campana mas de la campana

Sueras y el Mas de la Campana

El origen de la población se sitúa en el periodo de dominación musulmana y en cuatro poblados musulmanes del valle de Sueras, bajo protección del castillo de Maúz.

Tras la reconquista cristiana, su unión conformaría Sueras Alta, hoy abandonada y Sueras Baja, el actual municipio.

Según el investigador Óscar Pérez, su nombre sarraceno era Suleima, aunque otros autores, como Escolano, la citan como Benisuleima, en referencia al hecho que sus pobladores descendían de un caudillo islámico llamado Suleiman, y otros como Sukhayra, aludiendo al emplazamiento defensivo en una colina.

El rey Jaime I donó el valle, en 1259, a su hijo Pedro I de Ayerbe, pasando después el señorío a los duques de Medinaceli. En 1609, tras la expulsión de los moriscos, quedó despoblado hasta la llegada de los primeros, pero escasos, repobladores en el año 1611.

sueras

iglesia sueras

El casco urbano de Sueras deja constancia de su origen musulmán con sus calles estrechas y laberínticas y sus casas encaladas. Destaca en él la Iglesia Parroquial dedicada a Nuestra Señora de la Asunción, obra del siglo XVIII, con unas dimensiones espectaculares para lo reducido del núcleo urbano.

La iglesia conserva frescos de Oliet y un mural cerámico en la fachada de Manolo Safont. Está declarada Bien de Relevancia Local en la categoría de Monumento de Interés Local.

Fuera del núcleo urbano se conserva el despoblado medieval de Suera Alta, que mantiene parte de las estructuras de casas y calles, y es Bien de Relevancia Local en la categoría de Espacio de Protección Arqueológica.

ruta senderismo sueras castellon

castillo mauz sueras

El castillo de Maúz o castillo de Sueras (siglo XII), del que dependían las aldeas musulmanas, se encuentra en la cima del cerro Suera Alta a 582 m de altitud. A pesar de encontrarse en ruinas, su silueta es una de las más reconocibles de entre los castillos de la Sierra de Espadán.

Aún conserva grandes lienzos de murallas y la parte inferior de lo que debió ser la torre mayor y desde él se observa un impresionante paisaje de valles y montañas.

senderismo sueras castellon en ruta

fuente castro sueras

El término municipal de Sueras, en las estribaciones de la Sierra de Espadán, se caracteriza por sus relieves montañosos y escarpados, cubiertos en su mayor parte de bosques de pinos y alcornoques, enmarcados en un paisaje salpicado de cultivos de secano y de regadío gracias a las numerosas fuentes que brotan en el término municipal que son canalizadas mediante acequias.

Entre ellas, destaca la fuente de Castro, con sus 16 caños, situada en un frondoso enclave rodeado de vegetación. De esta fuente parte una de las diversas rutas que recorren el término municipal y que conduce a una de las edificaciones rurales más simbólicas del territorio, el Mas de la Campana o Caseta de Plácido (Ruta 2: Font de Castro-Mas de la Campana-Font del Cantal; http://www.suera.es/visitantes/rutas-de-senderismo)

MAS DE LA CAMPANA

Situado a 630 m de altitud y rodeado de campos de olivos y almendros, recibe su nombre precisamente de una campana que cuelga de su fachada y que fue forjada con la cabeza de un obús que cayó en el entorno durante un bombardeo de la Guerra Civil Española y no estalló.

En ese periodo, la Sierra de Espadán estaba cruzada por la llamada Línea de Levante o Línea XYZ, línea de defensa que el Ejército Popular de la República estableció a lo largo de 104 kilómetros entre Santa Cruz de Moya (Cuenca) y Almenara (Castellón).

Trincheras, búnkeres y refugios, excavados por soldados del ejército republicano y civiles siguiendo las irregularidades del abrupto terreno, frenaron al ejército franquista en 1938 y les permitió ganar la conocida como Batalla de Levante, gracias a que las construcciones quedaban bien cubiertas por fuego artillero, ocultas a los ataques aéreos y tenían un trazado que impedía tomarlas fácilmente por tierra.

mas de la campana sueras

Según algunos autores, en esta zona las defensas se extendían desde el Tossal, en la carretera de Tales a Sueras, cercanías de Veo, Alcudia de veo y norte de Ahín. De ellas quedan hoy numerosos vestigios como las trincheras de Benitandús.

El Mas de la Campana, historia viva de esta época, parece que fue un edificio de intendencia de la línea XYZ y que la campana se utilizaba para avisar al ejército republicano del inicio de ataques de las tropas franquistas.

Hoy pintado en blanco sobre esta peculiar campana se puede leer: Año 1936. masía La Campana. ¡Viva el humor! Y se dice que voltearla da suerte al caminante.

