2. Ben al contrari que la majoria de les seues congèneres, guarnides amb els colors més fascinants de la naturalesa, l’aparença de l’orquídia niu d’ocell és de tot llevat de colorista. Les flors, disposades en xanglots, posseeixen tonalitats marrons i certament poc atractives, mentre que la tija i les fulles, lluny del verd habitual a què estem acostumats, adquireixen en ple desenvolupament un color terrós o groguenc que per moments semblen més un cos malaltís que els teixits vius d’un vegetal. La raó d’este aspecte salta a la vista quan descobrim que les orquídies niu d’ocell no depenen de la llum del sol per a viure, com ocorre amb qualsevol planta comuna, sinó de l’aliment que obtenen aprofitant-se d’altres éssers vius: són organismes paràsits.

Neottia nidus-avis. Autor, Björn S

3. El parasitisme és un fenomen raríssim en el món de les orquídies, fins al punt que només les espècies d’este gènere (i algun altre originari del continent australià) poden considerar-se com a tals. L’orquídia niu d’ocell no té clorofil•la i passa la seua existència en el fons dels boscos de muntanya, com els que existeixen en les vessants septentrionals del Penyagolosa o en les altures dels Ports, on floreix tímidament a la fi de la primavera. La seua extrema raresa va fer que durant molt de temps es pensara que vivia de forma sapròfita, és a dir, alimentant-se a base de fulles mortes, cadàvers, excrements i altres materials orgànics en descomposició. No obstant això, estudis recents han comprovat que, allí on es troba una niu d’ocell, mai no falta al seu costat un cert organisme de característiques molt diferents: un fong.

Penyagolosa. Autor, Javier Muñoz

I no un fong qualsevol, sinó un tipus molt concret i especialitzat a conviure íntimament amb les arrels dels pins. Es tracta d’una associació semblant a les que trobem entre molts altres del seu grup, i que té un exemple ben conegut en les tòfones. Estos fongs depenen absolutament de les coníferes amb què s’associen, de les quals obtenen sucres i altres compostos impossibles d’aconseguir de autònomament, a causa de la seua carència de clorofil•la. Per la seua banda, el pi es beneficia també del seu veí rebent a canvi una aportació d’aigua i sals minerals, un intercanvi de naturalesa col•laborativa que els biòlegs anomenen simbiosi… I és justament ací, en este aparent agermanament vegetal, on entra en escena l’oportunisme genial de l’orquídia niu d’ocell

Continuarà…

Dactylorhiza incarnata. Autor, Jouko Lehmuskallio

____________________________

Traducció al valencià realitzada per Ll. Sánchez.
____________________________