Castellón de la Plana Moros y Cristianos

La leyenda de la sangre del moro

(Inspirada del libro Leyendas y tradiciones valencianas. I de Fernanda Zabala)

Cuentan que muchos años antes de que existiera la actual ciudad de Castellón, cuando la población vivía al amparo del Castell Vell, en La Magdalena, ocurrió un hecho extraordinario del que aún se pueden ver hoy las consecuencias.
Era el protagonista el moro Xanu, sastre de oficio, y personaje conocido por todo habitante cristiano, judío o musulmán, de dentro o fuera del castillo. Xanu era también famoso por su avaricia y por su capacidad para adiestrar animales a los que mantenía en un corral que era visitado con admiración por clientes y curiosos venidos de todas las alquerías. Perros, gatos, gallinas, ocas y pavos obedecían sus órdenes sin recibir a cambio más que lo justo para comer, de lo que se jactaba el sarraceno ante sus visitantes.

Castell Vell y ermita de La Magdalena. Autor, Quim Granell Castell Vell y ermita de La Magdalena. Autor, Quim Granell

Tras las numerosas alabanzas del personal ante las habilidades de los animales, el sastre les desvelaba su mejor ejemplar, un pollo de altiva cresta y sedoso plumaje que acudía presto a la llamada de su amo: ¡Ki-Ket, ven aquí! Y que además de hablar, pensaba!!!
Orgulloso ante el asombro e incredulidad de los presentes, Xanu le mandaba caminar a la pata coja, hacer piruetas o quedarse inmóvil para terminar mostrando el increíble hecho: preguntado Ki-Ket ¿a quién quieres más? el pollo respondía, ¡a ti Xanu! Interrogado sobre el tiempo que haría, Ki-Ket escrutaba el cielo y las nubes, y pronosticaba la posibilidad de lluvia.
Pero su estima por el animal se transformó en odio por su feroz avaricia. Una tarde, mientras Xanu cosía en su taller, vio a través de la ventana que el pico de Ki-Ket relucía como el oro. Acercándose al pollo comprobó que efectivamente llevaba una moneda de oro atrapada en el pico. Intentó quitársela y pidió al animal que la soltará pero este, se subió de un salto a un árbol diciéndole:
– Eres un tacaño que además de matarnos de hambre nos zurras para que te obedezcamos. No te daré la moneda hasta que no jures dejarme libre.
El sastre lo juró una y mil veces y el pollo, inocente, saltó al suelo sin calcular lo que se le vendría encima. En cuanto lo tuvo a su alcance, Xanu lo ató con una cuerda y le obligó a conducirlo al lugar donde había encontrado la moneda, confiando en que habría muchas más, una mina…
Ki-Ket tirando del amo a la carrera, forzándole a correr como loco, lo llevó a las puertas del castillo. Tres veces arrastro Xanu el culo por las calles hasta que llegaron a un tramo de muralla elevado sobre unas peñas agrestes.
– Ahí la encontré, dijo Ki-Ket. Y el moro lo forzó a volar y a remover las piedras mientras estaba ya anocheciendo.
Tiró el pollo un par de monedas a sus pies y enloquecido por lo que ya parecía ser un tesoro, apremiaba a Ki-Ket hasta que un brusco tirón dejó inconsciente al animal.
Sin sentir la más mínima compasión, Xanu emprendió él mismo la búsqueda trepando por las rocas ya a tientas por la oscuridad, escarbando en la muralla y llevándose trastazos y arañazos varios. Casi había conseguido su objetivo, casi podía tocar un cofre cuando se desprendieron varias losas de la muralla, precipitándolo al vacio.
A la mañana siguiente unos niños encontraron al pobre Ki-Ket que afónico y malherido les contó la tragedia antes de morir pero nadie encontró el cuerpo del avaro Xanu entre las rocas, sólo grandes manchas de sangre en abundancia que, ennegrecidas por el paso de los siglos, aún tiñen los escarpados peñascos del lugar.
Posiblemente de este hecho surgiera la célebre copla castellonense: Sastre pollastre, mala ronya que t’arrastre…

Moros d'Alqueria durante las Festas de La Magdalena, Castellón de la Plana Moros d’Alqueria durante las Festas de La Magdalena, Castellón de la Plana

