Ana Rebeca Mezquita Almer, poetisa ondense, nació a finales del siglo XIX, concretamente, el 26 de octubre de 1890.
Su padre, Juan Bautista Mezquita Pastor, era un farmacéutico culto y conservador, y su madre, Sofía Almer Canelles, fue ama de casa y madre de cinco hijos. Ambos eran conocidos miembros de la sociedad de la época.
Ana, la menor de los hermanos, tuvo una infancia feliz, viviendo en la tranquilidad de pertenecer a una familia acomodada.
Cuando aún era pequeña, su padre traslada la farmacia a Nules y con él viaja toda la familia. En la nueva ciudad vivirá su juventud entre amigos y allí será donde conocerá a su futuro marido, Manuel Valentín Torrejón, abogado, de familia republicana y valencianista. Tras su matrimonio, en 1917, fijan su residencia en Valencia, dónde nacen sus dos hijos, Fernando y Rafael
Años más tarde, Valentín, gana una oposición de Registrador de la Propiedad y la familia se tiene que trasladar; primero a Ayora, donde vivieron 6 años, después a Ugijar (Granada) y otros destinos más hasta que por fin en 1931 se instalaron definitivamente en las Islas Canarias, primero en Santa Cruz, y más tarde en San Cristóbal de la Laguna, que se convirtió en su residencia definitiva.
Aquí, y en la madurez, inicia su producción poética gracias a la influencia de los poetas de la Renaixença, sobre todo de Jacinto Verdaguer.

L’estany de Nules. Autor, Jose Medin

En el año 1952 fue premiada en los Juegos Florales de Valencia, celebrados en Lo Rat Penat, pero cuando Carles Salvador y Enric Soler i Godes se dieron cuenta de que el ganador era una mujer, le retiraron el premio.
Su poesía presenta dos vertientes: por una parte el estilo característico de los juegos florales, con especial predilección por los temas de la naturaleza y el paisaje; y por otra parte la atención a la temática intimista.
En numerosas ocasiones queda reflejada en su obra la nostalgia a su tierra; siempre tuvo presente Onda y Nules y, de hecho, en sus poemas habla de las fiestas, de las montañas, de la paz, del agua fresca… Sin embargo, Ana se enamora también de Tenerife, donde van pasando los años y se convierte en una mujer madura, en la que los vientos isleños despiertan sus ansias y sueños.
Solo viaja una vez más a Valencia; su hermano Juan, ahora prestigioso profesor de dibujo, le ha enseñado sus poemas al poeta Bernat Artola y, en este viaje, los presenta. De este encuentro surgirá la publicación de un libro titulado «Vidres», editado por Armengot en 1953, cuya portada es obra de su hermano.
En el año 1955 se publica en Castellón su segundo libro de poemas, “Rou” y de nuevo su hermano realizó el dibujo de la portada.

Portada del primer libro Vidres

En sus últimas publicaciones dedica sus versos a la muerte y al dolor por dejar un mundo tan hermoso, pero de una forma serena y comprensiva. Y hasta el último momento sus poemas recibieron premios.
Ana Rebeca murió en octubre de 1970 en San Cristóbal de la Laguna, dejando en herencia poemas como este:

“Plovia”
Assedegada de l’ansietat de viure
Vaig anar a cercar la pluja neaurada;
M’hi vaig voler sentir mullada d’ella,
Que l’aigua correguera per ma espatlla.
Vaig deslliurar mos peus de les sandàlies,
I per els viarons del meu jardí,
Han fet camí mos peus, mullant-se
Amb l’aigua de la pluja
Qui no porta verí.
Dormia l’escorcó l’escorpí dormía;
Semblava que negats foren pel ploure a la nit;
No hi havia cridories mentre l’aigua queia,
Sols les flors i les mates vessaven al se sí
El balsam flairós que, juntament amb l’aigua
Lliscava damunt mi
Plovia…
I jo xafava l’aigua amb peus desnús.
Plovia…
I en mi era la nit, negra com el banús.
Plovia…
I jo era blanca com el ploure de l’aigua
Plovia…
I amb l’aigua de la pluja sentia’m batejada

