Castelló. La llegenda de la sirena i les set onades d'Abu Bashir (1ª part)

Castelló. La llegenda de la sirena i les set onades d’Abu Bashir (1ª part)

Va succeir un dia, en els temps llunyans del governador Abenabet el Bo, que va arribar a les costes de l’Àndalus un vaixell procedent d’Egipte, carregat amb abundants i costoses mercaderies, que en res havien d’envejar a les més sumptuoses relíquies de la cort cordovesa. Esclaus negres de llustrós aspecte van descarregar cofres replets de joies, marfil, estores perses, sedes precioses i sacs plens d’alabastre, de jade i de plomes d’estruç, aprofitant-hi les hores de la nit en què tots dormen i el port s’estén silenciós davall la gran ombra, ¡que Al•là siga misericordiós i ens concedisca la gràcia de la seua llum! Però va haver-hi un dotor, no esperat que, ocult darrere dels alts murs d’un magatzem de vins, va observar amb cobdícia este trasbals inusual. S’anomenava Batu, i era el majordom del ric mercader Abu Bashir, de qui es deia que atresorava en la seua hisenda les majors riqueses de l’islam, i les set meravelles del món conegut i per conèixer.

Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador

Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador

Aquella nit, una estranya rècua d’atzembles va partir de l’embarcador, ocult en l’Albufera, i va conduir totes les mercaderies cap a les muntanyes que s’estenen al nord, en la ruta de les caravanes que porta des de València fins a Saragossa l’Excelsa. Perquè d’allí havien de vindre les hosts del Cid, a qui anaven destinades totes aquelles relíquies. El castell de Fadrell estava prompte a caure, el reietó estava desesperat i era segur que no podria defendre les seues muralles més enllà de cap d’any, de manera que tot van ser presses i marxes extenuants per arribar al lloc on acampaven els castellans, i pagar amb aquelles riqueses la llibertat i la treva estipulada de tres lustres, que prèviament s’havia acordat amb el Campeador.

castillo de Fadrell. Autor, Serge Teixeira

Castillo de Fadrell. Autor, Serge Teixeira

Batu va complir la seua comesa i va donar avís al seu amo, qui, al prompte, va disposar tot per a esperar a la comitiva en el pas que anomenen d’Espadà, prop de l’antiquíssima ciutat de Sagunt. Perquè Abu Bashir desitjava més que res en el món aconseguir un xicotet cofre atresorat pel cap de la caravana, del qual es deia que amagava l’estrany poder de concedir desitjos i obrir, al seu posseïdor, les esquives portes de la saviesa. ¡Què el profeta siga cent vegades beneit! Ningú sabia d’on procedia aquell cofre, que seria entregat al paladí cristià només en el cas que fallara tota la resta dels obsequis. Però no havia de ser així, i en conseqüència, aquella nit es van complir els desitjos del ric mercader. Després d’abocar unes drogues en el pou que anomenen Aceifa, on era segur que la caravana havia de proveir-se d’aigua, els enviats d’Abu van aprofitar la profunda son que, en beure, va caure sobre bèsties i acompanyants, per a entrar en el campament, a l’empara del silenci i de les ombres. Rebuscant entre cistelles i paquets van donar a la fi amb la relíquia, i la van portar ràpidament deixant en el lloc la resta de tresors, perquè Abu no desitjava que, per causa seua, el de Viver s’enfurira, posant així en risc la treva i la llibertat promeses.

