sud d’Europa, on ocupa àrees de mitja muntanya amb boscos madurs de frondoses i coníferes, amb arbratge vell i clars dispersos. En la Comunitat Valenciana la seua presència és molt localitzada i es restringix a les àrees del Maestrat limítrof amb Terol. A escala regional, es troba amenaçada pels canvis en els boscos experimentats pel canvi climàtic. Durant la migració apareix en aiguamolls i àrees de cultiu, amb una certa preferència per la costa.

Trencalòs / Quebrantahuesos

Espècie en perill. Es troba molt lligat a àrees de muntanya amb penyals i penya-segats, així com a la presència d’ungulats domèstics i salvatges. Constituïx l’última anella en l’aprofitament de les carronyes, ja que es nodrix de tendons i ossos de grans ungulats, que ingerix després de fracturar-los.

Històricament, este enorme rapaç estava present en la majoria de les regions muntanyoses d’Europa, d’on s’ha extingit al llarg del segle XX. A Castelló, des de 2018 hi ha un projecte de reintroducció en la Tinença de Benifassà.

Falcó pelegrí / Halcón peregrino

Rapaç molt coneguda des de l’antiguitat pel seu ús en falconeria. S’alimenta principalment d’aus de xicoteta i mitjana grandària, que captura en vol realitzant un picat en el que arriba a aconseguir velocitats de prop de 300 km/h.

Per a establir els seus territoris requerix espais oberts en els que caçar, abundància de preses i algun tallat rocós, un talús arenós o inclús un edifici per a instal·lar el niu. Es tracta d’un au que en l’actualitat mostra una certa recuperació, després d’un declivi important en la segona mitat del segle XX a causa de l’espoli dels seus nius i l’ús indiscriminat de plaguicides en algunes regions agrícoles.

Falcia de panxa blanca / Ballester / Vencejo real

És la major i més cridanera de les falcies ibèriques i l’única amb zones blanques en el ventre. Instal·la les seues colònies principalment en grans penya-segats rocosos calcaris, preferint els verticals, orientats al sud i d’una certa altura. S’alimenta en vol capturant amb la boca oberta xicotets insectes voladors i recorre diàriament centenars de quilòmetres. Hiverna a l’Àfrica equatorial.

Gralla de bec roig / Chova piquirroja

Habita en penyals, penya-segats i inclús edificis monumentals en entorns urbans, tant en la costa com en l’interior, on existisquen clavills i buits en què niar i refugiar-se. S’alimenta principalment de larves d’escarabats i palometes, cucs, aranyes i llagostes que atrapa gràcies al seu bec llarg i corb. En les zones on la població és abundant, tendix a formar colònies de cria poc denses. Espanya compta amb la població reproductora de gralla de bec roig més important d’Europa que pareix haver-se estabilitzat després de patir un declivi degut a la limitació de la dieta provocada per l’ús d’insecticides.

Pela-roques / Treparriscos

Insectívor de dimensió reduïda, vol erràtic i tendències rupícoles, que té en la Península només dos nuclis de reproducció en cimes elevades de Pics d’Europa i el Pirineu central i en murs d’entre 2.200 i 3.000 m d’altitud. És un au escassa i difícil d’observar excepte a l’hivern quan l’absència d’insectes en les cimes, els obliga a desplaçar-se cap a zones menys fredes, de menor altitud i poden veure’s en parets d’una certa entitat de les regions muntanyoses de l’interior de Castelló.

Àguila daurada / Águila real

Rapaç rupícola poder-vos que s’estén pels principals sistemes muntanyosos de la Península. Habitualment instal·la els seus nius en tallats rocosos, encara que de vegades també ho fa en arbres aprofitant boscos madurs. El cicle reproductor comença al Gener, i els pollastres volen cap a final de maig o juny, romanent lligats als adults uns tres mesos més. Després d’una pèrdua del 30% de la seua població en la segona mitat del segle XX, la reducció de la persecució de rapaços ha permés a la seua població recuperar-se, mantenint-se en l’actualitat estable o inclús en lleugera recuperació.

Mussol banyut / Búho chico

És el més silenciós dels mussols, àmpliament distribuït pel nostre territori pels seus hàbits forestals, ja que mostra preferència per pinedes amb arbratge dispers, bosquines, boscos extensos en què s’instal·la en els clars i límits, i inclús en aixares riberenques. És un caçador estrictament nocturn la dieta bàsica del qual la componen els micromamífers. El període reproductor s’inicia abans que acabe l’hivern, i ja al febrer s’escolten les escasses manifestacions sonores que indiquen la formació de les parelles.

Còlbia terrera / Collalba rubia

Xicotet túrdid habitual per tota la regió mediterrània durant el període de reproducció que té les seues àrees d’hivernada en l’Àfrica subsahariana. En la província de Castelló resulta habitual, encara que no abundant, ocupant terrenys oberts i secs, amb matoll o arbratge dispers. És un au territorial que sovint s’observa perxada sobre arbustos. S’alimenta d’insectes, encara que també consumix xicotets fruits, especialment a finals de l’estiu, abans i durant la migració.

Busquereta capnegra / Curruca cabecinegra

Vistosa i inconfusible busquereta a causa del fosc capirot que s’estén per davall de l’ull. És freqüent en les formacions de matoll mediterrani de port mitjà,  principalment coscollars, en pinedes obertes i en cultius arboris on s’alimenta sobretot d’insectes encara que en la tardor i hivern afig a la seua dieta fruits carnosos. La major part de les poblacions ibèriques són sedentàries encara que s’han observat moviments a l’hivern cap al sud peninsular i el nord d’Àfrica. Espècie en expansió, potser per la major extensió que ocupen els matollars després del progressiu abandó del camp, que pot observar-se a l’hivern en jardins i parcs urbans.

