Miquel Peris. Retrato de Mingol

Un veí meu destarifat que és, per ofici, malfeiner, una vesprada al seu terrat va desitjar ser dolçainer.

Una xicota carassera que netejava un galliner, bé va guaitar, - per ravalera-, el joc d'aquell manifasser.

Com era vespra de nadal, al temps que ací fa prou de fred, ni s'albirava cap pardal ni va xiular aquell xiulet. Que toques, una nadala? Xiula-li, que és guatla!

Que fas al terrat, rovellat? No tens res que fer, malfeiner? Mira quin canut més menut! I encara vols ser dolçainer?

Que t'ha paregut Pasquala? Xiula-li, que és guatla!

Aquell xicot destarifat que era demés, desvergonyit, no se'n va anar del seu terrat com pertocava, avergonyit.

I a la criada riallera que encara estava al galliner, fent-li una ullada falaguera li va respondre, cançoner, Com ací té fred el pobret, i no pot volar ni piular, s’alçarà molt dret calentet, si tu vols baixar a la llar.

Que t'ha paregut, Pasquala? Xiula-li, que és guatla!

Cantarà el gall en la festa d'aquell vespre de Nadal, o li mancarà la llesta al manús del meu raval?

Cavallers, quina nadala , nosaltres a badallar perquè hem xiulat a la guatla sense poder-la caçar.

21-Desembre-1966

Peñagolosa desde el embalse de María Cristina. Autor, Jose Francisco Gasque Gas

Gallipato. Autor, Javier Pérez

Mala suerte para el Gallipato. Autor, Mike Grimes

La panza. Autor, Gallipato Alcublano

10 curiositats sobre l’ofegabous

1. Ruta por el río Lucena en Figueroles

2. Ruta por Les Coves de Vinromà: Morería y Rambla de San Mateo

3. Ruta al río Chico y pozo negro de Fuentes de Ayódar

4. Ruta por el barranco de Almanzor en Almedíjar

5. Ruta por el Salt del Cavall (Alcora)

6. Ruta por la Rambla de Celumbres: el territorio de los buitres

7. Ruta por el nacimiento del río Palancia (El Toro)

8. Ruta por Vall de Almonacid, entre olivos y almorávides

9. Ruta por el Racó del Frare en Sant Mateu

10. Ruta por Vilafranca y el bosque de La Parreta

10 rutes en família per la naturalesa de Castelló

1. Ruta pel riu Llucena a Figueroles

2. Ruta per Les Coves de Vinromà: Moreria i Rambla de Sant Mateu

3. Ruta al riu Chico i Pou Negre de Fuentes de Ayódar

4. Ruta pel barranc d'Almansor en Almedíjar

5. Ruta pel Salt del Cavall (L'Alcora)

6. Ruta per la Rambla de Celumbres: el territori dels voltors

7. Ruta al naixement del riu Palància (El Toro)

8. Ruta per la Vall d'Almonacid, entre oliveres i almoràvits

9. Ruta pel Racó del Frare a Sant Mateu

10. Ruta per Vilafranca i el bosc de La Parreta

Murciélago comedor de frutas. Autor, Frank Starmer

¿Oso o murciélago?. Autor, Gustavo Fernando Durán

Volando. Autora, shellac

Cueva del Murciélago. Altura, Castellón. Autor, Manuel Járrega

Cova de l'ocre. Lucena del Cid. Autor, Espeleo Club Castelló

¿Estás perdido en la naturaleza?. Sigue las indicaciones, oriéntate, utiliza los elementos naturales que encuentres a tu alrededor para resolver los enigmas, puzles y adivinanzas que se esconden entre los árboles gigantes para conseguir llegar, antes de que se agote el tiempo, al Mas dels Horts con todo lo necesario para encontrar la llave, abrirlo y escapar así de los peligros que esconde el Barranc.

Estàs perdut en la natura? Segueix les indicacions, orientat, fes servir els elements naturals que trobes als teus voltants per resoldre els enigmes, trencaclosques i endevinalles que s’amaguen entre els arbres gegants per aconseguir arribar, abans que s’esgote el temps, al Mas dels Horts amb tot el necessari per trobar la clau, obrir-lo i fugir del perills que amaga el Barranc.

Día 17 de diciembre, de 9:30 a 13:30

Punto de encuentro: entrada al Barranc dels Horts, CV-15, Km 41,2

Dirigido a: adultos y niñas/niños mayores de 11 años

Plazas limitadas: máximo 2 grupos de 10 personas.

Precio: 12 €

Información e inscripciones: medioambiente@fundacioncajacastellon, teléfono 964 232 551

La provincia de Castellón se caracteriza por una gran diversidad natural que representa un elevado atractivo para la observación de aves o birdwatching, actividad facilitada por diferentes itinerarios ornitológicos y observatorios en espacios naturales protegidos.

Por otra parte,  la riqueza cultural, histórica, y por supuesto gastronómica del territorio castellonense, sumada a la buena accesibilidad, infraestructuras y alojamientos convierte a la provincia en un excelente destino para los amantes de la naturaleza y del turismo ornitológico. Bien vale la pena adentrarse en el territorio y conocerlo a fondo, utilizando a las aves como motivación para descubrir sus pueblos, sus gentes y su cultura.

