QUIRÓPTEROS DEL BARRANC DELS HORTS (ARES DEL MAESTRAT)

En diversas culturas los murciélagos son animales que inspiran temor o repulsión por su asociación a “ratas voladoras” que pueden transmitir enfermedades como la rabia, y por los numerosos mitos que protagonizan, como el de los vampiros, chupadores de sangre.

Sin embargo, la figura del murciélago es constante en la historia de nuestra tierra y  forma parte de la cultura popular de muchas zonas.

Según la leyenda los árabes los domesticaban para controlar las plagas de mosquitos de los terrenos pantanosos cercanos a la ciudad de Valencia. Se cuenta en el Llibre dels feits de Jaume I, que durante la reconquista, un profeta árabe auguró que mientras el murciélago del dueño de la ciudad de Valencia pudiera volar libre todas las noches, la plaza se mantendría en poder musulmán. Sitiada Valencia y estando las tropas del rey Jaime I acampadas fuera de sus murallas, el murciélago, atraído por la figura del dragón que decoraba el casco de Jaume I, se instaló en la tienda del rey y este ordenó que no le asustasen para que permaneciera en el campamento y no pudiera volar sobre la ciudad, quebrantando así el augurio del profeta.

Una noche comenzó a oírse cerca de la tienda del rey un extraño golpear de tambor. Un soldado alertó a Jaime I quien despertó a sus capitanes y ordenó extremar la vigilancia, descubriendo que el ejército musulmán estaba intentando rodear el campamento mientras dormían. De inmediato los cristianos tomaron las armas entablando una feroz batalla de la que salieron victoriosos. Tras la lucha, el rey quiso premiar al que les había avisado con los golpes de tambor y grande fue su sorpresa al descubrir que el aviso había sido dado por el murciélago dejándose caer, una y otra vez, sobre el instrumento hasta despertar al campamento.

Como premio a su decisiva ayuda, Jaime I hizo poner la imagen del murciélago en la parte más alta del escudo real y en el nuevo escudo de la ciudad de Valencia. Y a partir de ahí sería también una imagen frecuente en los blasones de la antigua Corona de Aragón.

La denominación de quirópteros, del griego alas en las manos deriva de que los huesos de sus manos están recubiertos por una doble membrana de piel elástica, llamada patagio, formando alas cartilaginosas y muy sensibles que les permiten realizar su característico vuelo batido.

La palabra “murciélago” proviene del latín y significa ratón ciego, aunque en realidad tienen una visión muy sensible cuando hay poca luz y pueden perfectamente volar e identificar a sus presas.

Pero para volar y cazar en la oscuridad con increíble precisión se valen de un sistema de emisión de sonidos de alta frecuencia denominado ecolocación que consiste en la emisión de ultrasonidos, por la boca o la nariz, que al rebotar en un obstáculo vuelven al oído del murciélago procesando una imagen sónica de los objetos; un sistema semejante al sonar que les permite determinar el tamaño y la proximidad de las presas, localizarlas y lanzarse sobre ellas en picado. Las orejas, pues, son muy importantes para estos mamíferos, pueden girarlas de forma independiente una de otra y su tamaño depende de la aerodinámica de cada especie (los que vuelan más rápido, las tienen más cortas).

Los murciélagos pueden ser muy “ruidosos” pero el oído humano no puede captar sus sonidos porque su alta frecuencia está fuera del rango de audición humana. Según estudios científicos, estos sonidos tienen timbres diferentes en cada especie y dentro de la misma pueden variar mucho en frecuencia, ritmo, o intensidad, dependiendo de la actividad que realicen.

El ciclo vital de estos mamíferos es muy característico, con periodos de hibernación y de cría en los cuales se suelen agrupar en colonias numerosas, compuestas por pequeños grupos familiares. La mayoría de las especies solo tienen una cría al año, hecho que los hace muy vulnerables y cuando un cría queda huérfana es adoptada por otra hembra adulta de la colonia.