Junto al Mas se encuentra el Olivo de la Campana, ejemplar monumental de 200 años del que antiguamente colgaba la campana.

campana mas de la campana


Traducció al valencià:

SUERA I EL MAS DE LA CAMPANA

L’origen de la població se situa en el període de dominació musulmana i en quatre poblats musulmans de la vall de Suera, sota protecció del castell de Maúz.

Després de la reconquesta cristiana, la seua unió conformaria Suera Alta, hui abandonada i Suera Baixa, l’actual municipi.

Segons l’investigador Óscar Pérez, el seu nom sarraí era Suleima, encara que altres autors, com Escolano, la citen com Benisuleima, en referència al fet que els seus pobladors descendien d’un cabdill islàmic anomenat Suleiman i d’altres com a Sukhayra al·ludint a l’emplaçament defensiu en un pujol.

El rei Jaume I va donar la vall, en 1259, al seu fill Pere I d’Ayerbe, passant després el senyoriu als Ducs de Medinaceli. En 1609, després de l’expulsió dels moriscos, va quedar despoblat fins a l’arribada dels primers, però escassos, repobladors l’any 1611.

El nucli urbà de Suera deixa constància del seu origen musulmà amb els seus carrers estrets i laberíntics, i les seues cases emblanquinades. Hi destaca l’Església Parroquial dedicada a Nostra Senyora de l’Asumpció, obra del segle XVIII, amb unes dimensions espectaculars per al reduït del nucli urbà.

L’església conserva frescos d’Oliet i un mural ceràmic en la façana de Manolo Safont. Està declarada Bé de Rellevància Local en la categoria de Monument d’Interès Local.

Fora del nucli urbà es conserva el despoblat medieval de Suera Alta, que manté part de les estructures de cases i carrers, i és Bé de Rellevància Local en la categoria d’Espai de Protecció Arqueològica.

El castell de Maúz o castell de Suera (segle XII), del qual depenien els llogarets musulmans, es troba en el cim del turó Suera Alta a 582 m d’altitud. Malgrat trobar-se en ruïnes, la seua silueta és una de les més recognoscibles d’entre els castells de la Serra d’Espadà.

Encara conserva grans llenços de muralles i la part inferior del que degué ser la torre major i des d’ell s’observa un impressionant paisatge de valls i muntanyes.

El terme municipal de Suera, en els contraforts de la Serra d’Espadà, es caracteritza pels seus relleus muntanyencs i escarpats, coberts en la major part de boscos de pins i sureres, emmarcats en un paisatge esguitat de cultius de secà i de regadiu gràcies a les nombroses fonts que brollen en el terme municipal que són canalitzades mitjançant sèquies.

Entre elles, destaca la font de Castro, amb les seues 16 canelles, situada en un frondós enclavament envoltat de vegetació. D’aquesta font parteix una de les diverses rutes que recorren el terme municipal i que condueix a una de les edificacions rurals més simbòliques del territori, el Mas de la Campana o Caseta de Plàcido (Ruta 2: Font de Castro-Mas de la Campana-Font del Cantal; http://www.suera.es/visitantes/rutas-de-senderismo)

MAS DE LA CAMPANA

Situat a 630 m d’altitud i envoltat de camps d’oliveres i ametlers, rep el seu nom precisament d’una campana que penja de la seua façana i que va ser forjada amb el cap d’un obús que va caure en l’entorn durant un bombardeig de la Guerra Civil Espanyola i no va esclatar.

En aquell període, la Serra d’Espadà estava creuada per l’anomenada Línia de Llevant o Línia XYZ, línia de defensa que l’Exèrcit Popular de la República va establir al llarg de 104 quilòmetres entre Santa Cruz de Moya (Conca) i Almenara (Castelló).

Trinxeres, búnquers i refugis, excavats per soldats de l’exèrcit republicà i civils, seguint les irregularitats de l’abrupte terreny, van frenar a l’exèrcit franquista en 1938 i els va permetre guanyar la coneguda com a Batalla de Llevant, gràcies a que les construccions quedaven ben cobertes per foc artiller, ocultes als atacs aeris i tenien un traçat que impedia prendre-les fàcilment per terra.

Segons alguns autors, en aquesta zona les defenses s’estenien des del Tossal, en la carretera de Tales a Suera, rodalia de Veo, Alcudia de Veo i nord d’Aín. D’elles queden hui nombrosos vestigis com les trinxeres de Benitandús.

El Mas de la Campana, història viva d’aquesta època, sembla que va ser un edifici d’intendència de la línia XYZ i que la campana s’utilitzava per a avisar a l’exèrcit republicà de l’inici d’atacs de les tropes franquistes.

Hui pintat en blanc sobre aquesta peculiar campana es pot llegir: Any 1936. masia La Campana. Viva el humor! I es diu que voltejar-la dona sort al caminant.

Al costat del Mas es troba l’Olivera de la Campana, exemplar monumental de 200 anys de què antigament penjava la campana.