Un paseo por Segorbe

Un paseo por Segorbe

A mitad de camino entre las tierras Altas de Aragón y la costa del Mediterráneo, Segorbe palpita en el centro del valle que esculpe el río Palancia entre la Sierra de Espadán y la Calderona, decoradas con pinos, carrascas y alcornoques, y perfumadas de romero. Su huerta se desenvuelve en torno a los árboles frutales, con los perales a la cabeza, y manzanos y cerezos pisándole los talones, junto con hortalizas varias. Sus tierras de secano inundan el paisaje de algarrobos, ciruelos, almendros, albaricoques, viñedos y cereales. Y aun así queda espacio para ovejas, vacas, cerdos y cabras.
En la margen derecha del Palancia, la villa se levanta sobre dos cerros para dominar la extensa cuenca a sus pies. El primitivo castillo de la Estrella o fortaleza de Sopeña, corona el montículo más cercano al río, y sobre el apiñado caserío que amuebla sus calles angostas y en fuerte pendiente se alza la Catedral, con su torre trapezoidal por bandera. Su planta primitiva se construyó entre los siglos XIV y XV, pero enseña al mundo su fachada neoclásica, y puertas adentro, el retablo ejecutado por Joan Macip en 1530. Sin embargo su joya es el bello claustro gótico del siglo XIII que alberga en sus entrañas. En él se ha instalado un Museo Catedralicio que exhibe un precioso relieve de Donatello y obras pictóricas de Jacomart, Rodrigo de Osona, Ribera, Ribalta, Joan de Joanes, Joan Macip y Vicente López, entre otros.

Muralla. Autor, correcaminos5

Muralla. Autor, correcaminos5

El ayuntamiento ocupa ni más ni menos que el antiguo palacio de los duques de Medinaceli. Luce hermosos artesonados del siglo XVI y en sus muros aparecen empotradas columnas y otros elementos arquitectónicos de la esplendorosa ciudad romana que floreció en Segorbe allá donde se pierde la memoria.
La romanización fue intensa con el asentamiento de un poderoso castro fortificado, parte de cuya muralla y dos torres han perdurado hasta nuestros días. Se conservan dos tramos de este sistema defensivo, reforzado con estacas transversales de olivo y sabina. Uno de ellos sale de las eras de las Almas, pasa por la plaza de los Jurados y llega hasta la puerta de la Verónica, y el otro va por la Torre del Botxí o Torre del Verdugo y la del archivo de la Catedral. La Torre del Botxí y la Torre de la Cárcel, esta última restaurada a finales de los años sesenta del pasado siglo, se mantienen en pie sobre su planta cilíndrica, con unos 20 metros de altura y 9 de diámetro.

Acueducto y Torre del Botxí. Autor, Patronato Provincial de Turismo

Acueducto y Torre del Botxí. Autor, Patronato Provincial de Turismo

Tras la dominación romana, Segorbe fue una importante sede episcopal visigoda y Próculo fue el primer obispo de esta diócesis del que se tienen noticias con anterioridad al año 589.
Godos y musulmanes edificaron un castillo sobre esta urbe en el que encontró refugio el rey moro de Valencia Abu Said Abd Al-Rahman, desposeído por Abu-Dynmail Zaiyan, hasta que el rey Jaime I conquistó la plaza en 1245.
De la época medieval queda un largo trecho de muralla que ciñe al casco antiguo y otras dos torres. El castillo vivió sus años de gloria a finales del siglo XV, pero la construcción en pleno casco urbano del palacio de los duques de Segorbe, provocó su paulatino abandono, y eso que aún en 1620 pudo albergar a Felipe IV.
A partir del último sábado de agosto, Segorbe celebra sus fiestas patronales. Es una oportunidad para ir de romería, quedarse boquiabierto con los magníficos bailes tradicionales que se ejecutan, y tras la caminata, chuparse los dedos con la típica olla segorbina o el arroz ‘empedrao’, preparados con productos de la huerta. Los amantes de la artesanía podrán también admirar el trabajo preciosista de los alfareros segorbinos.

Entrada de Toros y Caballos. Autor, JM Rusch

Entrada de Toros y Caballos. Autor, Jorge Miguel Rusch

Pero sin duda la fiesta por excelencia es la Entrada de Toros y Caballos, declarada Fiesta de Interés Turístico Internacional y Bien de Interés Cultural Inmaterial, y que constituye un espectáculo único cuyos primeros indicios documentales se remontan al siglo XIV. Conserva todas las peculiaridades que sus creadores le supieron imprimir, especialmente las referidas a la emoción y el riesgo que conlleva que una manada de toros, arropada y guiada a través de Segorbe por trece jinetes a lomos de sus caballos, pase a toda velocidad entre una masa de público que se abre y cierra, creando pasillo y barrera al mismo tiempo, en un movimiento ondulatorio similar a la de un banco de peces. Unos instantes de gran belleza plástica.
Para los más tranquilos nada mejor que acercarse al Paraje Natural Municipal de la Esperanza, para disfrutar de su manantial de agua. O descubrir todo un emblema natural como es el olivo milenario La Morruda, con casi 8 metros de altura y un tronco de 7 metros de diámetro. Nos contará historias de hace más de 1.500 años.

