Tombatossals, el gigante valiente

Tombatossals, el gigante valiente

Tombatossals es un famoso libro de 1930 del autor castellonense Josep Pasqual Tirado que tiene como protagonista a un gigante del mismo nombre, en torno al cual se ensartan toda una serie de aventuras y leyendas acerca de la ciudad de Castellón y alrededores.

Esta novela, de ambiente local, está considerada como la obra valenciana narrativa más perfeccionada de las primeras décadas del siglo XX y se ha convertido en todo un referente de la cultura popular castellonense, teniendo un claro protagonismo en las Fiestas de la Magdalena y dando nombre, entre otros, al premio de literatura infantil ilustrada del Ayuntamiento de Castellón.

Esta historia ha servido de inspiración a creadores de toda índole. Basada en ella, la compositora Matilde Salvador compuso la ópera La filla del rei Barbut; Xarxa Teatre le dedicó un montaje teatral; Traver Griñó un cómic, y Manuel J. García la película de animación Gigantes. La Leyenda de Tombatossals nominada a Mejor Largometraje de Animación en el Festival de Málaga 2013. Muchos de los personajes han sido también plasmados en esculturas y relieves, de Melchor Zapata y Traver Calzada, que pueden admirarse en diversas zonas de la ciudad.

Tombatossals narra las peripecias de este gigante valiente y bondadoso, hijo de las montañas Penyeta Roja y Tossal Gros que nació de un montón de piedras, arrastradas tras una fuerte tempestad provocada por Bufanúvols, dotado con una fuerza poderosa capaz de tumbar montañas.

Tombatossals, el món del mite. Editat per La Colla del Rei Barbut. 2005

Tombatossals, el món del mite. Editat per La Colla del Rei Barbut. 2005.

Sus míticos amigos, gigantes como él, son el forzudo Arrancapins, el soplador Bufanúvols, el voluntarioso Cagueme y el escatológico Tragapinyons. Todos juntos vivían en la Cueva de las Maravillas hasta que los hijos del rei Barbut solicitaron su ayuda para recuperar las tierras que habían heredado. A partir de aquí, Tombatossals y sus amigos, en la corte del rei Barbut, se ven envueltos en muchas aventuras y desventuras, y en una guerra contra los habitantes de las Columbretes por la conquista de las islas, empujados por la desmesurada ambición de la princesa, la Infantona, y de su padre.

A través de las andanzas de Tombatossals y su colla, la novela muestra en clave figurada, con una buena dosis de humor e ironía, las injusticias, la defensa de la naturaleza y la ambición de los poderosos, poniendo en valor el honor y el compañerismo entre seres mitológicos y humanos.

“¡Gavell destarifat de mentires, garba de deslligos, muntonada de despropòsits! Permès li siga a la imaginació meua córrer desbocada, i a rissa i entreteniment se prenga lo que ací ixca, puix no és altre lo meu objecte. ¡Quin sarpalló d’ anys no ens llevarem de damunt per uns moments!

I ara prou de romanços anem a Tombatossals.”

Carátula de la película de animación, Gigantes. La Leyenda de Tombatossals

Carátula de la película de animación, Gigantes. La Leyenda de Tombatossals

Naixement de Tombatossals

“De l’orige de Tombatossals corre la següent llegenda. Però sàpies que aquest galifant diuen si medix d’alçària cent cinquanta-tres pams, i d’esquena, quaranta-nou. Calculeu per les mides com seran les cames, peus, braços, mans i demés… Sols direm que al temps que pergué lo dit corrunxet, en una extremada forcejada, los pedrapiquers, cercant en les pedreres per a fer lo brancal de Sant Nicolau, aprofitaren aquell dit, i de les estelles ixqueren dos dotzenes de guarda-rodes. Puix aquesta criatura és filla del Tossal Gros i de la Penyeta Roja, i tots per bres han tingut la pedregosa terra del Bovalar.

¡Que bells amors, los de llurs pares!

Allà hi som. La Penyeta Roja, gentil i graciosa, era constantment mirada ab ulls apassionats per lo molt seriot de Tossal Gros, que de veïnat estaven des de que Déu volgué que foren al món. Ja no en cabia més de voler entre els dos. Lo ventijol se prestava a dur llurs gemecs i sospirs… que també gemequen i sospiren los tossals. ¡Déu ens guarde quan de ferm sospira Tossal Gros!

Aromes d’espígol i timonets, de poleo i murta Tossal Gros li enviava cap a son indret a Penyeta Roja, i ella, enamorada, en oloroses alenades de saborija i romer, malves i te, corresponia. ¡Quin enamorament! Per lo mural, robust cos de son amant, resguardada era ella de les ventisques de tramuntana. Un dia d’estiu, després d’una arruixadeta, estava Penyeta Roja encisadora; la seua color se va enfosquir i es tornà bruna, a la vegada que perfums li enviaven les floretes que l’adornaven… Una rabereta d’ ovelles per ses faldes pasturava, i llurs gemecosos balits la brisanya de la mar cap a Tossal Gros els trametia envolts en aquelles fragàncies, i a més, les dels tarongerals de la planícia. 

No cabia més encant ni més bellesa. Lo sol estava de posta. L’amant, desdoblat en ombra, llauger caminava per les vessants cap a sa estimada… fins que, entre rossors de crepuscle i enamorades crides d’ aus, qui a les retardades cerquen, envolia a Penyeta Roja, la gentil amada, en dolç, inefable i apretat abraç:

-¡Amada meua, eterna companyona, puix Déu així ho vol vullguem-nos per sempre i mai de mi et separes!… ¡Ai! ¡Deixa’m, deixa’m que t’abrace i t’acarone, més que siga tots los dies des de la posta fins que el sol aguaita a l’horitzó altra vegada!

