Burro y hortelano

Arrieros o trajineros, los primeros transportistas de la historia

El oficio de arriero o trajinero tiene una tradición de más de 10 siglos ya que su origen se atribuye a los árabes asentados en la Península.
El arriero conducía animales de carga que transportaban mercancías entre pueblos, ciudades y masías; vendían o trocaban productos de primera necesidad como aceite, telas, sal, etc. siguiendo rutas más o menos fijas y cíclicas, y de diferente duración, por lo que era habitual que pasaran bastante tiempo fuera de su población de residencia.
Uno de los pilares fundamentales de este oficio eran los denominados animales de carga, único medio de llegar a muchas zonas del interior, incluso durante el siglo XX, por la falta de infraestructuras viarias de comunicación y la agreste orografía de nuestras montañas. Mulos (llamados comúnmente machos) y burros, ambos animales más seguros en terrenos abruptos que los caballos, eran el bien más preciado del trajinero a los que cuidaban como a un miembro de la familia.
En tiempos de la postguerra, algunos arrieros, grandes conocedores de todos los caminos y veredas, también se vieron obligados a dedicarse al estraperlo para poder comer en años de hambre. Sobre todo se trajinaba con aceite, harina o tabaco, de noche y por malos caminos para evitar los controles de la Guardia Civil, aunque eran muy comunes los chivatazos y se arriesgaban a que les requisaran la carga y a fuertes multas.
En muchas poblaciones de interior y hasta no hace tantos años, era usual ver recuas transportando la cosecha de aceitunas a las almazaras, el corcho o la madera extraída de las montañas, la piedra de las canteras, etc.
Aunque ya perdido, el antiguo oficio de trajinero aún es rememorado en las festividades de muchas localidades, como en Benassal con la Fiesta del Ajo o de la Tea que se celebra como acto central de los carnavales. Perdida la conmemoración a causa de la Guerra Civil y la posterior prohibición decretada por el gobierno, fue recuperada en 1989 por la asociación cultural “Les Tres Forques” basándose en testimonios orales y en el libro de Carles Salvador Les Festes de Benassal (1952) aunque actualmente son los Quintos los encargados de prepararla.

Fiesta del Ajo o de la Tea, BenassalFiesta del Ajo o de la Tea, Benassal. Autor, David Monterde

Fiesta del Ajo o de la Tea en BenassalFiesta del Ajo o de la Tea, Benassal. Autor, David Monterde

Según narra Carles Salvador, los comerciantes de Benassal organizaban anualmente en primavera recuas de caballerías para comercializar las manufacturas locales de lana (madejas, mantas, fajas, etc.) y venderlas por tierras valencianas, por las dos Castillas, Andalucía, Extremadura e incluso Portugal.
Las recuas, conducidas por el trajinero estaban formadas por 3 a 6 mulos (matxos) aparejados para transportar la carga y unidos unos a otros en fila mediante una soga de cáñamo. El primero, el punter, lo montaba el arriero y era el animal más experimentado y el mejor aparejado, provisto de un cordón de cascabeles y cencerros que sirven de guía a la recua. El último mulo, el saguer, llevaba como elemento característico un enorme cencerro (la tumba) con badajo de hueso que sonaba periódica y rítmicamente al paso de los animales y servía como alarma contra la pérdida o accidente de algún animal de la recua.
Los arrieros volvían del viaje en invierno, hacia Navidad, cargados con el dinero de las ventas, con productos de fuera para venderlos en el propio pueblo o en los vecinos, y con nuevos encargos para el próximo viaje.
Y su vuelta era celebrada la víspera de Carnaval con una gran fiesta, organizada por los solteros, que tenía dos partes. Primero se preparaba “El Ajo” guiso hecho de ajos y bacalao sofritos al que se le añade huevos batidos (actualmente se complementa con longanizas, chorizos, morcilla y panceta) y tras la comida se realizaba la entrada de la tea, madera de pino de los pinares de Benassal, para iluminar el Pati donde se celebrarían las danzas.
El arriero, ataviado con zaragüelles, sombrero negro de ala ancha y capa negra, lleva la tea en el serón de su mulo y es recibido en la entrada del pueblo por dos majoralets (dos jóvenes sorteados a quintas) que lo acompañan por las calles al ritmo de la dulzaina y el tabalet. En su recorrido hacen tres paradas recitando o casi cantando les lloes o alobes, relatos burlescos de las peripecias del viaje del trajinero, en cierto punto exageradas o inventadas para vanagloriarse de su trabajo y valentía, y provocar las risas de sus convecinos.
Finaliza el cortejo en la plaza del Pati d’En Palanques donde se encienden las teas y se baila el Ball Pla sólo con la luz que producen.
Durante muchos años los trajineros hicieron posible no sólo el intercambio de mercancías y productos básicos, sino también de noticias e información entre masías, pueblos y ciudades, a modo de nómadas juglares.

