Masía cerca de Ares del Maestrat. Autora, Isabel Queral

El mas en la vida rural

Tierra para labrar
agua para sembrar
eso quieren los hombres
que están arriba en aquel Mas.
Eso quieren los hombres
que están arriba en aquel Mas.
Pastos para el ganao
hijos para criar
y al llegar el invierno
tener su leña p’a calentar.
Y al llegar el invierno
tener su leña p’a calentar.
Frutos en el frutal
fuerzas para segar
y al entrarles la muerte
tener su tierra p’a descansar.
Y al entrarles la muerte
tener su tierra p’a descansar.
José Antonio Labordeta

Masía cerca de XodosMasía cerca de Xodos. Autor, Manel

La población de nuestras comarcas rurales se ha repartido tradicionalmente entre la villa y las masías. Aunque no se posean cifras exactas de su número es de suponer que, si bien escaso en las primeras colonizaciones del medio, iría aumentando a medida que lo hacía la población del siglo XVIII y con ella avanzaba el proceso roturador de las tierras que debían suministrarles el alimento.
En las comarcas del Alt Maestrat, como en otras, los masos tienen raíces medievales y nacen del proceso de colonización de las tierras, abandonadas tras la reconquista, por repobladores cristianos. Aragoneses y catalanes ocuparon a lo largo del siglo XIII y XIV las anteriores tierras árabes que, muy a menudo, el señor feudal correspondiente dividía en minifundios para obtener mayores beneficios de explotación.
La hacienda se alquilaba a masoveros, a cambio de una renta en moneda (delme) o en especie, con la obligación de sacarle el máximo rendimiento y si, por cualquier razón, el masovero abandonaba el mas antes de finalizar el contrato, tenía que pagar una penalización al propietario, la llamada remensa.
Mientras que en los núcleos urbanos las actividades económicas se diversificaban (agricultura, artesanía, servicios…) en la montaña sólo se dedicaban a la agricultura y ganadería y como los terrenos apropiados se encontraban a bastante distancia de la villa, convenía tener cerca la vivienda, la masía, para evitar largos y difíciles desplazamientos diarios desde el pueblo y atender mejor al ganado.
Así el mas, siempre buscando las mejores tierras y agua próxima, se convertía en una unidad económica y social, aislada, diseminada en el territorio, alejada de las poblaciones y con malas comunicaciones con estas debido a la accidentada orografía del interior castellonense. Formada por la vivienda, los establos, los almacenes, etc. su estructura se adaptaba al terreno, dedicación y necesidades particulares. De todos los elementos que componen el paisaje rural antrópico, nada hay más vivo que el mas pues representa lo que hay de permanente y de personal en el asentamiento del ser humano; sus bienes materiales, sus aperos, sus animales, sus cosechas, todo lo que compone su hogar y su familia.

Masía CastellónMas. Autor, Manolo Moliner

Masía abandonada en la zona del Pou de la Riba, Atzeneta del MaestratMasía abandonada en la zona del Pou de la Riba, Atzeneta del Maestrat

La explotación agropecuaria familiar se basaba en la producción de cereales (trigo, avena, maíz o cebada) y en la cría de ganado, principalmente cerdos, ovejas, cabras y vacas. Los masoveros, nombre que recibían tanto los propietarios como los que estaban de arrendatarios (mitgers) llevaban una vida casi autosuficiente, muy dura por las condiciones físicas extremas del entorno, muy sencilla y con pocas posibilidades de escolarizarse. Por ello, llamar a una persona masovero era para muchos sinónimo de inculto o ignorante, pero bien al contrario, los masoveros eran/son ilustrados de la naturaleza, cuyos conocimientos la ciencia ha copiado y hecho suyos en multitud de ocasiones; adalides de una forma de vida respetuosa y coherente que es parte ineludible de la historia de nuestro medio rural.
El mayor auge de los masos se produjo en el siglo XIX y primeras décadas del XX. Pero ya en la segunda mitad de este siglo empezaron a abandonarse unas tierras y una actividad que ya no era rentable, según los parámetros de esa época, y la población emigraba hacia el pueblo o en su mayoría hacia las grandes ciudades litorales que ofrecían más posibilidades económicas.
Pocos son los masos que han resistido el abandono y aunque muchos se han reconvertido en casas u hoteles rurales, una gran parte persisten en nuestro paisaje como testigos imperturbables del devenir del tiempo y de nuestro ingrato olvido.