La observación de aves es una actividad que con el paso de los años va sumando adeptos dado que aporta un enorme disfrute de la naturaleza y nos ayuda a mantener todos los sentidos alerta, pero también requiere de unas buenas prácticas para no interferir en el comportamiento habitual de las aves.

Todo buen ornitólogo debe evitar ruidos, movimientos bruscos y colores muy llamativos. Además de equiparnos con unos prismáticos ligeros de 8x30 o 10x40, con los que observar al detalle las aves y poder identificarlas, es recomendable un cuaderno de campo en el que anotar nuestras observaciones que nos serán muy útiles para determinar las especies y rememorar las experiencias vividas en las jornadas de campo. Actualmente la libreta de campo es sustituida por muchos ornitólogos por aplicaciones móviles (como eBird) en las que anotar todo lo importante: lugar, fecha, hora de la observación, tipo de hábitat, conducta del ave...aunque a la libreta nunca se le acaba la batería…

Asimismo, es muy importante seguir las siguientes recomendaciones:

• No abandonar los senderos señalizados, ni traspasar vallas. Solo acceder por vías permitidas, haciendo caso en todo momento a las indicaciones de los carteles y respetando la normativa de los espacios y la legislación sobre conservación de flora y fauna.
• Hay que ser especialmente cuidadosos en época de reproducción. En caso de observar un nido, hay que alejarse y mantenerse oculto para evitar molestias a las aves que provocarían el abandono del nido y la pérdida de la nidada.

Alimoche común / Aufrany

Especie vulnerable. Se trata de un ave carroñera que durante la época de cría se distribuye por las áreas montañosas de las estribaciones del Sistema Ibérico del Maestrat.  Establece sus nidos en áreas quebradas y abruptas próximas a parajes abiertos, con ganadería extensiva, pastizales y matorrales bajos, en los que obtiene su alimento (generalmente después de que los buitres leonados despedacen el cadáver). Los ejemplares españoles pasan el invierno en el África subsahariana.

Aunque antaño era frecuente, las poblaciones de alimoche han sufrido un grave retroceso debido sobre todo a la pérdida de recursos alimentarios y al uso ilegal de cebos envenenados por parte de irresponsables.

Águila perdicera / Àguila de panxa blanca o cuabarrada

Especie vulnerable. Los territorios de reproducción se localizan en sierras cercanas a las llanuras litorales con proximidad de cortados rocosos donde nidificar. Los territorios se establecen en enero-febrero, y los pollos vuelan en mayo-junio, permaneciendo tres meses con los padres antes de dispersarse. Durante la época reproductora el conejo resulta fundamental como fuente de alimento. El alto índice de mortalidad adulta no natural (caza furtiva, veneno, y la electrocución y colisión con tendidos eléctricos) supone su principal amenaza.

Colirrojo real / Cua-roja reial

Especie vulnerable. Ave de distribución localizada en el sur de Europa, donde ocupa áreas de media montaña con bosques maduros de frondosas y coníferas, con presencia de arbolado viejo y claros dispersos. En la Comunidad Valenciana su presencia es muy localizada y se restringe a las áreas del Maestrat limítrofes con Teruel. A escala regional, se encuentra amenazada por los cambios en los bosques experimentados por el cambio climático. Durante la migración aparece en humedales y áreas de cultivo, con cierta preferencia por la costa.

Quebrantahuesos / Trencalòs

Especie en peligro. Se encuentra muy ligado a áreas de montaña con roquedos y acantilados, así como a la presencia de ungulados domésticos y salvajes. Constituye el último eslabón en el aprovechamiento de las carroñas, ya que se nutre de tendones y huesos de grandes ungulados, que ingiere después de fracturarlos.

Históricamente, esta enorme rapaz estaba presente en la mayoría de las regiones montañosas de Europa, de donde se extinguió a lo largo del siglo XX. En Castellón, desde 2018 existe un proyecto de reintroducción en la Tinença de Benifassà.

Halcón peregrino / Falcó pelegrí

Rapaz muy conocida desde la antigüedad por su empleo en cetrería. Se alimenta principalmente de aves de pequeño y mediano tamaño, que captura en vuelo realizando un picado en el que llega a alcanzar velocidades de cerca de 300 km/h.

Para establecer sus territorios requiere espacios abiertos en los que cazar, abundancia de presas y algún cortado rocoso, un talud arenoso o incluso un edificio para instalar el nido. Se trata de un ave que en la actualidad muestra una cierta recuperación, tras un declive importante en la segunda mitad del siglo XX a causa del expolio de sus nidos y el uso indiscriminado de plaguicidas en algunas regiones agrícolas.

Vencejo real / Falcia de panxa blanca / Ballester

Es el mayor y más llamativo de los vencejos ibéricos y el único con zonas blancas en el vientre. Instala sus colonias principalmente en grandes cantiles rocosos calizos, prefiriendo los verticales, orientados al sur y de cierta altura. Se alimenta en vuelo capturando con la boca abierta pequeños insectos voladores y recorre diariamente cientos de kilómetros. Inverna en África ecuatorial.

Chova piquirroja / Gralla de bec roig

Habita en roquedos, acantilados e incluso edificios monumentales en entornos urbanos, tanto en la costa como en el interior, donde existan grietas y oquedades en las que anidar y refugiarse. Se alimenta principalmente de larvas de escarabajos y mariposas, lombrices, arañas y saltamontes que atrapa gracias a su pico largo y curvo. En las zonas donde la población es abundante, tiende a formar colonias de cría poco densas. España cuenta con la población reproductora de chova piquirroja más importante de Europa que parece haberse estabilizado tras sufrir un declive debido a la limitación de la dieta provocada por el uso de insecticidas.

