En parlar de vins, les terres baixes de Castelló han estat des de sempre una àrea privilegiada per al conreu del raïm, sobre tot als amplis camps assolellats del Baix Maestrat, tots ells, sembla ser, tocats per la vareta màgica de la Mediterrània. És història sabuda que en acabar el segle XVII, els vins de Benicarló i Vinaròs van començar la seua projecció a gran escala, fins i tot internacional: és quan se’ls va començar a conéixer com Benicarló o carló. La seua repercussió al segle XVIII anava aparellada a la qualitat, doncs es tractava de negres de garnatxa –raïm que aportava vigor i força alcohòlica– i embolicaire –ideal per a l’aroma i el color–. De la barreja naixeria el carló, un vi d’elevada graduació que va ser molt emprat per a millorar els de Burdeus, a l’oest de França, i ben sovint per imitar-los quan sobrevenien períodes d’escassedat.

Després de la verema. Álvaro Alcalá Galiano. Oli sobre llenç, 1930.

La història del carló està, per tant, íntimament unida a la regió vitivinícola de Burdeus, sense la qual difícilment hagués abastat la importància que va tindre al segle de la Il·lustració. Aquesta zona, molt aclamada en altre temps, havia perdut aleshores el crèdit a causa de la desviació de la seua producció a vins barats, que es destinaven sobre tot a les destil·leries d’aiguardent que els neerlandesos van posar de moda. Va ser cap al 1660 quan algunes famílies de la regió van decidir detindre aquest costum i van apostar per recuperar la qualitat del vi. Els vins blancs i d’escassa força d’anys anteriors van ser substituïts a França per vins de més vigor alcohòlic que, a més, venien amb la companyia d’un canvi en els gustos dels consumidors. I és ací on entra amb força el carló.

El trencaones de Benicarló. Autor, Álvaro Paris

I és que el problema que tenien els «nous clarets francesos» (tot i que ja no eren realment clarets, sinó rojos o negres), és que el clima fresc de la regió atlàntica de Burdeus no era el més adient per a la seua producció. Sovint el raïm no madurava com era necessari, per la qual cosa calia recórrer a la barreja amb vins més negres i alcohòlics de terres mediterrànies. Una sèrie de males collites (a les quals sí que s’hi va unir la terrible gelada de 1709), unides a la guerra i el bloqueig permanent de les exportacions franceses a mans d’Anglaterra, va contribuir sense dubte a l’augment dels vins portuguesos i espanyols, que tenien camí lliure al mercat anglés i podien ésser exportats també a França. Els gals feien servir el carló per al seu famós burdeus, i els de l’altra vora del Canal, que no eren badocs, se l’emportaven directament a Londres per fer la barreja i vendre-la com si fos genuí vi bordelés. Quina va ser la popularitat de Benicarló i els seus vins durant aquella mitja centúria, que el volum d’exportació es va multiplicar per deu, mentre que l’Orde de Montesa, administradora de tota l’àrea del Maestrat, es feia rica amb la seua producció i venda, igual que la cúria bisbal de Tortosa.

____________________________

Traducció al valencià realitzada per Ll. Sánchez.

____________________________

Publicado también en Castellón Confidencial http://castellonconfidencial.com/vinos-castellon/
____________________________