MasoverosMasoveros


Traducció al valencià:

El mas en la vida rural

Tierra para labrar
agua para sembrar
eso quieren los hombres
que están arriba en aquel Mas.
Eso quieren los hombres
que están arriba en aquel Mas.
Pastos para el ganao
hijos para criar
y al llegar el invierno
tener su leña p’a calentar.
Y al llegar el invierno
tener su leña p’a calentar.
Frutos en el frutal
fuerzas para segar
y al entrarles la muerte
tener su tierra p’a descansar.
Y al entrarles la muerte
tener su tierra p’a descansar.
José Antonio Labordeta

La població de les nostres comarques rurals s’ha repartit tradicionalment entre la vila i les masies. Encara que no es posseïsquen xifres exactes del seu nombre es pot suposar que, si bé escàs en les primeres colonitzacions del medi, aniria augmentant a mesura que ho feia la població del segle XVIII i amb ella avançava el procés rompedor de les terres que havien de subministrar-los l’aliment.
En les comarques de l’Alt Maestrat, com en altres, els masos tenen arrels medievals i naixen del procés de colonització de les terres, abandonades després de la reconquista, per repobladors cristians. Aragonesos i catalans van ocupar al llarg del segle XIII i XIV les anteriors terres àrabs que, molt sovint, el senyor feudal corresponent dividia en minifundis per a obtindre majors beneficis d’explotació.
La hisenda es llogava a masovers, a canvi d’una renda en moneda (delme) o en espècie, amb l’obligació de traure-li el màxim rendiment i si, per qualsevol raó, el masover abandonava el mas abans de finalitzar el contracte, havia de pagar una penalització al propietari, la anomenada remensa.
Mentres que en els nuclis urbans les activitats econòmiques es diversificaven (agricultura, artesania, servicis,….) en la muntanya només es dedicaven a l’agricultura i ramaderia i com els terrenys apropiats es trobaven a prou distància de la vila, convenia tindre prop la vivenda, la masia, per a evitar llargs i difícils desplaçaments diaris des del poble i atendre millor al bestiar.
Així el mas, sempre buscant les millors terres i aigua pròxima, es convertia en una unitat econòmica i social, aïllada, disseminada en el territori, allunyada de les poblacions i amb males comunicacions amb estes a causa de l’accidentada orografia de l’interior castellonenc. Formada per la vivenda, els estables, els magatzems, etc. la seua estructura s’adaptava al terreny, dedicació i necessitats particulars.
De tots els elements que componen el paisatge rural antròpic, res hi ha més viu que el mas perquè representa el que hi ha de permanent i d’íntim en l’assentament del ser humà; els seus béns materials, els seus apers, els seus animals, les seues collites, tot el que compon el seu llar i la seua família.
L’explotació agropecuària familiar es basava en la producció de cereals (blat, civada, dacsa o ordi) i en la cria de bestiar, principalment porcs, ovelles, cabres i vaques. Els masovers, nom que rebien tant els propietaris com els que estaven d’arrendataris (mitgers) portaven una vida quasi autosuficient, molt dura per les condicions físiques extremes de l’entorn, molt senzilla i amb poques possibilitats d’escolaritzar-se. Per això, anomenar una persona masover era per a molts sinònim d’inculte o ignorant, però ben al contrari, els masovers eren/són il·lustrats de la naturalesa, els coneixements dels quals la ciència ha copiat i fet seus en multitud d’ocasions; adalils d’una forma de vida respectuosa i coherent que és part ineludible de la història del nostre medi rural.
El major auge dels masos es va produir en el segle XIX i primeres dècades del XX. Però ja en la segona mitat d’este segle van començar a abandonar-se unes terres i una activitat que ja no era rendible, segons els paràmetres d’eixa època, i la població emigrava cap al poble o majoritàriament cap a les grans ciutats litorals que oferien més possibilitats econòmiques.
Pocs són els masos que han resistit l’abandó i encara que molts s’han reconvertit en cases o hotels rurals, una gran part persistixen en el nostre paisatge com a testimonis impertorbables de l’esdevindre del temps i del nostre ingrat oblit.