Llotja_del_canem

Llotja del canem

No havia arribat encara l’alba quan els sequaços del mercader entraven per una poterna oculta en el costat sud de les muralles, prop del raval dels assaonadors. Abu Bashir va quedar molt content amb el treball i acomiadant-los, al punt va prendre en les seues mans el pesat cofre i va creuar els jardins de palau, fins arribar a les seues habitacions més resguardades. Allí, protegit de totes les mirades, va manar encendre les lluminàries i es va agenollar entre coixins, per a obrir de seguit el cofre i observar amb ànsia el que s’amagava a l’interior. No va haver d’esperar molt. Entre els plecs de seda que entapissaven el fons va trobar un flascó de cristall de roca translúcid que brillava amb tènues llampades a la llum dels ciris. I en el seu interior, immersa en una aigua de color ambarí, el mercader va descobrir meravellat la més dolça criatura que els seus ulls, en vigília o en somnis, pogueren contemplar alguna vegada: una criatura delicada amb tors de dona i estranya cua escamnada, semblant a la d’un peix. La classe de sers que els antics nigromants coneixien amb el nom de quimeres, o sirenes, i a la que assignaven els més estranys poders, perquè eren les veus de l’oceà, les filadores del destí, els cants de les quals segellaven la vida o la mort dels navegants incauts.

En la Playa. Autor, Bambo

En la Playa. Autor, Bambo

Era cert. El destí d’Abu es trobava en les seues mans i en la forma d’una enigmàtica criatura del mar. En un principi la sirena es va mantindre immòbil, amb el cap baix, però no va tardar molt a alçar el seu rostre cap a l’home per a mirar-lo amb fera determinació mentres començava a nadar d’un costat a l’altre, tractant d’escapar. El mercader va observar com en una de les seues mans sostenia un espill del mateix material que la botella que li servia de presó. “Concedeix-me la llibertat, i tindràs el que desitges” va dir finalment, amb una veu murmuradora, a la qual cosa Abu Bashir va contestar: “T’he portat ací únicament per a fer-te lliure. No temes. Però abans has de concedir-me un desig i un poder”. La sirena va assentir amb el cap, sense deixar de mirar-lo, i el mercader va continuar: “Jo sóc ric, com ja hauràs sens dubte endevinat. I no desitge més que una cosa: evitar que la meua hisenda, les meues possessions i les meues riqueses acaben caient en mans de les hosts capitanejades pel Cid, a qui anomenen el Campeador, qui abans o després assetjarà el castell i es farà amb el seu govern i amb tot el que conté. Atorga’m només açò, i dóna’m el poder de predir el futur. Si així ho fas et jure que abans que acabe el dia obtindràs la teua llibertat”.

Continuarà…

______________________________________
Traducción al castellano:

Castellón. La leyenda de la sirena y las siete olas de Abu Bashir (1ª parte)

Sucedió un día, en los tiempos lejanos del gobernador Abenabet el Bueno, que un barco arribó a las costas de Al-Ándalus, procedente de Egipto, cargado con abundantes y costosas mercancías, que en nada tenían que envidiar a las más suntuosas reliquias de la corte cordobesa. Esclavos negros de lustroso aspecto descargaron los cofres repletos de alhajas, el marfil, los rollos de alfombras persas, sedas preciosas y sacos repletos de alabastro, de jade y de plumas de avestruz, aprovechando para ello las horas de la noche en que todos duermen y el puerto se extiende silencioso bajo la gran sombra, ¡que Alá sea misericordioso y nos conceda la gracia de su luz! Pero hubo un fisgón, no esperado, que oculto tras los altos muros de un almacén de vinos observó con codicia este trasiego inusual. Se llamaba Batu, y era el mayordomo del rico mercader Abu Bashir, de quien se decía que atesoraba en su hacienda las mayores riquezas del islam, y las sietes maravillas del mundo conocido y por conocer.

Aquella noche una extraña recua de acémilas partió del embarcadero, oculto junto a la Albufera, y condujo todas las mercancías hacia las montañas que se extienden al norte, en la ruta de las caravanas que lleva desde Valencia hasta Zaragoza la Excelsa. Pues de allí habían de venir las huestes del Cid, a quien iban destinadas todas aquellas reliquias. El castillo de Fadrell estaba pronto a caer, el reyezuelo estaba desesperado y era seguro que no podría defender sus murallas más allá de fin de año, de modo que todo fueron prisas y marchas extenuantes para llegar hasta el lugar donde acampaban los castellanos, y pagar con aquellas riquezas la libertad y la tregua estipulada de tres lustros, que previamente se había acordado con el Campeador.

