Els pastors necessitaven sovint fitar el bestiar, normalment en ple estiu i a primeres hores del matí. Es tractava de soltar els animals en algun espai tancat amb parets de pedra seca, si és possible a l’ombra i lluny de les picades de les mosques, mentre ells es dedicaven a altres tasques. De vegades eren xicotets corrals de parets altes a l’ombra d’algun arbre o roca. D’altres, espais de terreny adscrits a pasturatge, i en este cas es denominaven serrades. L’aspecte distintiu de les serrades era la seua vegetació herbàcia, sempre prou escassa (mai es denomina serrada un prat de bona qualitat). La serrada permetia també deixar el ramat tancat i sense la vigilància dels pastors quan el poble era a gran distància, evitant així grans desplaçaments. Estos tancats es comunicaven amb l’exterior per mitjà de gateres, xicotetes obertures d’uns 50 cm d’ample i una altura inferior a la de la paret. En un moment donat, com que accedien per allí les ovelles i les cabres, el pastor podia llavors comptar-les una a una i controlar la seua rabera sense majors complicacions.

Cultivo en Terrazas. Ares del Maestre. Autor, Carlos Sieiro

De tots és coneguda l’apetència de cabres i ovelles per la sal, verdadera llepolia que no dubten a llepar precipitadament allà on la troben. Per això, prop de les serrades, i en general en qualsevol punt freqüentat pel bestiar, solien disposar-se les saleres, lloses planes a sobre d’altres pedres formant una mena de taula, d’uns 25 o 30 cm d’alçària, on els pastors posaven sal grossa en grans terrossos perquè la consumís el seu ramat.

Caseta en el Maestrazgo. Autor, J. Serrador

La pedra seca forma part de construccions diverses, i no necessàriament adscrites al bestiar o a la xarxa viària. És el cas de les basses de reg, construïdes allà on podia arreplegar-se aigua de qualsevol procedència. De forma semicircular i parets inclinades, les basses es revestien sempre pel fons d’una capa d’argila impermeable, sent la resta de pedra seca. Íntimament associat a les basses trobem també el pou, perforació de forma cilíndrica que arribava fins a l’aigua de vetes superficials o de la pròpia capa freàtica. La perforació es cobria de paret de pedra seca per tal d’evitar fuites, i alhora permetre l’entrada d’aigua del subsòl. L’exterior del pou solia tindre l’aspecte d’una caseta de pedra de dimensions reduïdes, encara que, això sí, sempre amb una llosa empinada en la part inferior de l’entrada per a barrar l’accés a xiquets i animals.

Continuarà…

______________________________________

Traducció al valencià realitzada per Ll. Sánchez.