Reiet safraner / Reyezuelo listado

Els reietons, tot just 9 centímetres de longitud, són una les aus més xicotetes de l’avifauna espanyola. Preferix els boscos frescos i humits pel que en la nostra província habita els boscos de massissos muntanyosos de la mitjana muntanya, encara que en les últimes dècades s’està observant una colonització gradual dels boscos litorals, probablement a causa dels desplaçaments a què es veuen obligats per la pèrdua d’hàbitat que causen els incendis forestals. La seua dieta es basa en el consum de xicotets invertebrats que captura en les branques mitges i altes dels arbres.

Martinet menut/ Gomet / Avetorillo común

Xicotet i discret agró que habita en aiguamolls i riberes amb abundant vegetació palustre, on instal·la el seu niu i per la que es mou, generalment prop de l’aigua, capturant xicotets peixos, amfibis i rèptils, als que aguaita immòbil i camuflada entre la vegetació. Es reproduïx de forma aïllada, encara que pot formar xicotetes agrupacions molt laxes. Fonamentalment espècie estival, pareix que en alguns aiguamolls de la regió es mostra com a sedentari, període en què passa molt desapercebut.

Picaport /Morito común

Inconfusible per les seues dimensions, bec corb i tons foscos, és l’únic ibis que es troba de forma natural a Europa. Espècie cosmopolita d’àmplia distribució, però molt fragmentada, va ser donada per extinta a la Comunitat Valenciana a principis del segle XX, però en els últims anys s’ha observat en pràcticament tots els aiguamolls del litoral, d’una certa entitat. Nidifica en colònies mixtes amb altres agrons, en canyissars o canyars extensos pròxims a llacunes i herbassars amb aigües succintes. La seua dieta és generalista i depén de l’abundància local de preses, encara que mostra preferència per crustacis, mol·luscos i anèl·lids.

Gall de canyar / Calamón común

Ràl·lid de grans mides, el més gran dels europeus, presenta un plomatge inconfusible de tons blavosos, en contrast amb els tons carmesins del seu bec i potes. A Espanya es concentra el 90% de la població europea, encara que a mitjan segle passat la destrucció de molts aiguamolls i la pressió cinegètica van arribar a extingir l’espècie en la nostra regió. Actualment, gràcies a la protecció de les zones humides, la reducció de la seua caça furtiva i la seua capacitat de colonització, el gall de canyar es distribuïx per quasi tots els aiguamolls de la Comunitat Valenciana. S’establix en extenses àrees de canyissos i canyar, rodejant les làmines d’aigües obertes, on aprofita els seus llargs i hàbils dits per a manejar tiges, brots i bulbs de què s’alimenta.

Xitxarra mostatxuda / Carricerín real

Insectívor de dimensió reduïda, és l’única espècie que es reproduïx de forma habitual a Espanya, si bé restringit a unes poques zones humides del litoral valencià. Vinculat als aiguamolls amb abundant vegetació palustre, presenta poblacions d’interés al Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca. S’alimenta de xicotets invertebrats que captura principalment en la superfície de l’aigua i és espècie indicadora de l’absència de mitjans aquàtics hipertròfics. En l’actualitat presenta un estatus de conservació desfavorable, ja que a les seues xicotetes poblacions i escàs nombre de zones de reproducció s’unix l’amenaça per sobreexplotació hídrica, pèrdua de qualitat de l’aigua o maneig inadequat de la vegetació del seu hàbitat.

Merla de pit blanc / Mirlo capiblanco

Au que es diferencia de la merla comuna per una mitja lluna blanca en el pit. A Espanya només presenta àrees reproductores en l’alta muntanya de Pirineus, principalment, per damunt dels 1.700 m d’altitud. No obstant això, durant l’hivern freqüenta erms i zones de mitja muntanya amb savinars, pinedes i matollars diversos, com els existents en els contraforts del Sistema Ibèric del Maestrat. Durant l’època estival s’alimenta d’invertebrats i en la tardor-hivern de xicotets fruits de ginebre, savina o arç blanc, la disponibilitat dels quals, unida a la seua sensibilitat a les baixes temperatures fa que en hiverns freds siga habitual la presència de bon nombre d’aus hivernants en estes àrees o en altres de menor altitud.

Merla roquera / Roquero rojo

Espècie estival característica dels ambients de muntanya en què s’alternen zones de penyals amb pastius i matollars. El mascle presenta un vistós plomatge ataronjat en el pit i el ventre que el fa inconfusible. És un au migradora escassa que a la Comunitat Valenciana es troba de manera discontínua en les serres litorals de Castelló, en els contraforts del Maestrat a Castelló i València, i puntualment en la Serra d’Aitana a Alacant. S’alimenta d’insectes de grans mides, a més d’erugues de palometes, i a la tardor incorpora els fruits a la seua dieta.

Capsot / Alcaudón común

Espècie caracteritzada pel seu aspecte blanc en què destaca el plomatge roig ataronjat del cap. És una de les aus més representatives de paisatges mediterranis oberts, amb arbratge i matoll, encara que també freqüenta formacions de devesa, pastius i planes cerealistes. S’alimenta de grans insectes, però pot incloure en la seua dieta xicotets mamífers i rèptils i també, com els seus congèneres, sol empalar a algunes de les seues preses en arbustos espinosos. En les últimes dècades les seues poblacions han experimentat un cert declivi per les transformacions patides en el medi rural i l’abús de plaguicides que ha reduït la seua població en ambients agrícoles.