Durante el invierno hay especies que migran hacia zonas más cálidas volando hasta 400 km en una sola noche; otras hibernan, bien por el frío, bien por la escasez de alimento y durante este periodo viven de las reservas acumuladas, bajan la temperatura del cuerpo para reducir el consumo de energía y disminuyen el ritmo cardíaco a apenas 10 latidos por segundo (cazando el ritmo puede alcanzar los 600 latidos por segundo). Para protegerse del frío se cubren con sus alas que actúan como aislantes térmicos. Solos, en pequeños grupos, o a miles, pueden hibernar durante meses y reactivarse cada cierto tiempo para orinar y defecar, o para cambiar de lugar de hibernada.

En la Comunidad Valenciana la hibernación de nuestras especies es muy corta ya que los inviernos son muy suaves y permiten la actividad de los insectos casi todo el año por lo que la comida está asegurada. En la mayor parte de sus refugios se pueden ver murciélagos activos en casi cualquier época del año y sólo en unas pocas cavidades de zonas de alta montaña se reúnen a millares para hibernar.

El murciélago, único mamífero volador del mundo, es una de las especies más necesarias para el ecosistema por los beneficios que aporta, sobre todo en el control de plagas. Se alimentan básicamente de insectos y para mantener su acelerado metabolismo necesitan ingerir grandes cantidades, lo que les convierte en los mejores controladores naturales de especies que pueden dañar bosques, cultivos, o trasmitir enfermedades. Se calcula que pueden consumir cada hora entre 600 y 1.200 insectos lo que supone varios miles cada noche, por lo que mantienen un importante equilibrio ecológico. Una drástica reducción de sus poblaciones provocaría un desequilibrio de graves consecuencias.

Por otra parte, muchos quirópteros tienen un papel fundamental en la polinización de plantas y en la dispersión de semillas, lo que se traduce en la conservación de la biodiversidad ya que en sus desplazamientos llevan consigo todo tipo de semillas que contribuyen a la expansión de las poblaciones vegetales.

Dependiendo de la época del año los murciélagos se refugian para descansar, hibernar, o reproducirse y son muy exigentes al seleccionar el cobijo en cuanto a tranquilidad, condiciones de humedad y temperatura, y abundancia de alimento en el entorno.

La diversidad de hábitats de nuestros territorios les proporciona variados refugios. Según su preferencia, de las 22 especies de la Comunidad Valenciana hay 11 cavernícolas (en cuevas o cavidades artificiales como minas o bodegas); 4 forestales (en huecos de grandes árboles) y 6 fisurículas o urbanas (en grietas de cortados, acantilados, y en agujeros de muros en ambientes urbanos y rurales).

En la provincia hay importantes colonias en cavidades de Castellón, Orpesa, Atzeneta, Aín, Lucena o Ares del Maestrat. Todas ellas incluidas en LICs (Lugares de Importancia para la Conservación) de la Red Natura 2000.

En cuanto a los murciélagos forestales, les son imprescindibles los árboles y bosques viejos porque les ofrecen refugio, en huecos y grietas, y alimento asegurado con los insectos asociados. Así reducen y controlan las poblaciones de especies que podrían constituir plagas, actuando como un “biocida” natural.

En Ares del Maestrat, el bosque monumental del Barranc dels Horts es un enclave muy interesante para el estudio de la fauna quiropterológica forestal. Estudios realizados en la zona han detectado un buen número de especies, atribuible a la elevada edad de este bosque, y a la heterogeneidad en clases de edad y tamaño de los árboles que lo conforman. En los muestreos se localizaron 10 especies, un número importante en relación con la superficie muestreada por lo que, probablemente, un estudio ampliado revelaría algunas más.

Destaca la presencia del murciélago de bosque, (Barbastella barbastellus), especie en retroceso en la mayor parte de Europa. Es típicamente forestal y arborícola con preferencia por los bosques maduros donde instala sus refugios y parideras en los huecos de grandes árboles. Sin embargo, hiberna en cuevas o grietas húmedas  formando colonias con otras especies y realiza migraciones entre sus refugios de invierno y verano. Especializado en la caza de mariposas nocturnas, en vuelo por encima de las copas, no desprecia a otros insectos de cuerpo blando.