Portada del segundo libro Rou

______________________________________
Traducció al valencià:

Ana Rebeca Mesquita Almer, poetessa ondera, va nàixer a finals del segle XIX, concretament, el 26 d’octubre de 1890.
Son pare, Joan Baptiste Mesquita Pastor, era un farmacèutic culte i conservador, i sa mare, Sofía Almer Canelles, era ama de casa i mare de cinc fills. Ambdós eren coneguts membres de la societat de l’època.
Ana, la menor dels germans, va tindre una infància feliç, vivint en la tranquil·litat de pertànyer a una família acomodada.
Quan encara era xicoteta, son pare trasllada la farmàcia a Nules i amb ell viatja tota la família. En la nova ciutat viurà la seua joventut entre amics i allí serà on coneixerà el seu futur marit, Manuel Valentín Torrejón, advocat, de família republicana i valencianista. Desprès del matrimoni, en 1917, fixen la seua residència a València, on naixen els seus dos fills, Fernando i Rafael
Anys més tard Valentín, guanya una oposició de Registrador de la Propietat, i la família s’ha de traslladar; primer a Ayora, on van viure 6 anys, després a Ugijar (Granada) i altres destinacions més, fins que per fi en 1931 es van instal·lar definitivament en les Illes Canàries, primer en Santa Cruz, i més tard en San Cristóbal de la Laguna, que es va convertir en la seua residència definitiva.
Aquí, ja en la maduresa, s’inicia la seua producció poètica gràcies a la influència dels poetes de la Renaixença, sobretot de Jacint Verdaguer.
L’any 1952 va ser premiada en els Jocs Florals de València, celebrats en Lo Rat Penat, però quan Carles Salvador i Enric Soler i Godes es van adonar que el guanyador era una dona, li van retirar el premi.
La seua poesia presenta dos vessants: d’una banda l’estil característic dels jocs florals, amb especial predilecció pels temes de la naturalesa i el paisatge; i d’altra banda l’atenció a la temàtica intimista.
En nombroses ocasions, en la seua obra, queda reflectida la nostàlgia per la seua terra. Sempre va tindre present Onda i Nules i de fet, en els seus poemes parla de les festes, de les muntanyes, de la pau, de l’aigua fresca… No obstant això, Ana s’enamora també de Tenerife, on van passant els anys i es convertix en una dona madura, en la que els vents illencs desperten les seues ànsies i somnis.
Només viatja una vegada més a València; el seu germà Juan, ara prestigiós professor de dibuix, li ha ensenyat els poemes de Ana al poeta Bernat Artola i, en este viatge, els presenta. D’esta trobada sorgirà la publicació d’un llibre titulat «Vidres», editat per Armengot en 1953, la portada del qual és obra del seu germà
L’any 1955 es publica a Castelló el seu segon llibre de poemes, i de nou el seu germà va realitzar el dibuix de la portada.
En les últimes publicacions dedica els seus versos a la mort, i al dolor per deixar un món tan bell, però d’una forma serena i comprensiva. I fins a l’últim moment els seus poemes van rebre premis.
Ana Rebeca va morir a l’octubre de 1970 en San Cristóbal de la Laguna, deixant en herència poemes com aquest:

“Plovia”
Assedegada de l’ansietat de viure
Vaig anar a cercar la pluja neaurada;
M’hi vaig voler sentir mullada d’ella,
Que l’aigua correguera per ma espatlla.
Vaig deslliurar mos peus de les sandàlies,
I per els viarons del meu jardí,
Han fet camí mos peus, mullant-se
Amb l’aigua de la pluja
Qui no porta verí.
Dormia l’escorcó l’escorpí dormía;
Semblava que negats foren pel ploure a la nit;
No hi havia cridories mentre l’aigua queia,
Sols les flors i les mates vessaven al se sí
El balsam flairós que, juntament amb l’aigua
Lliscava damunt mi
Plovia…
I jo xafava l’aigua amb peus desnús.
Plovia…
I en mi era la nit, negra com el banús.
Plovia…
I jo era blanca com el ploure de l’aigua
Plovia…
I amb l’aigua de la pluja sentia’m batejada

___________________________
Un artículo de Paula Domenech Martínez