Treparriscos / Pela-roques

Insectívoro de pequeño tamaño, vuelo errático y tendencias rupícolas, que tiene en la Península sólo dos núcleos de reproducción en cimas elevadas de Picos de Europa y el Pirineo central y en paredones de entre 2.200 y 3.000 m de altitud. Es un ave escasa y difícil de observar salvo en invierno cuando la ausencia de insectos en las cumbres, los obliga a desplazarse hacia zonas menos frías, de menor altitud y pueden verse en paredes de cierta entidad de las regiones montañosas del interior de Castellón.

Águila real / Àguila daurada

Rapaz rupícola poderosa que se extiende por los principales sistemas montañosos de la Península. Habitualmente instala sus nidos en cortados rocosos, aunque en ocasiones también lo hace en árboles aprovechando bosques maduros. El ciclo reproductor comienza en enero, y los pollos vuelan hacia final de mayo o junio, permaneciendo ligados a los adultos unos tres meses más. Tras una pérdida del 30% de su población en la segunda mitad del siglo XX, la reducción de la persecución de rapaces ha permitido a su población recuperarse, manteniéndose en la actualidad estable o incluso en ligera recuperación.

Búho chico / Mussol banyut

Es el más silencioso de los búhos, ampliamente distribuido por nuestro territorio por sus hábitos forestales, ya que muestra preferencia por pinares con arbolado disperso, bosquetes, bosques extensos en los que se instala en los claros y linderos, e incluso en sotos ribereños. Es un cazador estrictamente nocturno cuya dieta básica la componen los micromamíferos. El periodo reproductor se inicia antes de que acabe el invierno, y ya en febrero se escuchan las escasas manifestaciones sonoras que indican la formación de las parejas.

Collalba rubia / Còlbia terrera

Pequeño túrdido habitual por toda la región mediterránea durante el periodo de reproducción que tiene sus áreas de invernada en el África subsahariana. En la provincia de Castellón resulta habitual, aunque no abundante, ocupando terrenos abiertos y secos, con matorral o arbolado disperso. Es un ave territorial que a menudo se observa perchada sobre arbustos. Se alimenta de insectos, aunque también consume pequeños frutos, especialmente a finales del verano, antes y durante la migración.

Curruca cabecinegra / Busquereta capnegra

Vistosa e inconfundible curruca debido al oscuro capirote que se extiende por debajo del ojo. Es frecuente en las formaciones de matorral mediterráneo de porte mediano,  principalmente coscojares, en pinares abiertos y en cultivos arbóreos donde se alimenta sobre todo de insectos aunque en otoño-invierno añade a su dieta frutos carnosos.  La mayor parte de las poblaciones ibéricas son sedentarias aunque se han observado movimientos en invierno hacia el sur peninsular y el norte de África. Especie en expansión, quizá por la mayor extensión que ocupan los matorrales tras el progresivo abandono del campo, que puede observarse en invierno en jardines y parques urbanos.

Reyezuelo listado / Reiet safraner

Los reyezuelos, con apenas 9 centímetros de longitud, son una las aves más pequeñas de la avifauna española. Prefiere los bosques frescos y húmedos por lo que en nuestra provincia habita los bosques de macizos montañosos de la media montaña, aunque en las últimas décadas se está observando una colonización paulatina de los bosques litorales, probablemente debido a los desplazamientos a los que se ven obligados por la pérdida de hábitat que causan los incendios forestales. Su dieta se basa en el consumo de pequeños invertebrados que captura en las ramas medias y altas de los árboles.

Avetorillo común / Martinet menut/ Gomet

Pequeña y discreta garza que habita en humedales y riberas con abundante vegetación palustre, donde instala su nido y por la que se mueve, generalmente cerca del agua, capturando pequeños peces, anfibios y reptiles, a los que acecha inmóvil y camuflada entre la vegetación. Se reproduce de forma aislada, aunque puede formar pequeñas agrupaciones muy laxas. Fundamentalmente especie estival, parece que en algunos humedales de la región se muestra como sedentario, período en el que pasa muy desapercibido.

Morito común / Picaport

Inconfundible por su tamaño, pico curvo y tonos oscuros, es el único ibis que se encuentra de forma natural en Europa. Especie cosmopolita de amplia distribución, pero muy fragmentada, fue dada por extinta en la Comunidad Valenciana a principios del siglo XX, pero en los últimos años se ha observado en prácticamente todos los humedales de cierta entidad del litoral. Nidifica en colonias mixtas con otras garzas, en carrizales o cañares extensos próximos a lagunas y herbazales con aguas someras. Su dieta es generalista y depende de la abundancia local de presas, aunque muestra preferencia por crustáceos, moluscos y anélidos.

Calamón común / Gall de canyar

Rálido de gran tamaño, el más grande de los europeos, presenta un plumaje inconfundible de tonos azulados, en contraste con los tonos carmesí de su pico y patas. En España se concentra el 90% de la población europea, aunque a mediados del siglo pasado la destrucción de muchos humedales y la presión cinegética llegaron a extinguir la especie en nuestra región. Actualmente, gracias a la protección de las zonas húmedas, la reducción de su caza furtiva y su capacidad de colonización, el calamón se distribuye por casi todos los humedales de la Comunidad Valenciana. Se establece en extensas áreas de carrizos y eneas, rodeando las láminas de aguas abiertas, donde aprovecha sus largos y hábiles dedos para manejar tallos, brotes y bulbos de los que se alimenta.