– Teua sóc; en tu me mire, i Déu permeta que los teus abraços mai me falten, i ton cos m’ampare, i l’aigua que el cel te regala esvare per les vessants meues i regue ses estimades oloroses plantes.

Les ovelletes la dolça cançó d’amor acompanyaven ab llurs darrers llunyans balits; lo sol,en ses darreries, amagant-se… les ombres, fent-se més espesses… les delitoses hores d’enamorament corrien… la naturalesa callava. Sols l’estúpid mussol, de mirada glaça ,intentaba a vegades rompre la quietud ab el seu mèu-mèu.

Nit d’ amor! Tossal Gros i Penyeta Roja per manament divina s’havien de voler… i havien d’engendrar, passats los temps, los anys, los segles. I eren eixos los desitjos fervorosos de l’amant. Ells eren emparellats per fermesa i constança.

Un dia Tossal Gros, cridant a son parent Bufanúvols, va dir-li:

-Mira, tu, parent del meu voler, arregla-t’ho com pugues, i porta’m a mon cormull totes les nuvolades de totes les rodalades del cel. .. les de Ponent i de Llevant, als Gregals i Benagais, als Xalocs i Mestrals, als Llebeigs i Migjorns, als Garbins i Valencians, a tots, a tots. Però sostín, mentrimentes siga l’assemblea, a l’esbargidor Tramuntana, no siga cosa que me’ls agrane. Vés, que si així ho fas la fama teua creuara lo món i te serà agraït per aquest malaventurat de Tossal Gros que no acaba de cap de les maneres d’ ablanir les dures entramenes de l’encisadora Penyeta…

I va succeir aleshores que amaneixqué Tossal Gros encimbellat per negrenques nuvolades que de totes les bandes li acudien, i en son afanós caminar s’entrecreuaven -¡Déu ens lliure d’aquestes nuvolades creuades!- empenyides per lo vigorós bufit de l’obedient Bufanúvols.

Aquell mantell nuvolenc que lo dar celatge entenebrava, no, no el podia rompre la claror del sol de cap de les maneres; les aus escarotades cap a llurs nius tornaven; les ovelletes silencioses caminaven esgarriades, i en crida llastimosa lo cuquello a sa quimèrica parella reclamava. Ressona de sobte esgarrifador lo tro. Los rellamps esgallant lo vel tenebrós en brusentes clarors vivíssimes, enlluernaven los àmbits, i la tempesta, fruit de tant d’horror, a la terra tirava l’aigua a braçats, a braçats… ab violència, ab força, sense esme, descompassada……

Penyeta Roja rebia sofrida l’extremat furor dels elements que en ses entramenes regalimava, commovent-les, sostovant-la… 

No va permetre Déu que lo capriciós amant son obra contemplara puix era tanta la foscor que també a ell l’encapellava.

Un gran clafit d’esgallament, un llarg remor de descàrrega fon sentit enmig de la fragorosa tempesta. Aquells esclafits bé es podien dir gemecs de la muntanya.

Tan adolorits eren los gemecs que Tossal Gros, esporuguit, li va manar a Bufanúvols que allunyara les nuvolades. Bufanúvols, allà en lo més alt del cormull de son poruc mandatari, bufava desesperat a l’ensems que ab l’estirat braç cap a totes bandes senyalava.

En sa esbargida obriren los núvols lo blavós ull del celatge i lloc donaren a que lo sol al fi campar  poguera tornant-li a la terra tranquil·litat i bonança.

Tossal Gros dirigí la mirada a sa estimada… S’oí un redolar de cudols. ¡Era una carcallada de goig de l’amant satisfet!

Remoroses corrien encara les aigües per los barranquissos. Saludaven tanta pau les aus cantadores. L’arc de Sant Martí, com jou nupcial, encimbellava a Tossal Gros i Penyeta Roja.

Però sapiau que aquesta encisadora Penyeta Roja mostrava en son cos una forta alteració, una ferida. Marcada i ben marcada la tenia; allí un immens botern li descobria les rogenques vetes de les entramenes. Aquest llescó, aquesta esgalladura forçada, li va donar nom i oríge a una legenda

¡Ah! Pero ¿a on estava, a on va anar a parar la mola desprenguda? ¿Com no s’atinava per cap banda de la planícia tot aquell rocam que lo rogenc senyal tan bé marcava? ¿Se tornaria estelles?… 

No. No és tornà estelles, ni fon de ratolí lo parteratge de Penyeta Roja.

¡Ja en sabreu, de les mampreses esforçades i descomunals del que infantà Penyeta Roja! Que si tal fon lo naiximent, tal va ésser la vida del ben batejat rústec jagant lo nostre simbòlic amic Tombatossals.”

Tombatossals. Edición facsímil en valenciano antiguo. Generalitat Valenciana y Ajuntament de castelló de la plana. 1998.

Tombatossals. Edición facsímil en valenciano antiguo. Generalitat Valenciana y Ajuntament de castelló de la plana. 1998.

 

Todos los textos han sido extraídos de la obra: “Tombatossals” de Josep Pasqual Tirado, 1930.

____________________________
Fotografía de portada de Esther Ordóñez: Tombatossals. Escultura de Melchor Zapata. Avda. de la Virgen de Lidón en Castellón de la Plana.
____________________________