Restos de Castell Vell Restos de Castell Vell

Concatedral de Santa María y la torre campanario El Fadrí. Autor, Joan Pau Inarejos Concatedral de Santa María y la torre campanario El Fadrí. Autor, Joan Pau Inarejos


Traducció al valencià:

La llegenda de la sang del moro

(Inspirada del llibre Leyendas y tradiciones valencianas. I de Fernanda Zabala)

Conten que molts anys abans que existira l’actual ciutat de Castelló, quan la població vivia a l’empara del Castell Vell, en La Magdalena, va ocórrer un fet extraordinari del que encara es poden veure hui les conseqüències.
Era el protagonista el moro Xanu, sastre d’ofici, i personatge conegut per tot habitant cristià, jueu o musulmà, de dins o fora del castell. Xanu era també famós per la seua avarícia i per la seua capacitat per a ensinistrar animals a qui mantenia en un corral que era visitat amb admiració per clients i curiosos vinguts de totes les alqueries. Gossos, gats, gallines, oques i titots obeïen les seues ordes sense rebre a canvi més que el just per a menjar, del que es jactava el sarraí davant dels seus visitants.
Després de les nombroses alabances del personal davant de les habilitats dels animals, el sastre els desvelava el seu millor exemplar, un pollastre d’altiva cresta i sedós plomatge que acudia prest a la crida del seu amo: Ki-Ket, vine ací! I que a més de parlar, pensava!!!
Orgullós davant de la sorpresa i incredulitat dels presents, Xanu li manava caminar a peu coix, fer cabrioles o quedar-se immòbil per a acabar mostrant l’increïble fet: preguntat Ki-Ket, a qui vols més? El pollastre responia, a tu Xanu! Interrogat sobre el temps que faria, Ki-Ket escrutava el cel i els núvols, i pronosticava la possibilitat de pluja.
Però la seua estima per l’animal es va transformar en odi per la feroç avarícia del moro. Una vesprada, mentres Xanu cosia en el seu taller, va veure a través de la finestra que el bec de Ki-Ket lluïa com l’or. Acostant-se al pollastre va comprovar que efectivament portava una moneda d’or atrapada al bec. Va intentar llevar-li-la i va demanar a l’animal que la soltarà però este, es va pujar d’un bot a un arbre dient-li:
– Eres un agarrat que a més de matar-nos de fam ens apallisses perquè t’obeïm. No et donaré la moneda fins que no jures deixar-me lliure.
El sastre ho va jurar una i mil vegades i el pollastre, innocent, va botar al sòl sense calcular el que se li vindria damunt. En quant el va tindre al seu abast, Xanu el va lligar amb una corda i el va obligar a conduir-lo al lloc on havia trobat la moneda, confiant que hi hauria moltes més, una mina…
Ki-Ket estirant l’amo a la carrera, forçant-lo a córrer com a boig, el va portar fins les portes del castell. Tres vegades arrossegà Xanu el cul pels carrers fins que van arribar a un tram de muralla elevat sobre unes agrestes penyes.
– Ací la vaig trobar, va dir Ki-Ket. I el moro el va forçar a volar i a remoure les pedres mentres estava ja fosquejant.
Va tirar el pollastre un parell de monedes als seus peus i embogit pel que ja pareixia ser un tresor, constrenyia a Ki-Ket fins que un brusca estirada va deixar inconscient a l’animal.
Sense sentir la més mínima compassió, Xanu va emprendre ell mateix la busca enfilant-se per les roques ja a les palpentes per la foscor, furgant en la muralla i emportant-se trompades i arraps diversos. Quasi havia aconseguit el seu objectiu, quasi podia tocar un cofre quan es van desprendre unes quantes lloses de la muralla, precipitant-lo al buit.
Al matí següent uns xiquets van trobar el pobre Ki-Ket que afònic i malferit els va contar la tragèdia abans de morir però ningú va trobar el cos de l’avar Xanu entre les roques, només grans taques de sang en abundància que, ennegrides pel pas dels segles, encara tinyen els escarpats penyals del lloc.

Possiblement d’este fet sorgira la cèlebre cobla castellonenca: Sastre pollastre, mala ronya que t’arrastre…