Carricerín real / Xitxarra mostaxuda

Insectívoro de pequeño tamaño, es la única especie que se reproduce de forma habitual en España, si bien restringido a unas pocas zonas húmedas del litoral valenciano. Vinculado a los humedales con abundante vegetación palustre, presenta poblaciones de interés en el Parque Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca. Se alimenta de pequeños invertebrados que captura principalmente en la superficie del agua y es especie indicadora de la ausencia de medios acuáticos hipertróficos. En la actualidad presenta un estatus de conservación desfavorable, ya que a sus pequeñas poblaciones y escaso número de zonas de reproducción se une la amenaza por sobreexplotación hídrica, pérdida de calidad del agua o manejo inadecuado de la vegetación de su hábitat.

Mirlo capiblanco / Merla de pit blanc

Ave que se diferencia del mirlo común por una media luna blanca en el pecho. En España sólo presenta áreas reproductoras en la alta montaña de Pirineos, principalmente, por encima de los 1.700 m de altitud. Sin embargo, durante el invierno frecuenta parameras y zonas de media montaña con sabinares, pinares y matorral diverso, como las existentes en las estribaciones del Sistema Ibérico del Maestrat. Durante la época estival se alimenta de invertebrados y en otoño-invierno de pequeños frutos de enebro, sabina o majuelo, cuya disponibilidad, unida a su sensibilidad a las bajas temperaturas hace que en inviernos fríos sea habitual la presencia de buen número de aves invernantes en estas áreas o en otras de menor altitud.

Roquero rojo / Merla roquera

Especie estival característica de los ambientes de montaña en los que se alternan zonas de roquedos con pastizales y matorrales. El macho presenta un vistoso plumaje anaranjado en el pecho y el vientre que lo hace inconfundible. Es un ave migradora escasa que en la Comunidad Valenciana se encuentra de manera discontinua en las sierras litorales de Castellón, en las estribaciones del Maestrat en Castellón y Valencia, y puntualmente en la Sierra de Aitana en Alicante. Se alimenta de insectos de gran tamaño, además de orugas de mariposas, y en otoño incorpora los frutos a su dieta.

Alcaudón común / Capsot

Especie caracterizada por su aspecto blanco en el que destaca el plumaje rojo-anaranjado de la cabeza. Es una de las aves más representativas de paisajes mediterráneos abiertos, con arbolado y matorral, aunque también frecuenta formaciones de dehesa, pastizales y llanuras cerealistas. Se alimenta de grandes insectos pero puede incluir en su dieta pequeños mamíferos y reptiles y también, como sus congéneres, suele empalar a algunas de sus presas en arbustos espinosos. En las últimas décadas sus poblaciones han experimentado un cierto declive por las transformaciones sufridas en el medio rural y el abuso de plaguicidas que ha reducido su población en ambientes agrícolas.

Traducció al valencià:

20 espècies d’aus per a descobrir a Castelló

La província de Castelló es caracteritza per una gran diversitat natural que representa un elevat atractiu per a  l'observació d'aus o birdwatching, activitat facilitada per diferents itineraris ornitològics i observatoris en espais naturals protegits.

D'altra banda,  la riquesa cultural, històrica, i per descomptat gastronòmica del territori castellonenc, sumada a la bona accessibilitat, infraestructures i allotjaments convertix a la província en un excel·lent destí per als amants de la naturalesa i del turisme ornitològic. Bé val la pena endinsar-se en el territori i conèixer-lo a fons, utilitzant les aus com a motivació per a descobrir els seus pobles, les seues gents i la seua cultura.

L'observació d'aus és una activitat que amb el pas dels anys va sumant adeptes atés que aporta un enorme gaudi de la naturalesa i ens ajuda a mantindre tots els sentits alerta, però també requereix d'unes bones pràctiques per a no interferir en el comportament habitual de les aus.

Tot bon ornitòleg ha d'evitar sorolls, moviments bruscos i colors molt cridaners. A més d'equipar-nos amb uns prismàtics lleugers de 8x30 o 10x40, amb els que observar les aus al detall i poder identificar-les, és recomanable un quadern de camp en què anotar les nostres observacions que ens seran molt útils per a determinar les espècies i rememorar les experiències viscudes en les jornades de camp. Actualment la llibreta de camp és substituïda per molts ornitòlegs per aplicacions mòbils (com eBird) en les que anotar tot l'important: lloc, data, hora de l'observació, tipus d'hàbitat, conducta de l'au...encara que a la llibreta mai se li esgota la bateria…

Així mateix, és molt important seguir les recomanacions següents:

• No abandonar les sendes senyalitzades, ni traspassar tanques. Només accedir per vies permeses, fent cas en tot moment a les indicacions dels cartells i respectant la normativa dels espais i la legislació sobre conservació de flora i fauna.
• Cal tindre especial cura en època de reproducció. En cas d'observar un niu, hi ha que allunyar-se i mantindre's ocult per a evitar molèsties a les aus que provocarien l'abandó del niu i la pèrdua de la niuada.

