Las libélulas (orden odonatos) son unos de los insectos más interesantes y fascinantes de la naturaleza. Ello se debe a su capacidad para buscar agua pura; para reflejar en su cuerpo múltiples colores bajo diferentes ángulos de luz; a la velocidad de su vuelo y sus acrobacias; a su control, casi sin ayuda, de las poblaciones de insectos, y a su adaptación a los cambios con una gran facilidad.
Son insectos esencialmente veraniegos, y sus características biológicas nos facilitan su observación. Los adultos de las libélulas están entre los insectos más grandes.
Los colores de su abdomen son claves para la diferenciación de las especies. Se han identificado en el mundo unas 5.700 especies, viviendo la mayoría de ellas en los trópicos. En Europa encontramos unas 120 especies, 77 de ellas en la Península Ibérica.

Autor, Jose Hidalgo

Se puede localizar a las libélulas sobrevolando puntos de agua dulce (en movimiento o estancada); la salinidad es incompatible con la vida de las libélulas en su fase larvaria, aunque ciertas especies pueden tolerar aguas con baja salinidad. Sin embargo, también es habitual encontrarlas lejos del agua, en prados, bosques, caminos…
Estos insectos se caracterizan por tener un par de alas grandes y transparentes que toman diferentes colores con la luz del sol y que no tienen la capacidad de replegar sobre su abdomen, grupo de insectos denominado paleópteros.
Su cuerpo es alargado y tienen dos ojos en la frente lo cual les da una de las vistas más agudas entre todos los insectos, además de ser especialmente veloces.
Las libélulas son depredadores naturales y esta posición en la cadena alimentaria les hace ser poco temerosos. En las zonas donde se agrupan en gran número pueden atacar fuertemente a las poblaciones de insectos, hasta el punto que los apicultores las consideran una plaga. Sin embargo, son muy útiles para proteger a las personas, por ejemplo, de enfermedades propagadas por los mosquitos.
Los adultos tienen dos modos de cazar: posadas sobre una atalaya esperan a que pase una presa que ven a varios metros de distancia con sus grandes ojos, y van hacia ella con un rápido vuelo; o bien cazan al vuelo. En ambos casos, una vez localizada la presa, se dirigen directamente a ella y atacan con las mandíbulas. Suelen alimentarse de moscas, mariposas, hormigas, abejas, avispas… siempre y cuando sean más pequeñas que ellas.

Autor, Angel Gallardo

En lo referente a la reproducción, el macho de la libélula primero tiene que cortejar a su compañera. Para ello, impone sus derechos sobre un territorio cercano al agua y lo defiende ferozmente de todos sus rivales; cuando llega la hembra, el macho modifica su estilo de vuelo y para realiza su exhibición. Se reproducen mediante inseminación indirecta con fertilización aplazada y la hembra pone los huevos en el agua o muy cerca de ella. Según las especies pueden pasar en estado de larva entre 1 mes y 6 años, mientras que los adultos pueden tener una longevidad de entre 8 y 60 días. Sólo una especie, Sympecma fusca, es capaz de pasar todo el invierno en estado adulto.
______________________________________
Traducció al valencià:

ELS PAROTETS

Les libèl·lules o parotets (orde odonats) són uns dels insectes més interessants i fascinants de la naturalesa. I això es deu a la seua capacitat per a buscar aigua pura; per a reflectir el seu cos múltiples colors davall diferents angles de llum; a la velocitat del seu vol i les seues acrobàcies; al control, quasi sense ajuda, de les poblacions d’insectes; i per adaptar-se als canvis amb una gran facilitat.
Són insectes essencialment estiuencs, i les seues característiques biològiques ens faciliten la seua observació. Els adults de les libèl·lules estan entre els insectes més grans.
Els colors del seu abdomen són claus per a la diferenciació de les espècies. S’han identificat en el món unes 5.700 espècies, vivint la majoria d’elles en els tròpics. A Europa trobem unes 120 espècies, 77 d’elles en la Península Ibèrica.
És pot localitzar als parotets sobrevolant punts d’aigua dolça (en moviment o estancada); la salinitat és incompatible amb la vida de les libèl·lules en la seua fase larvària, encara que certes espècies poden tolerar aigües amb baixa salinitat. No obstant això, també és habitual trobar-los lluny de l’aigua, en prats, boscos, camins…
Estos insectes es caracteritzen per tindre un parell d’ales grans i transparents que prenen diferents colors amb la llum del sol i que no tenen la capacitat de replegar-se sobre l’abdomen, grup d’insectes denominat paleòpters.
El seu cos és allargat i compten amb dos ulls en el front la qual cosa els dóna una de les vistes més agudes entre tots els insectes, a més de ser especialment veloços.
Els parotets són depredadors naturals i esta posició en la cadena alimentària els fa ser poc temorosos. En les zones on s’agrupen en gran nombre poden atacar fortament les poblacions d’insectes, fins al punt que els apicultors els consideren una plaga. No obstant això, són molt útils per a protegir a les persones, per exemple, de malalties propagades pels mosquits.
Els adults tenen dos formes de caçar: posades sobre una talaia esperen que passe una presa, que veuen a molts metres de distància amb els seus grans ulls, i van cap a ella amb un ràpid vol; o bé cacen al vol. En ambdós casos, una vegada localitzada la presa, es llancen al damunt atacant-la amb les mandíbules. Solen alimentar-se de mosques, palometes, formigues, abelles, vespes… sempre que siguen més xicotetes que elles.
Pel que fa a la reproducció, el mascle de la libèl·lula primer ha de cortejar a la seua companya. Prèviament, imposa els seus drets sobre un territori pròxim a l’aigua i el defèn feroçment de tots els seus rivals; quan arriba la femella, el mascle modifica el seu estil de vol i realitza una exhibició nupcial. Es reproduïxen per mitjà d’inseminació indirecta amb fertilització ajornada i la femella posa els ous en l’aigua o molt prop d’ella. Segons les espècies poden passar en estat de larva entre 1 mes i 6 anys, mentres que els adults poden tindre una longevitat d’entre 8 i 60 dies. Només una espècie, Sympecma fusca, és capaç de passar tot l’hivern en estat adult.
___________________________
Un artículo de Paula Domenech Martínez