En 1319, tras la eliminación de la Orden del Temple, Culla, al igual que el resto de sus posesiones del Reino de Valencia, pasa a manos de la Orden de Montesa, nacida para hacerse cargo de todos los bienes templarios. Y es precisamente esta localidad la elegida como sede de la Tinença del mismo nombre, un territorio gobernado por el Comendador Mayor o Lugarteniente del Maestre que agrupaba los territorios que más tarde constituirían la Setena de Culla.
La sociedad rural medieval dependía absolutamente de los bosques y de su suelo para su supervivencia, hecho que, unido a la baja densidad de población hasta el siglo XVIII, permitió que se desarrollara una fuerte conciencia del uso sostenible de estos recursos. La principal actividad económica de la zona era la agricultura de secano (almendro, olivo, avellano, vid y cereales), la ganadería extensiva (ovino, caprino, bovino) y la extracción de madera y leñas.
Con el fin de organizarse, defender sus intereses y regular sus actividades nació en 1345 la Setena de Culla o Comunitat d’Herbatge integrada por los municipios de la Bailía: Culla, Benassal, Vistabella del Maestrat, Atzeneta, Benafigos, Vilar de Canes y La Torre d’En Besora que compraron a la Orden de Montesa los derechos de explotación de los recursos pecuarios y forestales de este territorio, creando una eficaz organización ganadera que mejoró notablemente la economía de la zona.
La Setena de Culla establece espacios comunales, dehesas y boalares, perfectamente delimitados y amojonados, en los que se desarrolla de forma sostenible la trilogía agricultura-ganadería- aprovechamiento forestal.

Vistas de la Ermita de San Cristobal desde un rincón de Culla en Alto Maestrazgo. Autor, Guiasviajar

Portada El arco de La Mola, Benassal. Autor, Guiasviajar

Puerta de la muralla. Vistabella del Maestrat. Autor, Oscar

Castell en Atzeneta. Autor, Arcadividal

Al tiempo, configura una amplia y estricta legislación con un severo sistema punitivo. Las “malicias”, abusos o fraudes eran castigados con gran dureza; en los montes comunales no podían pastar rebaños particulares y los vigilantes podían matar alguno de los animales ajenos que encontraran en el recinto para demostrar la usurpación. Esta especie de guardias se encargaban también de realizar censos pecuarios para que la carga ganadera no fuera excesiva en los espacios agrosilvopastoriles, de controlar los rebaños foráneos y gestionar un correcto uso de boalares, dehesas y del monte en general.
Se instaura un procedimiento denominado «fer inquisició» que obligaba a prestar declaración a los sospechosos de haber cometido algún delito en los espacios forestales y a demostrar su inocencia. Cualquier vecino que presentara una denuncia veraz recibía una pequeña recompensa, con lo que se incentivaba la participación de toda la población en la vigilancia de los montes.
La máxima de la Setena de Culla era aunar explotación y conservación aplicando el derecho consuetudinario y la sabiduría popular y por ello también establece la denominada Visura General dels Termes, esto es, una inspección de todos los términos municipales que la componían y que debía realizarse cada ocho y/o catorce años por las autoridades y los vigilantes, como procedimiento de control de los aprovechamientos y recursos disponibles.
La meticulosidad de su actuación y legislación mantuvo a la Comunitat d’Herbatge de forma gremial y comunitaria durante más de cuatro siglos (de 1345 a 1805), hasta la llegada del liberalismo y la abolición de los gremios, hermandades y comunidades rurales y la desamortización de mediados del siglo XIX.
Con el explosivo crecimiento de la población desde finales del siglo XVIII el equilibrio entre explotación y conservación empieza a desajustarse sin vuelta atrás, desapareciendo la mayor parte de los beneficios que la normativa de la Setena de Culla, pionera en legislación ambiental, había aportado a los bosques de esta comarca.

Ermitorio de la Virgen de la Ortisella en Benafigos. Autor, Toni, EB5CS

Caseta en piedra seca cerca de Vilar de canes

Barranc de la Morrera – La Torre d’En Besora. Robert Anyó

Traducció al valencià:

La Setena de Culla o Comunitat d’Herbatge

En 1319, després de l’eliminació de l’Orde del Temple, Culla, igual que la resta de les seues possessions del Regne de València, passa a mans de l’Orde de Montesa, nascuda per a fer-se càrrec de tots els béns templaris. I és precisament esta localitat la triada com a seu de la Tinença del mateix nom, un territori que agrupava les terres que més tard constituirien la Setena de Culla.
La societat rural medieval depenia absolutament dels boscos i del seu sòl per a la seua supervivència, fet que, unit a la baixa densitat de població fins al segle XVIII, va permetre que es desenrotllara una forta consciència de l’ús sostenible d’estos recursos. La principal activitat econòmica de la zona era l’agricultura de secà (ametler, olivera, avellaner, vinya i cereals), la ramaderia extensiva (oví, caprí, boví) i l’extracció de fusta i llenyes.
A fi d’organitzar-se, defendre els seus interessos i regular les seues activitats va nàixer en 1345 la Setena de Culla o Comunitat d’Herbatge integrada pels municipis de la batllia: Culla, Benassal, Vistabella del Maestrat, Atzeneta, Benafigos, Vilar de Canes i La Torre d’En Besora que van comprar a la Orde de Montesa els drets d’explotació dels recursos pecuaris i forestals d’este territori, creant una eficaç organització ramadera que va millorar notablement l’economia de la zona.
La Setena de Culla estableix espais comunals, deveses i bovalars, perfectament delimitats i fitats, en els que es desenvolupa de forma sostenible la trilogia agricultura-ramaderia- aprofitament forestal.
Al temps, configura una àmplia i estricta legislació amb un sever sistema punitiu. Les “malícies”, abusos o fraus eren castigats amb gran duresa; en les muntanyes comunals no podien pasturar ramats particulars i els vigilants podien matar algun dels animals aliens que trobaren en el recinte per a demostrar la usurpació. Esta espècie de guàrdies s’encarregaven també de realitzar censos pecuaris perquè la càrrega ramadera no fóra excessiva en els espais agrosilvopastorals, de controlar els ramats forans i gestionar un correcte ús de bovalars, deveses i de la muntanya en general.
S’instaura un procediment denominat «fer inquisició» que obligava a prestar declaració als sospitosos d’haver comés algun delicte en els espais forestals i a demostrar la seua innocència. Qualsevol veí que presentara una denúncia veraç rebia una xicoteta recompensa, amb el que s’incentivava la participació de tota la població en la vigilància de les muntanyes.
La màxima de la Setena de Culla era unir explotació i conservació aplicant el dret consuetudinari i la saviesa popular i per això també establix la denominada Visura General dels Termes, açò és, una inspecció de tots els termes municipals que la componien i que havia de realitzar-se cada huit i/o catorze anys per les autoritats i els vigilants, com a procediment de control dels aprofitaments i recursos disponibles.
La meticulositat de la seua actuació i legislació va mantindre a la Comunitat d’Herbatge de forma gremial i comunitària durant més de quatre segles (de 1345 a 1805), fins a l’arribada del liberalisme i l’abolició dels gremis, germandats i comunitats rurals, i la desamortització de mitjan del segle XIX.
Amb l’explosiu creixement de la població des de finals del segle XVIII, l’equilibri entre explotació i conservació comença a desajustar-se sense tornada, desapareixent la major part dels beneficis que la normativa de la Setena de Culla, pionera en legislació ambiental, havia aportat als boscos d’esta comarca.

Fotografía de portada: calle de Culla. Autor, Carlos Lafoz