Aufrany / Alimoche común

Espècie vulnerable. Es tracta d'un au carronyera que durant l'època de cria es distribuïx per les àrees muntanyoses dels contraforts del Sistema Ibèric del Maestrat.  Establix els seus nius en congostos i zones abruptes pròximes a paratges oberts, amb ramaderia extensiva, pastius i matolls baixos, en els que obté el seu aliment (generalment després que els voltors espedacen el cadàver). Els exemplars espanyols passen l'hivern en l'Àfrica subsahariana.

Encara que antany era freqüent, les poblacions d’aufrany han patit un greu retrocés degut sobretot a la pèrdua de recursos alimentaris i a l'ús il·legal d'esquers enverinats per part d'irresponsables.

Àguila de panxa blanca o cuabarrada / Águila perdicera

Espècie vulnerable. Els territoris de reproducció es localitzen en serres pròximes a les planes litorals amb proximitat de tallats rocosos on nidificar. Els territoris s'establixen en gener i febrer, i els polls volen a maig-juny, romanent tres mesos amb els pares abans de dispersar-se. Durant l'època reproductora el conill resulta fonamental com a font d'aliment. L'alt índex de mortalitat adulta no natural (caça furtiva, verí, i l'electrocució i col·lisió amb línies elèctriques) suposa la seua principal amenaça.

Cua-roja reial / Colirrojo real

Espècie vulnerable. Au de distribució localitzada en el sud d'Europa, on ocupa àrees de mitja muntanya amb boscos madurs de frondoses i coníferes, amb arbratge vell i clars dispersos. En la Comunitat Valenciana la seua presència és molt localitzada i es restringix a les àrees del Maestrat limítrof amb Terol. A escala regional, es troba amenaçada pels canvis en els boscos experimentats pel canvi climàtic. Durant la migració apareix en aiguamolls i àrees de cultiu, amb una certa preferència per la costa.

Trencalòs / Quebrantahuesos

Espècie en perill. Es troba molt lligat a àrees de muntanya amb penyals i penya-segats, així com a la presència d'ungulats domèstics i salvatges. Constituïx l'última anella en l'aprofitament de les carronyes, ja que es nodrix de tendons i ossos de grans ungulats, que ingerix després de fracturar-los.

Històricament, este enorme rapaç estava present en la majoria de les regions muntanyoses d'Europa, d'on s'ha extingit al llarg del segle XX. A Castelló, des de 2018 hi ha un projecte de reintroducció en la Tinença de Benifassà.

Falcó pelegrí / Halcón peregrino

Rapaç molt coneguda des de l'antiguitat pel seu ús en falconeria. S'alimenta principalment d'aus de xicoteta i mitjana grandària, que captura en vol realitzant un picat en el que arriba a aconseguir velocitats de prop de 300 km/h.

Per a establir els seus territoris requerix espais oberts en els que caçar, abundància de preses i algun tallat rocós, un talús arenós o inclús un edifici per a instal·lar el niu. Es tracta d'un au que en l'actualitat mostra una certa recuperació, després d'un declivi important en la segona mitat del segle XX a causa de l'espoli dels seus nius i l'ús indiscriminat de plaguicides en algunes regions agrícoles.

Falcia de panxa blanca / Ballester / Vencejo real

És la major i més cridanera de les falcies ibèriques i l'única amb zones blanques en el ventre. Instal·la les seues colònies principalment en grans penya-segats rocosos calcaris, preferint els verticals, orientats al sud i d'una certa altura. S'alimenta en vol capturant amb la boca oberta xicotets insectes voladors i recorre diàriament centenars de quilòmetres. Hiverna a l’Àfrica equatorial.

Gralla de bec roig / Chova piquirroja

Habita en penyals, penya-segats i inclús edificis monumentals en entorns urbans, tant en la costa com en l'interior, on existisquen clavills i buits en què niar i refugiar-se. S'alimenta principalment de larves d'escarabats i palometes, cucs, aranyes i llagostes que atrapa gràcies al seu bec llarg i corb. En les zones on la població és abundant, tendix a formar colònies de cria poc denses. Espanya compta amb la població reproductora de gralla de bec roig més important d'Europa que pareix haver-se estabilitzat després de patir un declivi degut a la limitació de la dieta provocada per l'ús d'insecticides.

Pela-roques / Treparriscos

Insectívor de dimensió reduïda, vol erràtic i tendències rupícoles, que té en la Península només dos nuclis de reproducció en cimes elevades de Pics d'Europa i el Pirineu central i en murs d'entre 2.200 i 3.000 m d'altitud. És un au escassa i difícil d'observar excepte a l'hivern quan l'absència d'insectes en les cimes, els obliga a desplaçar-se cap a zones menys fredes, de menor altitud i poden veure's en parets d'una certa entitat de les regions muntanyoses de l'interior de Castelló.

Àguila daurada / Águila real

Rapaç rupícola poder-vos que s'estén pels principals sistemes muntanyosos de la Península. Habitualment instal·la els seus nius en tallats rocosos, encara que de vegades també ho fa en arbres aprofitant boscos madurs. El cicle reproductor comença al Gener, i els pollastres volen cap a final de maig o juny, romanent lligats als adults uns tres mesos més. Després d'una pèrdua del 30% de la seua població en la segona mitat del segle XX, la reducció de la persecució de rapaços ha permés a la seua població recuperar-se, mantenint-se en l'actualitat estable o inclús en lleugera recuperació.

