Los marjales son zonas húmedas, por debajo del nivel del mar y separados de este por cordones de grava o arena. El origen de los aportes hídricos, que lo convierten en un espacio pantanoso o lagunar, puede ser diverso: afloramiento de acuíferos, aportes fluviales y pluviales,…
Sus características ecológicas, con disposición de agua y vegetación abundante y diversa, hacen que sean espacios de gran riqueza biológica, además de estaciones de paso o parada en la migración de aves entre el norte de Europa y África.
Sin embargo, la mayor parte de estos ecosistemas en el litoral mediterráneo rivalizaron con los intereses turísticos, por lo que han sufrido fuertes presiones urbanísticas que han reducido su extensión y, en ocasiones, los ha relegado a espacios marginales.
Actualmente albuferas y marjales litorales se encuentran protegidas al amparo del Catálogo de Zonas Húmedas de la Comunidad Valenciana que regula su uso, de la Red Natura 2000, y otras legislaciones, autonómicas y europeas, sectoriales.
El marjal de Peñíscola se formó tras un cordón litoral de gravas y arena, que se extendía desde la desembocadura de la rambla de Alcalá al tómbolo de Peñíscola, formado por los aportes de la rambla y la emersión de una barra de arena submarina.
Con una extensión hoy de unas 300 hectáreas, sus aguas provienen de abundantes manantiales o ullals, recursos hídricos subterráneos que al aflorar forman lagunas permanentes de distinto tamaño. Estos ullals son zonas de descarga del sistema hidrogeológico de la Plana de Vinaròs, asociado al potente acuífero Javalambre-Maestrazgo.

La marjal de Peñíscola. Autor, Columbusalbus

En tiempos históricos, el camino viejo de Benicarló delimitaba la extensión máxima del marjal y separaba el secano del regadío, siendo conocido con diferentes nombres: la marjal, les marjaletes, llandells, el prat o l’estany. Las pequeñas parcelas cultivadas estaban rodeadas de acequias y el terreno inculto se dedicó durante muchos años al pasto de ganadería brava.
Entre los numerosos canales de drenaje destaca la acequia Sangonera que se extendía casi hasta el término de Benicarló, aunque hoy está en parte enterrada y en parte hormigonada; la acequia del Rey y la acequia Templera. Todas ellas confluyen al sur en una acequia común que conduce el agua hasta el espacio urbano del Ullal de l’estany y desaguan al mar en la playa sur.
El marjal de Peñíscola está hoy protegido principalmente porque alberga una de las mayores poblaciones naturales mundiales de especies endémicas en peligro de extinción como el fartet (Lebias ibera) y el samaruc (Valencia hispanica), y la única población natural valenciana de espinoso (Gasterosteus aculeatus). Además conserva buenas poblaciones de la escasa aguja de río y galápagos autóctonos.

Fartet. Autor, Benjamin Albiach

Desde 2004, la zona está incluida en los Planes de Recuperación del samaruc y del fartet, cuyas poblaciones están amenazadas por la ingente presencia de especies invasoras como la gambusia, la tortuga de Florida y el cangrejo de río americano.
Es también Lugar de Importancia Comunitaria (LIC) y Zona de Especial Conservación (ZEC) por la presencia de hábitats naturales de interés comunitario (Red Natura 2000) con vegetación palustre y de saladares. Sus acequias albergan especies de flora rara o amenazada como la planta acuática Ceratophyllum submersum, por lo que también es Microrreserva de Flora de la Comunidad Valenciana.
Por su situación geográfica la marjal es una zona importante de descanso migratorio entre el Prat de Cabanes-Torreblanca y el Delta del Ebro y proporciona refugio y alimento a importantes poblaciones de aves estivales, invernantes y sedentarias, gran número de ellas protegidas e incluidas en la Directiva Aves 79/409/CE. Es el hábitat de especies como el calamón, ánade friso, ánade rabudo, zampullín, avetorillo, garcilla cangrejera, garza real, garza imperial, martín pescador, aguilucho lagunero, ánsar común; y pequeñas aves, como el carricero común, el abejaruco o el ruiseñor.
A pesar de la presión urbanística y la sobreexplotación de sus recursos hídricos, el marjal conserva gran parte de sus características naturales y un alto valor biológico y cultural.
En 2006 la Confederación Hidrográfica del Júcar impulsó el proyecto de regeneración ambiental y adecuación al uso público del marjal, con obras de restauración y limpieza, y la creación de un itinerario de interpretación ambiental con observatorios de fauna.

Martín pescador. Autor, Sergio Estevez

______________________________________
Traducció al valencià:

Zones humides litorals: la marjal de Peníscola.

