Un canto singular en Castellón. La leyenda del autillo

Un canto singular en Castellón. La leyenda del autillo

Con la llegada de las cortas noches veraniegas, parques y arboledas se llenan como todos los años de paseantes, de niños y mayores buscando «la fresca» y, como cumpliendo con un rito ancestral, también de un sonido ciertamente monótono y repetitivo. Se trata de un canto tristón y aflautado que se deja oír en la oscuridad cada pocos segundos, y que delata a una de nuestras aves nocturnas más emblemáticas: el autillo. En muchas zonas del sur este “toque” le ha valido al autillo el poco atractivo nombre de «corneta», ya que cuando este animal decide asentarse cerca de las viviendas humanas puede hacerse muy difícil conciliar el sueño.

La perplejidad del autillo. Autor, Dominic Sherony

La perplejidad del autillo. Autor, Dominic Sherony

«Tiui… tiui… tiui» Así suena más o menos el canto del autillo. Desesperante para el insomne, sin duda, pero no exento de atractivo si nos atenemos a la leyenda que explica su origen. Y es que hace muchos años vivieron en cierto lugar dos hermanos que se ganaban la vida custodiando los caballos del vecindario. Una noche se desató una terrible tormenta, y a causa del temporal y los truenos que retumbaban en el valle se perdió uno de los animales: precisamente el que esa misma tarde había estado montando uno de los hermanos, de nombre Ghioni. El otro hermano, enfurecido, lo obligó a salir a buscarlo en mitad de la inclemente noche y he aquí que no aparecieron nunca más ni el caballo ni el desdichado cuidador.

Rio Mijares. Autor, Jarella

Río Mijares. Autor, Jarella

Su hermano recorrió durante muchos días los bosques cercanos tras la pista de Ghioni, pero todos los esfuerzos fueron baldíos. Una noche, agotadas sus fuerzas, se postró en el suelo del bosque para no levantarse más. Pero la diosa Artemisa se apareció ante él, y con el fin de aliviar sus penas lo transformó en autillo, para que siguiese sin tregua tras la pista de su añorado hermano, noche tras noche. Y así lo hace: la vista penetrante, el vuelo raudo, e incansable en su llamada angustiosa que desde entonces la gente oye sin cesar durante las tranquilas madrugadas de estío: ¡Ghioni… Ghioni… Ghioni!

Font de la Reina. Autor, Francisco Camarena

Font de la Reina. Autor, Francisco Camarena

Algo habrá de cierto en esta leyenda de amor filial porque la ciencia afirma que los autillos son aves tremendamente emotivas, y las parejas duran toda la vida, hasta la muerte de uno de sus miembros. De hecho no es raro observar numerosas muestras de cariño en los autillos, y que hacen recordar (para el que tenga la suerte de descubrirlos) el amor que se profesaron los desdichados hermanos de la leyenda…

______________________________________
Traducció al valencià:

Un cant singular a castelló. La llegenda del xot

Amb l’arribada de les curtes nits estiuenques, parcs i arbredes s’omplin, com tots els anys, de passejants, de xiquets i majors buscant «la fresca» i, com complint amb un ritu ancestral, també d’un so certament monòton i repetitiu. Es tracta d’un cant trist i aflautat que es deixa sentir en la foscor cada pocs segons, i que delata a una de les nostres aus nocturnes més emblemàtiques: el xot. En moltes zones del sud este “toc” li ha valgut al xot el poc atractiu nom de «corneta», ja que quan este animal decideix assentar-se prop de les vivendes humanes pot fer-se molt difícil conciliar el son.

«Tiui… tiui… tiui» Així sona més o menys el cant del xot. Desesperant per a l’insomne, sens dubte, però no exempt d’atractiu si ens atenim a la llegenda que explica el seu origen. I és que fa molts anys van viure en un cert lloc dos germans que es guanyaven la vida custodiant els cavalls del veïnat. Una nit es va desencadenar una terrible tempestat, i a causa del temporal i els trons que retrunyien en la vall es va perdre un dels animals: precisament el que eixa mateixa vesprada havia estat muntant un dels germans, de nom Ghioni. L’altre germà, enfurit, el va obligar a eixir a buscar-lo en mitat de la inclement nit, i heus ací que no van aparéixer mai més ni el cavall ni el desgraciat cuidador.

El seu germà va recórrer durant molts dies els boscos pròxims darrere de la pista de Ghioni, però tots els esforços van ser erms. Una nit, esgotades les seues forces, es va prostrar en el terra del bosc per a no alçar-se més. Però la deessa Artemisa es va aparéixer al davant d’ell, i per tal d’alleujar les seues penes, el va transformar en xot, perquè seguira sense treva darrere de la pista del seu enyorat germà, nit darrere nit. I així ho fa: la vista penetrant, el vol ràpid, i incansable en la seua crida angoixosa que des de llavors la gent sent sense parar durant les tranquil•les matinades d’estiu: Ghioni… Ghioni… Ghioni!

Quelcom hi haurà de cert en esta llegenda d’amor filial perquè la ciència afirma que els xots són aus tremendament emotives, i les parelles duren tota la vida, fins a la mort d’un dels seus membres. De fet no és estrany observar nombroses mostres d’afecte en els xots, i que fan recordar (per al que tinga la sort de descobrir-los) l’amor que es van professar els desgraciats germans de la llegenda…

____________________________
Fotografía de portada: Vista de Argelita. Autora, Ana Alas
____________________________