Mussol banyut / Búho chico

És el més silenciós dels mussols, àmpliament distribuït pel nostre territori pels seus hàbits forestals, ja que mostra preferència per pinedes amb arbratge dispers, bosquines, boscos extensos en què s'instal·la en els clars i límits, i inclús en aixares riberenques. És un caçador estrictament nocturn la dieta bàsica del qual la componen els micromamífers. El període reproductor s'inicia abans que acabe l'hivern, i ja al febrer s'escolten les escasses manifestacions sonores que indiquen la formació de les parelles.

Còlbia terrera / Collalba rubia

Xicotet túrdid habitual per tota la regió mediterrània durant el període de reproducció que té les seues àrees d'hivernada en l'Àfrica subsahariana. En la província de Castelló resulta habitual, encara que no abundant, ocupant terrenys oberts i secs, amb matoll o arbratge dispers. És un au territorial que sovint s'observa perxada sobre arbustos. S'alimenta d'insectes, encara que també consumix xicotets fruits, especialment a finals de l'estiu, abans i durant la migració.

Busquereta capnegra / Curruca cabecinegra

Vistosa i inconfusible busquereta a causa del fosc capirot que s'estén per davall de l'ull. És freqüent en les formacions de matoll mediterrani de port mitjà,  principalment coscollars, en pinedes obertes i en cultius arboris on s'alimenta sobretot d'insectes encara que en la tardor i hivern afig a la seua dieta fruits carnosos. La major part de les poblacions ibèriques són sedentàries encara que s'han observat moviments a l'hivern cap al sud peninsular i el nord d'Àfrica. Espècie en expansió, potser per la major extensió que ocupen els matollars després del progressiu abandó del camp, que pot observar-se a l'hivern en jardins i parcs urbans.

Reiet safraner / Reyezuelo listado

Els reietons, tot just 9 centímetres de longitud, són una les aus més xicotetes de l'avifauna espanyola. Preferix els boscos frescos i humits pel que en la nostra província habita els boscos de massissos muntanyosos de la mitjana muntanya, encara que en les últimes dècades s'està observant una colonització gradual dels boscos litorals, probablement a causa dels desplaçaments a què es veuen obligats per la pèrdua d'hàbitat que causen els incendis forestals. La seua dieta es basa en el consum de xicotets invertebrats que captura en les branques mitges i altes dels arbres.

Martinet menut/ Gomet / Avetorillo común

Xicotet i discret agró que habita en aiguamolls i riberes amb abundant vegetació palustre, on instal·la el seu niu i per la que es mou, generalment prop de l'aigua, capturant xicotets peixos, amfibis i rèptils, als que aguaita immòbil i camuflada entre la vegetació. Es reproduïx de forma aïllada, encara que pot formar xicotetes agrupacions molt laxes. Fonamentalment espècie estival, pareix que en alguns aiguamolls de la regió es mostra com a sedentari, període en què passa molt desapercebut.

Picaport /Morito común

Inconfusible per les seues dimensions, bec corb i tons foscos, és l'únic ibis que es troba de forma natural a Europa. Espècie cosmopolita d'àmplia distribució, però molt fragmentada, va ser donada per extinta a la Comunitat Valenciana a principis del segle XX, però en els últims anys s'ha observat en pràcticament tots els aiguamolls del litoral, d'una certa entitat. Nidifica en colònies mixtes amb altres agrons, en canyissars o canyars extensos pròxims a llacunes i herbassars amb aigües succintes. La seua dieta és generalista i depén de l'abundància local de preses, encara que mostra preferència per crustacis, mol·luscos i anèl·lids.

Gall de canyar / Calamón común

Ràl·lid de grans mides, el més gran dels europeus, presenta un plomatge inconfusible de tons blavosos, en contrast amb els tons carmesins del seu bec i potes. A Espanya es concentra el 90% de la població europea, encara que a mitjan segle passat la destrucció de molts aiguamolls i la pressió cinegètica van arribar a extingir l'espècie en la nostra regió. Actualment, gràcies a la protecció de les zones humides, la reducció de la seua caça furtiva i la seua capacitat de colonització, el gall de canyar es distribuïx per quasi tots els aiguamolls de la Comunitat Valenciana. S'establix en extenses àrees de canyissos i canyar, rodejant les làmines d'aigües obertes, on aprofita els seus llargs i hàbils dits per a manejar tiges, brots i bulbs de què s'alimenta.

Xitxarra mostatxuda / Carricerín real

Insectívor de dimensió reduïda, és l'única espècie que es reproduïx de forma habitual a Espanya, si bé restringit a unes poques zones humides del litoral valencià. Vinculat als aiguamolls amb abundant vegetació palustre, presenta poblacions d'interés al Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca. S'alimenta de xicotets invertebrats que captura principalment en la superfície de l'aigua i és espècie indicadora de l'absència de mitjans aquàtics hipertròfics. En l'actualitat presenta un estatus de conservació desfavorable, ja que a les seues xicotetes poblacions i escàs nombre de zones de reproducció s'unix l'amenaça per sobreexplotació hídrica, pèrdua de qualitat de l'aigua o maneig inadequat de la vegetació del seu hàbitat.