Transportando corchoTransportando corcho


Traducció al valencià:

Arriers o traginers, els primers transportistes de la història

L’ofici d’arrier o traginer té una tradició de més de 10 segles ja que el seu origen s’atribuïx als àrabs assentats en la Península.
L’arrier conduïa animals de càrrega que transportaven mercaderies entre pobles, ciutats i masies; venien o bescanviaven productes de primera necessitat com a oli, panys, sal, etc. seguint rutes més o menys fixes i cícliques, i de diferent duració, per la qual cosa era habitual que passaren prou de temps fora de la seua població de residència.
Un dels pilars fonamentals d’este ofici eren els denominats animals de càrrega, únic mitjà d’arribar a moltes zones de l’interior, inclús durant el segle XX, per la falta d’infraestructures viàries de comunicació i l’agresta orografia de les nostres muntanyes. Muls (anomenats matxos) i burros, animals més segurs en terrenys abruptes que els cavalls, eren el be mes preat del traginer i els cuidaven com un membre de la família.
En els temps de la postguerra, alguns arriers, grans coneixedors de tots els camins i senderes, també es van veure obligats a dedicar-se a l’estraperlo per a poder menjar en anys de fam. Sobretot es traginava amb oli, farina o tabac, de nit i per mals camins per a evitar els controls de la Guàrdia Civil, encara que eren molt comunes les xivatades i s’arriscaven que els requisaren la càrrega i a fortes multes.
En moltes poblacions d’interior i fins no fa tant, era usual veure rècues transportant la collita d’olives a les almàsseres, el suro o la fusta extreta de les muntanyes, la pedra de les pedreres, etc.
Encara que ja perdut, l’antic ofici de traginer encara és rememorat en les festivitats de moltes localitats, com a Benassal amb la Festa del Ajo o de la Tea que se celebra com a acte central dels carnestoltes. Perduda la commemoració a causa de la Guerra Civil i la posterior prohibició decretada pel govern, va ser recuperada en 1989 per l’associació cultural “Les Tres Forques” basant-se en testimonis orals i en el llibre de Carles Salvador Les Festes de Benassal (1952), encara que actualment són els Quintos els encarregats de preparar-la.
Segons narra Carles Salvador, els comerciants de Benassal organitzaven anualment a la primavera rècues de cavalleries per a comercialitzar les manufactures locals de llana (madeixes, mantes, faixes, etc.) i vendre-les per terres valencianes, per les dos Castelles, Andalusia, Extremadura i inclús Portugal.
Les rècues, conduïdes pel traginer, estaven formades per 3 a 6 matxos aparellats per a transportar la càrrega i units els uns als altres en renglera per mitjà d’una soga de cànem. El primer, el punter, el muntava l’arrier i era l’animal més experimentat i el millor aparellat, proveït d’un cordó de cascavells i esquellots que serveixen de guia la rècua. L’últim, el saguer, portava com a element característic un enorme esquellot (la tumba) amb batall d’os que sonava periòdica i rítmicament al pas dels animals i servia com a alarma contra la pèrdua o accident d’algun animal de la rècua.
Els traginers tornaven del viatge a l’hivern, cap a Nadal, carregats amb els diners de les vendes, amb productes de fora per a vendre’ls en el propi poble o en els veïns, i amb nous encàrrecs per al pròxim viatge.
I la seua tornada era celebrada la vespra de Carnestoltes amb una gran festa, organitzada pels fadrins, que tenia dos parts. Primer es preparava “El Ajo”, guisat fet d’alls i abadejo sofregits a què se li afig ous batuts (actualment es complementa amb llonganisses, xoriços, botifarra i cansalada) i després del dinar es realitzava l’entrada de la tea, fusta de pi de les pinedes de Benassal, per a il·luminar el Pati on se celebrarien les danses.
El traginer, abillat amb saragüells, barret negre d’ala ampla i capa negra, porta la tea en la sària del seu matxo i és rebut en l’entrada del poble per dos majoralets (dos jóvens sortejats a quintes) que l’acompanyen pels carrers al ritme de la dolçaina i el tabalet. En el seu recorregut fan tres parades recitant o quasi cantant les lloes o alobes, relats burlescos de les peripècies del viatge del traginer, en un cert punt exagerades o inventades per a vanagloriar-se del seu treball i valentia, i provocar les rialles dels seus conveïns.
Finalitza el seguici en la plaça del Pati d’En Palanques on s’encén la tea i es balla el Ball Pla només amb la seua llum.
Durant molts anys els traginers van fer possible no sols l’intercanvi de mercaderies i productes bàsics, sinó també de notícies i informació entre masies, pobles i ciutats, a manera de nòmades joglars.