No trataremos en este artículo de aventar la nostalgia del pasado sino de reivindicar el valor patrimonial y el uso de un producto que, por sus prestaciones y su capacidad creativa, tiene un lugar difícilmente reemplazable en la arquitectura e interiorismo actuales. Comenzamos.
La evolución de la cerámica arquitectónica en nuestra provincia durante el siglo XIX discurre paralela al proceso de industrialización y al trasvase de una sociedad rural a otra urbana. La creciente demanda de productos para la construcción propiciará, desde mediados de ese siglo, la aparición de una industria cerámica que, todavía con una estructura artesanal y las más de las veces de dimensión familiar, acometerá las primeras innovaciones técnicas para la creación de productos cerámicos.
Los primeros productos cerámicos que prosperarán será el ladrillo y la teja, surgiendo factorías por toda nuestra geografía y muy especialmente alrededor de las ciudades donde se consumen. Muy de cerca seguirá la expansión de la industria del azulejo, a partir del momento en que aparece en escena la burguesía que pronto identificará la calidad de vida con el confort e higiene del hábitat.
En las dos últimas décadas del siglo XIX, la cerámica vidriada ya ocupará un lugar relevante en la arquitectura española, y en la Exposición Universal de Barcelona de 1888 se deja constancia de la madurez de este sector industrial y de su grado de competencia, con la gran variedad de oferta presentada: tejas vidriadas, azulejos decorados por impresión, elementos ornamentales de terracota, sanitarios, etc.

Banco de cerámica dedicado a Castellón en la plaza de España de Sevilla

Tras un imparable crecimiento de la mano del Modernismo culto en arquitectura, en un contexto de formidable expansión económica y por encargo de una potente burguesía, y de la posterior popularización del uso de la cerámica por parte de las clases sociales con menor poder adquisitivo, llega la etapa comprendida entre 1910 y 1930, en la que, gracias a los conflictos mundiales que enfrenta a sus inmediatos competidores, la industria cerámica castellonense llega a ocupar un lugar relevante en los mercados internacionales.
En ese período la cerámica, con decoraciones historicistas principalmente, será una constante en todo tipo de viviendas de nuestras comarcas, en ocasiones con un gusto exquisito. Las clases acomodadas personalizarán también sus segundas residencias con todo un lenguaje cerámico que revestirá los exteriores y el mobiliario de jardín. La modularidad de la cerámica, su textura, la combinación del brillo y el color entremezclados con la vegetación, crean un clima de inigualable atractivo y entroncan además con la tradición de nuestra arquitectura mediterránea.
La arquitectura pública también incluirá la cerámica, unas veces de forma anodina pero otras con una gran imaginación. El paisaje urbano se completa con las numerosas referencias cerámicas en la publicidad de la época, consideradas como verdaderas aportaciones al diseño gráfico. Todas ellas indelebles a los agentes atmosféricos y a la todavía por aquel entonces escasa contaminación ambiental.

Ejemplo de Modernismo en Castellón. Autor, Antonio Marín Segovia

Tras la Guerra Civil vendrá el ocaso de este particular arte de revestir arquitecturas. Las tres décadas siguientes serán particularmente aciagas entre la depresión económica, el bloqueo internacional, el proteccionismo y la ausencia de innovación tecnológica en procesos y equipamiento. Crisis agravada desde el punto de vista que nos ocupa con la total ausencia de comunicación con el sector profesional que atiende la edificación.
Un sector de la construcción crecido coyunturalmente y sujeto a las oscilaciones del mercado inmobiliario propiciará el desmantelamiento de buena parte de la infraestructura humana cualificada y los azulejos empezarán a desprenderse de las paredes. La aparición del terrazo y del plástico hará el resto.
La cerámica arquitectónica se recluye en el baño y la cocina y no saldrá de allí hasta los inicios de los años 80, precisamente cuando el sector industrial es capaz de innovar el producto con nuevas prestaciones y repertorio.