Merla de pit blanc / Mirlo capiblanco

Au que es diferencia de la merla comuna per una mitja lluna blanca en el pit. A Espanya només presenta àrees reproductores en l'alta muntanya de Pirineus, principalment, per damunt dels 1.700 m d'altitud. No obstant això, durant l'hivern freqüenta erms i zones de mitja muntanya amb savinars, pinedes i matollars diversos, com els existents en els contraforts del Sistema Ibèric del Maestrat. Durant l'època estival s'alimenta d'invertebrats i en la tardor-hivern de xicotets fruits de ginebre, savina o arç blanc, la disponibilitat dels quals, unida a la seua sensibilitat a les baixes temperatures fa que en hiverns freds siga habitual la presència de bon nombre d'aus hivernants en estes àrees o en altres de menor altitud.

Merla roquera / Roquero rojo

Espècie estival característica dels ambients de muntanya en què s'alternen zones de penyals amb pastius i matollars. El mascle presenta un vistós plomatge ataronjat en el pit i el ventre que el fa inconfusible. És un au migradora escassa que a la Comunitat Valenciana es troba de manera discontínua en les serres litorals de Castelló, en els contraforts del Maestrat a Castelló i València, i puntualment en la Serra d'Aitana a Alacant. S'alimenta d'insectes de grans mides, a més d'erugues de palometes, i a la tardor incorpora els fruits a la seua dieta.

Capsot / Alcaudón común

Espècie caracteritzada pel seu aspecte blanc en què destaca el plomatge roig ataronjat del cap. És una de les aus més representatives de paisatges mediterranis oberts, amb arbratge i matoll, encara que també freqüenta formacions de devesa, pastius i planes cerealistes. S'alimenta de grans insectes, però pot incloure en la seua dieta xicotets mamífers i rèptils i també, com els seus congèneres, sol empalar a algunes de les seues preses en arbustos espinosos. En les últimes dècades les seues poblacions han experimentat un cert declivi per les transformacions patides en el medi rural i l'abús de plaguicides que ha reduït la seua població en ambients agrícoles.

Carrasca de Culla. Autor, Pako Monserrat

Barranc dels Horts. Autor, Toni Ávila

Serra d'Espadà. Autor, Ricardo Barberá

Mas de campos junto al riu Montlleó, comarca L'Alcalatén. Autor David Hornero

Chorro del Villar, en el barranco El Centenar, término municipal de Castell de Vilamalefa. Autor, Cedramán

Flor en l'abeller. Autor, Jose Francisco Gasque Gas

54é Sexenni de Morella, patrimoni cultural universal

8. LUCENA DEL CID. RUTA DE LES FLEIXES

8. LLUCENA. RUTA DE LES FLEIXES

9. CASTILLO DE SANTA MAGDALENA DE POLPIS

9. CASTELL DE SANTA MAGDALENA DE POLPIS

10. ELS ESTANYS DE ALMENARA

10. ELS ESTANYS D'ALMENARA

11. POR EL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA: OASIS DE NATURALEZA

11. PEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA: OASI DE NATURALESA

12. MOLA DEL BOU NEGRE (LUDIENTE Y ARGELITA)

12. MOLA DEL BOU NEGRE (LUDIENTE I ARGELITA)

13. CAMINANDO POR LA SIERRA DE GAIBIEL

13. CAMINANT PER LA SERRA DE GAIBIEL

Gaibiel. Autor, Restaurante El Porvenir

14. CEDRAMÁN. EL CHORRADOR Y EL RÍO VILLAHERMOSA

14. CEDRAMÁN. EL CHORRADOR I EL RIU VILLAHERMOSA

1. RUTA DE LOS MANANTIALES: DE NAVAJAS A SEGORBE

1. RUTA DELS BROLLADORS: DE NAVAJAS A SEGORBE

2. CIRAT Y SU SALTO DE LA NOVIA

2. CIRAT I EL SEU SALT DE LA NÓVIA

3. CULLA MEDIEVAL

3. CULLA MEDIEVAL

4. LESERA, UNA CIUDAD ROMANA ENTRE MONTAÑAS

4. LESERA, UNA CIUTAT ROMANA ENTRE MUNTANYES

5. CAMINANDO POR ARTANA. ENTRE MINAS Y ALCORNOCALES

5. CAMINANT PER ARTANA. ENTRE MINES I SUREDES

6. NULES, TIERRA DE MARJAL Y NARANJOS CLEMENULES

6. NULES, TERRA DE MARJAL I TARONGERS CLEMENULES

7. CINCTORRES, CAMINANDO ENTRE DINOSAURIOS

7. CINCTORRES, CAMINANT ENTRE DINOSAURES

Hoy viajamos al interior de la provincia de Castellón, a la comarca del Alto Palancia. Ubicado entre los emblemáticos parques naturales de Sierra Calderona y Sierra Espadán, nos encontramos con el municipio de Castellnovo, a escasos kilómetros de Segorbe y de la frontera con la provincia de Valencia

El castillo de Castellnovo, conocido como castillo de Beatriz de Borgia, ocupa una superficie aproximada de 520 m² y se sitúa a 380 m de altitud sobre la loma de San Cristóbal desde la que se tienen unas inmejorables vistas de la localidad.

Como la mayoría de los castillos de la provincia, se encuentra en grave estado de conservación y a la espera de algunos trabajos de restauración y consolidación. Declarado Monumento en 1949 y BIC (Bien de Interés Cultural), está construido en mampostería y sillería, y conserva los muros a un nivel alto, pero faltándole la totalidad de las bóvedas y los sillares de puertas y ventanas.

