ARRELATS AL BARRANC DELS HORTS

ARRELATS AL BARRANC DELS HORTS

Vet aquí que en aquell temps que les bèsties parlaven, els arbres cantaven i les pedres caminaven, al Mas del Barranc dels Horts vivien una parella de masovers amb els seus fills, filles, nets i netes.

Al masover li deien Manolo; la masovera, com Isabel era coneguda.

Manolo era fort, baixet, d’esquena ampla, seriós, un poc ruc, però el seu cor, encara que amagat, era molt dolç; sempre anava amb boina, jupetí i faixa roja.

Isabel era alta i prima, de cabells negres arreplegats en un monyo, treballadora i bona mare; de cuina, herbes i remeis en sabia més que un bisbe.

El Mas del Barranc dels Horts estava envoltat d’un bosc de roures i carrasques, matolls de romer, timonet, argelagues i plantacions de cereals. Era un lloc tranquil, dur per a la vida dels masovers; si bé els donava tot el que necessitaven per a viure.

Els roures i carrasques havien vist néixer a Isabel i Manolo, i als seus pares, i als pares dels pares dels seus pares i moltes generacions més. Era un bosc vell, més vell que la tos, però ple de vida i agraït en aquells que tenien cura d’ell.

I van vindre dos anys de gelades, seguits de dos de sequera, que van deixar els masovers sense poder collir, i la fam va cridar a la porta del mas. Gran part dels masovers dels voltants del barranc se’n van anar a viure al poble o van migrar a la ciutat.

Els fills i nets d’Isabel i Manolo també se n’anaren. «Pare, ací no es pot viure»; «Mare, ja no n’hi ha prou per a menjar».
Isabel i Manolo, amb un gran dolor al cor van dir: «aneu, marxeu, però mai oblideu els roures i carrasques del barranc dels Horts. Porteu-los a dins del cor i, cap mal us afectarà».

Masover i masovera van quedar-se sols, asseguts a la porta del mas, sense fills ni nets, mirant-se el barranc mentre unes llàgrimes queien als seus peus.

«No ens n’anirem», va esclatar Manolo: «aquesta és ma casa i ma vida»
Isabel, amb veu segura, va dir: «Fins que l’últim roure i l’última carrasca siguen vius, ací em quedaré».

Ja han passat un grapat d’anys d’aquells fets i Manolo, el masover, i Isabel, la masovera, encara continuen asseguts mirant-se el barranc.

Uns diuen que no són persones, que són roures amb forma humana, mentre que uns altres diuen que són Isabel i Manolo convertits en roures.

Bé, tant fa si és veritat o mentida, o si és un conte de vells, llegenda o bogeria de xiquets; el fet és que Isabel i Manolo, masover ella, masovera ell, encara són al Barranc dels Horts i roures i carrasques saben que són com ells: forts, vells, durs i l’ànima d’aquesta terra.

I això és tanta veritat com que el conte s’ha acabat.

Pablo Tàrrega, 2024


Traducción al castellano:

ARRELATS AL BARRANC DELS HORTS

En los tiempos que las bestias hablaban, los árboles cantaban i las piedras caminaban, vivían en el “Mas del Barranc dels Horts” una pareja de “masovers” con sus hijos e hijas, nietos y nietas.

Al “masover” le llamaban Manolo y la “masovera” por Isabel era conocida.

Manolo era fuerte, bajito, de espalda ancha, serio y algo tosco, pero su corazón, aunque escondido, era muy dulce. Siempre iba con boina, chaleco y faja roja. Isabel era alta y delgada, de cabello negro recogido en un moño, trabajadora y buena madre; de cocina, hierbas y remedios sabía más que el obispo Lepe.

El “Mas del Barranc dels Horts” estaba rodeado de robles, encinas, matojos de romero, tomillo, aliagas y cultivos de cereal. Era un lugar tranquilo, duro para la vida de los “masoveros”; pero les daba todo lo necesario para vivir.

Los robles y encinas habían visto nacer a Manolo e Isabel, y a sus padres y a los padres de los padres de sus padres, y a muchas generaciones más.

Era un bosque viejo, más viejo que Matusalem, pero lleno de vida y agradecido con los que tenían cuidado de él. Y llegaron dos años de heladas, seguidos de dos de sequía, que dejaron a los “masoveros” sin poder cosechar, y el hambre llamó a la puerta de las casas. Gran parte de los “masovers” de los alrededores del barranco se fueron a vivir al pueblo y otros migraron a la ciudad.

Los hijos y nietos de Manolo e Isabel también se fueron. “Padre aquí ya no se puede vivir”; “madre ya no hay comida para todos”. Isabel y Manolo con gran dolor en su corazón dijeron: “iros, marchad, pero nunca olvidéis los robles y carrascas del Barranc dels Horts. Llevarlos en vuestros corazones y ningún mal os afectará”.

“Masover i masovera” se quedaron solos, sentados a la puerta de la masía, sin hijos ni nietos, mirando el barranco mientras unas lágrimas caían a sus pies. “No nos iremos” exclamó Manolo, “ésta mi casa y mi vida” Isabel con voz segura dijo: “Hasta que el último roble y la última encina sigan vivos, aquí me quedaré”.

Ya han pasado muchos años de estos hechos y Manolo e Isabel siguen sentados mirando el barranco.

Unos dicen que no son personas, que son robles con forma humana, otros dicen que son Isabel y Manolo que se han convertido en árboles.

Bueno da igual, si es verdad o mentira, si es un cuento de viejos, una leyenda o una imaginación de niños; el hecho es que Isabel y Manolo, “masovera” ella y “masover” él, todavía son al Barranc del Horts y robles y encinas saben que son como ellos: viejos, duros i el alma de esta tierra. Y colorín colorado este cuento se ha acabado.

PABLO TÁRREGA, 2024