La Morruda. Autor, Abariltur

La Morruda. Autor, Abariltur

______________________________________
Traducció al valencià:

Un passeig per Segorbe

A meitat de camí entre les terres altes d’Aragó i la costa del Mediterrani, Segorbe palpita en el centre de la vall que esculpix el riu Palància entre la Serra d’Espadà i la Calderona, decorades amb pins, carrasques i sureres, i perfumades de romer. La seua horta es mou entorn dels arbres fruiters, amb les pereres al cap, i pomeres i cirerers xafant-li els talons, junt amb hortalisses diverses. Les seues terres de secà inunden el paisatge de garroferes, pruneres, ametlers, albercoquers, vinyes i cereals. I així i tot queda espai per a ovelles, vaques, porcs i cabres.
En el marge dret del Palància, la vila s’alça sobre dos turons per a dominar l’extensa conca als seus peus. El primitiu castell de La Estrella o fortalesa de Sopeña, corona el monticle més pròxim al riu, i sobre l’apinyat caseriu que mobla els seus carrers angostos i en fort pendent s’alça la catedral, amb la seua torre trapezoïdal per bandera. La planta primitiva es va construir entre els segles XIV i XV, però ensenya al món la seua fatxada neoclàssica, i portes endins, el retaule executat per Joan Macip en 1530. No obstant això la seua joia és el bell claustre gòtic del segle XIII que alberga en les seues entranyes. En ell s’ha instal·lat un Museu Catedralici que exhibix un preciós relleu de Donatello i obres pictòriques de Jacomart, Rodrigo de Osona, Ribera, Ribalta, Joan de Joanes, Joan Macip i Vicente López, entre altres.
L’ajuntament ocupa ni més ni menys que l’antic palau dels Ducs de Medinaceli. Lluïx bells teginats del segle XVI i en els seus murs apareixen encastades columnes i altres elements arquitectònics de l’esplendorosa ciutat romana que va florir a Segorbe allà on es perd la memòria.
La romanització va ser intensa amb l’assentament d’un poderós castre fortificat, part de la muralla i dos de les torres del qual han perdurat fins als nostres dies. Es conserven dos trams d’este sistema defensiu, reforçat amb estaques transversals d’olivera i savina. Un d’ells ix de les eres de les Ànimes, passa per la plaça dels Jurats i arriba fins la porta de la Verónica, i l’altre va per la Torre del Botxí i la de l’arxiu de la catedral. La Torre del Botxí i la Torre de la Cárcel, esta última restaurada a finals dels anys seixanta del passat segle, es mantenen en peu sobre la seua planta cilíndrica, amb uns 20 metres d’altura i 9 de diàmetre.
Després de la dominació romana, Segorbe va ser una important seu episcopal visigoda i Próculo fou el primer bisbe d’esta diòcesi de què es tenen notícies amb anterioritat a l’any 589.
Gots i musulmans van edificar un castell sobre esta urbs en què va trobar refugi el rei moro de València Abu Said Abd Al-Rahman, desposseït per Abu-Dynmail Zaiyan, fins que el rei Jaume I va conquistar la plaça en 1245.
De l’època medieval queda un llarg tram de muralla que cenyix al nucli antic i altres dos torres. El castell va viure els seus anys de glòria a finals del segle XV, però la construcció en ple nucli urbà del palau dels Ducs de Segorbe, va provocar el seu gradual abandó, i això que encara en 1620 va poder albergar Felip IV.
A partir de l’últim dissabte d’agost, Segorbe celebra les seues festes patronals. És una oportunitat per a anar de romeria, quedar-se bocabadat amb els magnífics balls tradicionals que s’executen, i després de la caminada, xuplar-se els dits amb la típica olla sogorbina o l’arròs ‘empedrao’, preparats amb productes de l’horta. Els amants de l’artesania podran també admirar el treball preciosista dels terrissers sogorbins.
Però sens dubte la festa per excel·lència és l’Entrada de Bous i Cavalls, declarada Festa d’Interés Turístic Internacional i Bé d’Interés Cultural Immaterial i que constituïx un espectacle únic, els primers indicis documentals del qual es remunten al segle XIV. Conserva totes les peculiaritats que els seus creadors li van saber imprimir, especialment les referides a l’emoció i el risc que comporta que una manada de bous, abrigada i guiada a través de Segorbe per tretze genets a lloms dels seus cavalls, passe a tota velocitat entre una massa de públic que s’obri i tanca, creant corredor i barrera al mateix temps, en un moviment ondulatori semblant a la d’un banc de peixos. Uns instants de gran bellesa plàstica.
Per als més tranquils gens millor que acostar-se al Paratge Natural Municipal de l’Esperanza, per a gaudir del seu brollador d’aigua. O descobrir tot un emblema natural com és l’olivera mil·lenària La Morruda, amb quasi 8 metres d’altura i un tronc de 7 metres de diàmetre. Ens contarà històries de fa més de 1.500 anys.