El murciélago de bosque comparte los árboles viejos y el menú de mariposas nocturnas con el nóctulo pequeño (Nyctalus leisleri) que sitúa sus refugios y parideras tanto en huecos, como bajo la corteza de viejos robles. Es una especie migratoria de larga distancia, habiéndose registrado un desplazamiento máximo de 810 Km.

Otro al que le gustan los huecos de los árboles, es el murciélago de ribera (Myotis daubentonii) aunque puede ocupar una gran variedad de refugios tanto estivales, como invernales. Para hibernar prefiere cuevas en las que a veces se concentran miles de ejemplares. Sus cazaderos son variados, pero normalmente se encuentran cerca de alguna masa de agua (balsa, charca, abrevadero…) alimentándose de insectos y crustáceos acuáticos.

El murciélago enano (Pipistrellus pipistrellus) es el más pequeño de los quirópteros del Barranc dels Horts con 18-24 cm de envergadura y 3-8 gramos de peso. Es el más ligado a medios antrópicos, refugiándose en grietas de viejas edificaciones o de rocas, aunque también en huecos de árboles, pudiéndose concentrar hasta 2.000 hembras en un solo refugio. Se alimenta principalmente de pequeños dípteros.

En contraposición, el murciélago rabudo (Tadarida teniotis) es el más grande, llegando a más de 40 centímetros de envergadura y con una cola muy aparente. También busca sus refugios en huecos de edificaciones, y en grietas y fisuras de cortados rocosos. No suele hibernar, manteniéndose activo durante todo el año.

El murciélago orejudo gris (Plecotus austriacus) se caracteriza por unas orejas desmesuradamente largas. Está más ligado a zonas de cultivo y ambientes antrópicos refugiándose en grietas, construcciones abandonadas y huecos de árboles. Tiene un comportamiento solitario, aunque forma pequeñas colonias reproductoras sedentarias y caza mariposas nocturnas y escarabajos.

La especialidad del murciélago de oreja partida (Myotis emarginatus) son las arañas y los dípteros, a los que captura cuando están posados sobre hojas o rocas, aunque también lo hace en vuelo. Se caracteriza por presentar una muesca en el extremo posterior de cada pabellón de la oreja. Establece sus refugios de verano en cortezas de viejos árboles, pero hiberna, en grupos o en solitario, en cuevas o galerías subterráneas.

El murciélago ratonero gris (Myotis escalerai) también presenta una emarginación en la oreja, aunque menos marcada que en M. emarginatus. Es de pequeño tamaño y sus orejas extendidas sobrepasan el hocico. Se alimenta de muchas presas diferentes según la disponibilidad: dípteros, tricópteros, coleópteros, lepidópteros y arácnidos, a los que caza posados sobre sustratos, volando muy cerca del suelo o de la vegetación, o al vuelo. Es una especie sedentaria que utiliza todo tipo de refugios tanto cavernícolas como fisuras y huecos de árboles.

El murciélago de huerta (Eptesicus serotinus) es el más ligado a los ambientes antropógenos agrícolas instalando sus refugios de verano en construcciones y oquedades entre las rocas. Para la hibernación entra en cavidades subterráneas. Sus territorios de caza son amplios, pero siempre limitados a espacios agrícolas y ambientes acuáticos, alimentándose sobre todo de escarabajos y polillas.

Por último, el murciélago montañero (Hypsugo saavi), de pequeño tamaño y orejas cortas, separadas de la base, se considera a menudo especie característica de zonas rocosas y montañosas, situando sus refugios en grietas de farallones o en árboles, raramente en medios subterráneos. Se alimenta de pequeños insectos voladores que captura en vuelo sobre las copas de los árboles, bordes de acantilados o en medios acuáticos.

La escasez de árboles viejos en otras partes del territorio, las molestias en los refugios donde hibernan o crían y las transformaciones de los hábitats que usan como cazaderos reduce y aísla las poblaciones de murciélagos que se fragmentan y debilitan, por lo que muchas especies se encuentran amenazadas. Todas están protegidas porque la conservación de los extraordinarios murciélagos, antídotos naturales de primer orden, es clave para el equilibrio del ecosistema, y la protección de la biodiversidad y de la propia especie humana.