Les marjals són zones humides, per davall del nivell del mar i separades d’este per cordons de grava o arena. L’origen de les aportacions hídriques, que la converteixen en un espai pantanós o amb estanys, pot ser divers: aflorament d’aqüífers, aportacions fluvials i pluvials,…..
Les seues característiques ecològiques, amb disposició d’aigua i vegetació abundant i diversa, fan que siguen espais de gran riquesa biològica, a més d’estacions de pas o parada en la migració d’aus entre el nord d’Europa i Àfrica.
No obstant això, la major part d’estos ecosistemes en el litoral mediterrani van rivalitzar amb els interessos turístics, pel que han patit fortes pressions urbanístiques que han reduït la seua extensió i, de vegades, els han relegat a espais marginals.
Actualment albuferes i marjals litorals es troben protegides a l’empara del Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana que regula el seu ús, de la Xarxa Natura 2000, i altres legislacions, autonòmiques i europees, sectorials.
La marjal de Peníscola es va formar darrere d’un cordó litoral de graves i arena, que s’estenia des de la desembocadura de la rambla d’Alcalá al tómbol de Peníscola, format per les aportacions de la rambla i l’emersió d’una barra d’arena submarina.
Amb una extensió hui d’unes 300 hectàrees, les seues aigües provenen d’abundants brolladors o ullals, recursos hídrics subterranis que a l’aflorar formen estanys permanents de distinta grandària. Estos ullals són zones de descàrrega del sistema hidrogeològic de la Plana de Vinaròs, associat al potent aqüífer Javalambre-Maestrat.
En temps històrics, el camí vell de Benicarló delimitava l’extensió màxima de la marjal i separava el secà del regadiu, sent coneguda amb diferents noms: la marjal, les marjaletes, llandells, el prat o l’estany. Les xicotetes parcel·les cultivades estaven rodejades de séquies i el terreny inculte es va dedicar durant molts anys a la pastura de ramaderia brava.
Entre els nombrosos canals de drenatge destaca la séquia Sangonera que s’estenia quasi fins al terme de Benicarló, encara que hui està en part soterrada i en part formigonada; la séquia del Rei i la séquia Templera. Totes elles confluïxen al sud en una séquia comuna que conduïx l’aigua fins a l’espai urbà de L’ullal de l’estany, i desaigüen a la mar en la platja sud.
La marjal de Peníscola està hui protegida principalment perquè alberga una de les majors poblacions naturals mundials d’espècies endèmiques en perill d’extinció com el fartet (Lebias ibera) i el samaruc (València hispanica), i l’única població natural valenciana d’espinós (Gasterosteus aculeatus). A més conserva bones poblacions de l’escassa agulla de riu i tortugues d’aigua autòctones.
Des de 2004, la zona està inclosa en els Plans de Recuperació del samaruc i del fartet, les poblacions dels quals estan amenaçades per la ingent presència d’espècies invasores com la gambúsia, la tortuga de Florida i el cranc de riu americà.
És també Lloc d’Importància Comunitària (LIC) i Zona d’Especial Conservació (ZEC) per la presència d’hàbitats naturals d’interès comunitari (Xarxa Natura 2000) amb vegetació palustre i de saladars. Les seues séquies alberguen espècies de flora rara o amenaçada com la planta aquàtica Ceratophyllum submersum, pel que també és Microrreserva de Flora de la Comunitat Valenciana.
Per la seua situació geogràfica, la marjal és una zona important de descans migratori entre el Prat de Cabanes-Torreblanca i el Delta de l’Ebre, i proporciona refugi i aliment a importants poblacions d’aus estivals, hivernants i sedentàries, gran nombre d’elles protegides i incloses en la Directiva Aus 79/409/CE. És l’hàbitat d’espècies com el gall de canyar, ànec griset, ànec cuallarg, cabussonet, martinet menut o gomet, oroval o martinet ros, bernat pescaire o agró blau, agró roig, blauet, arpella de marjal, oca vulgar; i xicotetes aus, com la boscarla de canyar, l’abellerol o el rossinyol.
A pesar de la pressió urbanística i la sobreexplotació dels seus recursos hídrics, la marjal conserva gran part de les seues característiques naturals i un alt valor biològic i cultural.
En 2006 la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va impulsar el projecte de regeneració ambiental i adequació a l’ús públic de la marjal, amb obres de restauració i neteja, i la creació d’un itinerari d’interpretació ambiental amb observatoris de fauna.

______________________________________
Os invitamos a descubrir este maravilloso espacio con esta actividad: 13 de Marzo, De Pajareo por el Marjal de Peñíscola