Batu cumplió su cometido y dio aviso a su amo, y éste, al pronto, dispuso todo para esperar a la comitiva en el paso que llaman de Espadán, cerca de la antiquísima ciudad de Sagunto. Pues Abu Bashir deseaba más que nada en el mundo conseguir un pequeño cofre atesorado por el jefe de la caravana, del cual decíase que escondía el extraño poder de conceder deseos y abrir a su poseedor las esquivas puertas de la sabiduría ¡Qué el profeta sea cien veces bendito! Nadie sabía de donde procedía aquel cofre, que iba a ser entregado al paladín cristiano solo en caso de que fallase todo lo demás. Pero no había de ser así, y en consecuencia, aquella noche se cumplieron los deseos del rico mercader. Tras verter unas drogas en el pozo que llaman Aceifa, adonde era seguro que la caravana debía proveerse de agua, los enviados de Abu aprovecharon el profundo sueño que a continuación cayó sobre bestias y acompañantes para entrar en el campamento, al amparo del silencio y de las sombras. Rebuscando entre cestas y bultos dieron al fin con la reliquia, y la llevaron rápidamente dejando en el lugar el resto de tesoros, pues Abu no deseaba que por causa suya el de Vivar enfureciese, poniendo así en riesgo la tregua y la libertad prometidas.

No había amanecido aun cuando los secuaces del mercader entraban por una poterna oculta en el lado sur de las murallas, cerca del arrabal de los curtidores. Abu Bashir quedó muy contento con el trabajo, y despidiéndolos al punto tomó en sus manos el pesado cofre y cruzó los jardines de palacio, hasta llegar a sus aposentos más resguardados. Allí, protegido de todas las miradas, mandó encender las luminarias y se arrodilló entre almohadones, para abrir de seguido el cofre y observar con ansia lo que ocultaba su interior. No tuvo que esperar mucho. Entre los pliegues de seda que tapizaban el fondo halló un frasco de cristal de roca traslúcido, que brillaba con tenues destellos a la luz de las velas. Y en su interior, inmersa en un agua de color ambarino, el mercader descubrió maravillado la más dulce criatura que sus ojos, en vigilia o en sueños, pudieron contemplar alguna vez: una criatura delicada con torso de mujer y extraña cola escamada, similar a la de un pez. La clase de seres que los antiguos nigromantes conocían con el nombre de quimeras, o sirenas, y a la que asignaban los más extraños poderes, pues eran las voces del océano, las hilanderas del destino cuyos cantos sellaban la vida o la muerte de los navegantes incautos.

Era cierto. El destino de Abu se encontraba en sus manos y en la forma de una enigmática criatura del mar. En un principio la sirena se mantuvo inmóvil, con la cabeza baja, pero no tardó mucho en elevar su rostro hacia el hombre para mirarlo con fiera determinación mientras comenzaba a nadar de un lado a otro, tratando de escapar. El mercader observó como en una de sus manos sostenía un espejo del mismo material que la botella que le servía de prisión. “Concédeme la libertad, y tendrás lo que desees” dijo finalmente, con una voz susurrante, a lo que Abu Bashir contestó: “Te he traído aquí únicamente para hacerte libre. No temas. Pero antes debes concederme un deseo y un poder”. La sirena asintió con la cabeza, sin dejar de mirarle, y el mercader continuó: “Yo soy rico, como ya habrás sin duda adivinado. Y no deseo más que una cosa: evitar que mi hacienda, mis posesiones y mis riquezas terminen cayendo en manos de las huestes capitaneadas por el Cid, a quien llaman el campeador, quien antes o después sitiará el castillo y se hará con su gobierno y con todo lo que contiene. Otórgame solamente esto, y dame el poder de predecir el futuro. Si así lo haces te juro que antes que acabe el día obtendrás tu libertad”.

Continuará…

____________________________
Fotografía de portada: El puerto de Castellón. Autor, Jose Francisco Gasque Gas
____________________________