Traducció al valencià:

FASCINANTS RATES PENADES!

QUIRÒPTERS DEL BARRANC DELS HORTS (ARES DEL MAESTRAT)

En diverses cultures les rates penades són animals que inspiren temor o repulsió per la seua associació a “rates voladores” que poden transmetre malalties com la ràbia, i pels nombrosos mites que protagonitzen, com el dels vampirs, xucladors de sang. No obstant això, la figura del ratpenat és constant en la història de la nostra terra i forma part de la cultura popular de moltes zones.

Segons la llegenda, els àrabs els domesticaven per a controlar les plagues de mosquits dels terrenys pantanosos pròxims a la ciutat de València. Es compta, en el Llibre dels feits de Jaume I, que durant la reconquesta, un profeta àrab va augurar que mentres la rata penada del senyor de la ciutat de València poguera volar lliure totes les nits, la plaça es mantindria en poder musulmà. Assetjada València i estant les tropes del rei Jaume I acampades fora de les seues muralles, la rata penada, atreta per la figura del drac que decorava el casc de Jaume I, es va instal·lar a la tenda de campanya del rei qui va ordenar que ningú l’espantara perquè romanguera en el campament i no poguera volar sobre la ciutat, infringint així l’auguri del profeta.

Una nit va començar a sentir-se prop de la tenda del rei un estrany colpejar de tambor. Un soldat va alertar a Jaume I qui va despertar als seus capitans i va ordenar extremar la vigilància, descobrint que l’exèrcit musulmà estava intentant envoltar el campament mentres dormien. Immediatament els cristians van prendre les armes entaulant una feroç batalla de la qual van eixir victoriosos. Després de la lluita, el rei va voler premiar al que els havia avisat amb els colps de tambor i gran va ser la seua sorpresa en descobrir que l’avís havia sigut donat per la rata penada deixant-se caure, una vegada i una altra, sobre l’instrument fins a despertar al campament. Com a premi a la seua decisiva ajuda, Jaume I va fer posar la imatge del ratpenat en la part més alta de l’escut real i en el nou escut de la ciutat de València. I a partir d’ací seria també una imatge freqüent en els blasons de l’antiga Corona d’Aragó.

La denominació de quiròpters, del grec ales a les mans deriva de que els ossos de les seues mans estan recoberts per una doble membrana de pell elàstica, anomenada patagi, formant ales cartilaginoses i molt sensibles que els permeten realitzar el seu característic vol batut.

La paraula murciélago prové del llatí i significa ratolí cec, encara que en realitat tenen una visió molt sensible quan hi ha poca llum i poden perfectament volar i identificar a les seues preses.

Però per a volar i caçar en la foscor, amb increïble precisió, es valen d’un sistema d’emissió de sons d’alta freqüència denominat ecolocació que consistix en l’emissió d’ultrasons, per la boca o el nas, que en rebotar en un obstacle tornen a l’oïda del ratpenat processant una imatge sònica dels objectes; un sistema semblant al sonar que els permet determinar la grandària i la proximitat de les preses, localitzar-les i llançar-se sobre elles en picat. Les orelles, doncs, són molt importants per a estos mamífers, poden girar-les de manera independent l’una de l’altra i la seua grandària depén de l’aerodinàmica de cada espècie (els que volen més ràpid, les tenen més curtes).

Els ratpenats poden ser molt “sorollosos” però l’oïda humana no pot captar els sons perquè la seua alta freqüència està fora del rang d’audició humana. Segons estudis científics, estos sons tenen timbres diferents en cada espècie i dins de la mateixa poden variar molt en freqüència, ritme, o intensitat, depenent de l’activitat que realitzen. El cicle vital d’estos mamífers és molt característic, amb períodes d’hibernació i de cria en els quals se solen agrupar en colònies nombroses, formades per xicotets grups familiars. La majoria de les espècies només tenen una cria a l’any, fet que els fa molt vulnerables, i quan un cria queda òrfena és adoptada per una altra femella adulta de la colònia.