Edificio de Correos en Castellón. Autora, Ana Alas

Actualmente el recubrimiento cerámico en la arquitectura pública y privada contemporánea alcanza un nuevo auge y se convierte en un estilo de moda, gracias a notables realizaciones en Centroeuropa e Italia y a las aportaciones de importantes arquitectos nipones y americanos. La tecnología de puesta en obra está totalmente al día y en línea con la edificación industrializada y el sector industrial ha dado respuesta satisfactoria a las necesidades de calidad, especialización y estética de sus productos, y también al tema medioambiental aunque sin duda queda mucho trabajo por hacer.
______________________________________
Traducció al valencià:

Ceràmica castellonenca o l’art de revestir arquitectures

No tractarem en este article de ventejar la nostàlgia del passat sinó de reivindicar el valor patrimonial i l’ús d’un producte que, per les seues prestacions i la seua capacitat creativa, té un lloc difícilment reemplaçable en l’arquitectura i interiorisme actuals. Comencem.
L’evolució de la ceràmica arquitectònica en la nostra província durant el segle XIX discorre paral·lela al procés d’industrialització i al transvasament d’una societat rural a una altra urbana. La creixent demanda de productes per a la construcció propiciarà, des de mitjans d’eixe segle, l’aparició d’una indústria ceràmica que, encara amb una estructura artesanal i la majoria de les vegades de dimensió familiar, escometrà les primeres innovacions tècniques per a la creació de productes ceràmics.
Els primers productes ceràmics que prosperaran serà la rajola i la teula, sorgint factories per tota la nostra geografia i molt especialment al voltant de les ciutats on es consumixen. Molt de prop seguirà l’expansió de la indústria del taulellet, a partir del moment en què apareix en escena la burgesia que prompte identificarà la qualitat de vida amb el confort i higiene de l’hàbitat.
En les dos últimes dècades del segle XIX, la ceràmica vidriada ja ocuparà un lloc rellevant en l’arquitectura espanyola, i en l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 es deixa constància de la maduresa d’este sector industrial i del seu grau de competència, amb la gran varietat d’oferta presentada: teules vidriades, taulellets decorats per impressió, elements ornamentals de terracota, sanitaris, etc.

Després d’un imparable creixement de la mà del modernisme culte en arquitectura, en un context de formidable expansió econòmica i per encàrrec d’una potent burgesia, i de la posterior popularització de l’ús de la ceràmica per part de les classes socials amb menor poder adquisitiu, arriba l’etapa compresa entre 1910 i 1930, en la que, gràcies als conflictes mundials que enfronta als seus immediats competidors, la indústria ceràmica castellonenca arriba a ocupar un lloc rellevant en els mercats internacionals.
En eixe període la ceràmica, amb decoracions historicistes principalment, serà una constant en tot tipus de vivendes de les nostres comarques, de vegades amb un gust exquisit. Les classes acomodades personalitzaran també les seues segones residències amb tot un llenguatge ceràmic que revestirà els exteriors i el mobiliari de jardí. La modularitat de la ceràmica, la seua textura, la combinació de la brillantor i el color entremesclats amb la vegetació, creen un clima d’inigualable atractiu i entronquen, a més, amb la tradició de la nostra arquitectura mediterrània.
L’arquitectura pública també inclourà la ceràmica, unes vegades de forma anodina però altres amb una gran imaginació. El paisatge urbà es completa amb les nombroses referències ceràmiques en la publicitat de l’època, considerades com a verdaderes aportacions al disseny gràfic. Totes elles indelebles als agents atmosfèrics i a l’encara en aquell moment escassa contaminació ambiental.

Després de la Guerra Civil vindrà l’ocàs d’este particular art de revestir arquitectures. Les tres dècades següents seran particularment atziagues entre la depressió econòmica, el bloqueig internacional, el proteccionisme, i l’absència d’innovació tecnològica en processos i equipament. Crisi agreujada, des del punt de vista que ens ocupa, amb la total absència de comunicació amb el sector professional que atén l’edificació.
Un sector de la construcció crescut conjunturalment i subjecte a les oscil·lacions del mercat immobiliari propiciarà el desmantellament de bona part de la infraestructura humana qualificada i els taulellets començaran a desprendre’s de les parets. L’aparició del terratzo i del plàstic farà la resta.
La ceràmica arquitectònica es reclou en el bany i la cuina i no eixirà d’allí fins els inicis dels anys 80, precisament quan el sector industrial és capaç d’innovar el producte amb noves prestacions i repertori.

Actualment el recobriment ceràmic en l’arquitectura pública i privada contemporània coneix un nou auge i es convertix en un estil de moda, gràcies a notables realitzacions a Centreeuropa i Itàlia, i a les aportacions d’importants arquitectes nipons i americans. La tecnologia de posada en obra està totalment al dia i en línia amb l’edificació industrialitzada, i el sector industrial ha donat resposta satisfactòria a les necessitats de qualitat, especialització i estètica dels seus productes, i també al tema mediambiental, encara que sens dubte queda molt de treball per fer.