Durant l’hivern hi ha espècies que migren cap a zones més càlides volant fins a 400 km en una sola nit; unes altres hibernen, bé pel fred, bé per l’escassetat d’aliment i durant este període viuen de les reserves acumulades, baixen la temperatura del cos per a reduir el consum d’energia i disminuïxen el ritme cardíac a tot just 10 batecs per segon (caçant el ritme pot arribar als 600 batecs per segon). Per a protegir-se del fred es cobrixen amb les seues ales que actuen com a aïllants tèrmics. Sols, en xicotets grups, o a milers, poden hibernar durant mesos i reactivar-se cada cert temps per a orinar i defecar, o per a canviar de lloc d’hibernada.

A la Comunitat Valenciana la hibernació de les nostres espècies és molt curta ja que els hiverns són molt suaus i permeten l’activitat dels insectes quasi tot l’any pel que el menjar està assegurat. En la major part dels seus refugis es poden veure ratpenats actius en quasi qualsevol època de l’any i només en unes poques cavitats de zones d’alta muntanya es reunixen milers per a hibernar.

La rata penada, únic mamífer volador del món, és una de les espècies més necessàries per a l’ecosistema pels beneficis que aporta, sobretot en el control de plagues. S’alimenta bàsicament d’insectes i per a mantindre el seu accelerat metabolisme necessita ingerir grans quantitats, la qual cosa els convertix en els millors controladors naturals d’espècies que poden danyar boscos, cultius, o transmetre malalties. Es calcula que poden consumir cada hora entre 600 i 1.200 insectes el que suposa varis milers cada nit, per la qual cosa mantenen un important equilibri ecològic. Una dràstica reducció de les seues poblacions provocaria un desequilibri de greus conseqüències.

D’altra banda, molts quiròpters tenen un paper fonamental en la pol·linització de plantes i en la dispersió de llavors i, per tant, en la conservació de la biodiversitat ja que en els seus desplaçaments porten amb si tot tipus de llavors que contribuïxen a l’expansió de les poblacions vegetals.

Depenent de l’època de l’any els ratpenats es refugien per a descansar, hibernar, o reproduir-se i són molt exigents en seleccionar el recer quant a tranquil·litat, condicions d’humitat i temperatura, i abundància d’aliment en l’entorn.

La diversitat d’hàbitats dels nostres territoris els proporciona variats refugis. Segons la seua preferència, de les 22 espècies de la Comunitat Valenciana hi ha 11 cavernícoles (en coves o cavitats artificials com a mines o cellers); 4 forestals (en forats o buits de grans arbres) i 6 fisurícules o urbanes (en clevills de tallats, penya-segats, i en forats de murs en ambients urbans i rurals). A la província hi ha importants colònies en cavitats de Castelló, Orpesa, Atzeneta, Aín, Llucena o Ares del Maestrat. Totes elles incloses en LICs (Llocs d’Importància per a la Conservació) de la Xarxa Natura 2000.

Quant a les rates penades forestals, els són imprescindibles els arbres i boscos vells perquè els oferixen refugi, en buits i clevills, i aliment assegurat amb els insectes associats. Així reduïxen i controlen les poblacions d’espècies que podrien constituir plagues, actuant com un “biocida” natural.

A Ares del Maestrat, el bosc monumental del Barranc dels Horts és un enclavament molt interessant per a l’estudi de la fauna quiropterològica forestal. Estudis realitzats en la zona han detectat un bon nombre d’espècies, atribuïble a l’elevada edat d’este bosc, i a l’heterogeneïtat en classes d’edat i grandària dels arbres que el conformen. En els mostrejos es van localitzar 10 espècies, un número important en relació amb la superfície mostrejada pel que, probablement, un estudi ampliat revelaria algunes més.

Destaca la presència del ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus), espècie en retrocés en la major part d’Europa. És típicament forestal i arborícola amb preferència pels boscos madurs on instal·la els seus refugis i paridores en els buits de grans arbres. No obstant això, hiberna en coves o clivelles humides formant colònies amb altres espècies i realitza migracions entre els seus refugis d’hivern i estiu. Especialitzat en la caça de papallones nocturnes, en vol per damunt de les copes, no menysprea a altres insectes de cos moll.

El ratpenat de bosc compartix els arbres vells i el menú de papallones nocturnes amb el nòctul petit (Nyctalus leisleri) que situa els seus refugis i paridores tant en buits, com sota l’escorça de vells roures. És una espècie migratòria de llarga distància, havent-se registrat un desplaçament màxim de 810 Km.

Un altre al qual li agraden els buits dels arbres, és el ratpenat clar d’aigua (Myotis daubentonii) encara que pot ocupar una gran varietat de refugis tant estivals, com hivernals. Per a hibernar preferix coves en les quals, a vegades, es concentren milers d’exemplars. Les seues zones de caça són variades, però normalment es troben prop d’alguna massa d’aigua (bassa, toll, abeurador…) alimentant-se d’insectes i crustacis aquàtics.

La rata penada comuna (Pipistrellus pipistrellus) és el més xicotet dels quiròpters del Barranc dels Horts amb 18-24 cm d’envergadura i 3-8 grams de pes. És el més lligat a medis antròpics, refugiant-se en clivelles de velles edificacions o de roques, encara que també en buits d’arbres. En un sol refugi podent concentrar-se fins a 2.000 femelles. S’alimenta principalment de xicotets dípters.

En contraposició, la rata penada de cua llarga (Tadarida teniotis) és el més gran, arribant a més de 40 centímetres d’envergadura i amb una cua molt aparent. També busca els seus refugis en buits d’edificacions, i en clevills i fissures de tallats rocosos. No sol hibernar, mantenint-se actiu durant tot l’any.

La rata penada orelluda meridional (Plecotus austriacus) es caracteritza per unes orelles desmesuradament llargues. Està més lligada a zones de cultiu i ambients antròpics refugiant-se en clevills, construccions abandonades i buits d’arbres. Té un comportament solitari, encara que forma xicotetes colònies reproductores sedentàries, i caça papallones nocturnes i escarabats.

L’especialitat de la rata penada d’orelles dentades (Myotis emarginatus) són les aranyes i els dípters, als quals captura quan estan posats sobre fulles o roques, encara que també ho fa en vol. Es caracteritza per presentar una osca en l’extrem posterior de cada pavelló de l’orella. Establix els seus refugis d’estiu en escorces de vells arbres, però hiberna, en grups o en solitari, en coves o galeries subterrànies.

El ratpenat de Natterer (Myotis escalerai) també presenta un tall en l’orella, encara que menys marcat que en M. emarginatus. És una espècie de xicoteta grandària i les seues orelles esteses sobrepassen el morro. S’alimenta de moltes preses diferents segons la disponibilitat: dípters, tricòpters, coleòpters, lepidòpters i aràcnids, als quals caça posats sobre substrats, volant molt prop del sòl o de la vegetació, o al vol. És una espècie sedentària que utilitza tot tipus de refugis tant cavernícoles com fissures i buits d’arbres.

La rata penada dels graners (Eptesicus serotinus) és el més lligat als ambients antropògens agrícoles instal·lant els seus refugis d’estiu en construccions i buits entre les roques. Per a la hibernació entra en cavitats subterrànies. Els seus territoris de caça són amplis, però sempre limitats a espais agrícoles i ambients aquàtics, alimentant-se sobretot d’escarabats i arnes.

Finalment, el rat penat muntanyenc (Hypsugo saavi), de xicoteta grandària i orelles curtes, separades de la base, es considera sovint espècie característica de zones rocoses i muntanyenques, situant els seus refugis en clevills de farallons o en arbres, rarament en medis subterranis. S’alimenta de xicotets insectes voladors que captura en vol sobre les copes dels arbres, vores de penya-segats o en entorns aquàtics.

L’escassetat d’arbres vells en altres parts del territori, les molèsties en els refugis on hibernen o crien i les transformacions dels hàbitats que usen com a zona de caça, reduïx i aïlla les poblacions de ratpenats que es fragmenten i debiliten, per la qual cosa moltes espècies es troben amenaçades. Totes estan protegides perquè la conservació dels extraordinaris ratpenats, antídots naturals de primer orde, és clau per a l’equilibri de l’ecosistema, i la protecció de la biodiversitat i de la pròpia espècie humana.