Se distinguen tramos de murallas, algunos con almenas, aunque muchos de ellos se encuentran confundidos entre el caserío existente.

Se le atribuye un origen romano, como parte de la red defensiva de Segorbe, si bien se reconstruyó en el período islámico (ejemplo la torre albarrana) de donde vendría la denominación de Castillo Nuevo y el nombre actual del municipio.

Dado su carácter estratégico-defensivo, el castillo fue conquistado por las tropas de Jaime I a mediados del año 1233, pasando a la Corona de Aragón en pleno proceso de reconquista cristiana, y de expansión y consolidación de uno de los reinos peninsulares más importantes que extendió sus dominios por el Mediterráneo desde finales del siglo XIII y durante el XIV.

Posteriormente fue pasando a manos de la incipiente nobleza, primero al noble Berenguer de Entenza y en el siglo XIV a Guillem D' Esplugues quien lo reformó de nuevo. Durante la segunda mitad del siglo XV el castillo es propiedad de Beatriz de Borja (esposa de Eximén Pérez de Arenós y señor de Castellnovo, hermana del futuro papa Alejandro VI y sobrina del papa Calixto III) constituyéndose la Baronía de Castellnovo.

Beatriz transforma el edificio en un palacio con una bella impronta renacentista: bóvedas, arcos apuntados y un elegante matacán en el acceso principal como símbolo de lujo, elegancia y poder, convirtiéndolo en una de las primeras muestras del renacimiento español en Valencia.

El linaje de los Borja tiene su origen en la localidad aragonesa del mismo nombre y, tras su establecimiento en Valencia, se convierten en una de las familias más influyentes de nuestra historia, grandes mecenas del Renacimiento que llegaron a ostentar, entre otros, el título de Grandes de España.

Debido a que dos de sus miembros fueron pontífices, son conocidos internacionalmente por el apellido Borgia, italianización de Borja.

Tras la muerte de Beatriz sin descendencia, el castillo lo heredaría su sobrino Jofré de Borja-Llançol de Romaní cuyo hijo Rodrigo se convertiría en el primer barón de Castellnovo.

Su dominio se extiende hasta los siglos XVII y XVIII cuando Felipe IV lo eleva a la categoría de marquesado, para la Casa de Folch de Cardona, y Felipe V crea el Ducado de Castellnovo para José I de Solís y Valderrábano.

Finalmente, cabe reseñar que en el año 1836 fue escenario de una de las batallas de la Primera Guerra Carlista (1833-1840).

Actualmente de propiedad municipal, el Castillo-Palacio Beatriz de Borgia (único patrimonio de los Borgia en la provincia de Castellón) forma parte del denominado Territorio Borgia que recorre el esplendor de la familia valenciana más universal y poderosa de Europa en una ruta creada por la Generalitat Valenciana que abarca algunas de las poblaciones en las que estuvo presente esta familia.

No te pierdas...…

Su preciosa plaza del Olmo. Para conmemorar la Constitución de Cádiz de 1812 las autoridades dispusieron que se plantara un olmo en la plaza de cada pueblo. Durante dos siglos este árbol fue un símbolo para la población, pero murió en el año 2012 por la grafiosis.

En 2016 el ayuntamiento plantó un nuevo ejemplar de olmo, en recuerdo del centenario fallecido, procedente del parque del Buen Retiro de Madrid.

También muy recomendable la visita a la iglesia renacentista de los Santos Reyes y al Centro de interpretación Castillo-Palacio Beatriz de Borgia donde podréis conocer el rico patrimonio histórico, cultural y natural del municipio.

Saliendo del casco urbano, desde el paraje de la fuente de la Mina comienza un recorrido muy bonito por la sierra de San Roque hasta llegar al río Chico y a la poza de los Gitanos, un buen sitio para darse un chapuzón.

En Castellnovo las fiestas están llenas de tradición. Te aconsejamos acercarte a disfrutar de las de San Antonio, las de la Santa Cruz y su típica chocolatada, las de la Mina, las del Cristo de la Misericordia o las de Las Mozas, en honor a la Virgen del Rosario, en la que se engalanan las calles y se desfila con disfraces, ¡además incluyen una verbena de mantones de manila!

Si tienes la oportunidad, no te vayas sin probar su típica gastronomía: olla de col, la de pencas, las cocas o sus quesos artesanos.

¡Castellnovo es un lugar perfecto para disfrutar de una escapada entre senderos y campos, no te lo pierdas!

Traducció al valencià:

CASTELLNOVO: CASTELL-PALAU DE BEATRIZ DE BORGIA (TERRITORI BORGIA)

Hui viatgem a l'interior de la província de Castelló, a la comarca de l'Alt Palància. Situat entre els emblemàtics parcs naturals de Serra Calderona i Serra Espadà, ens trobem amb el municipi de Castellnovo, a escassos quilòmetres de Segorbe i de la frontera amb la província de València

El castell de Castellnovo, conegut com a castell de Beatriz de Borgia, ocupa una superfície aproximada de 520 m² i se situa a 380 m d'altitud sobre la lloma de Sant Cristòfol des de la qual es tenen unes immillorables vistes de la localitat.

Com la majoria dels castells de la província, es troba en greu estat de conservació i a l'espera d'alguns treballs de restauració i consolidació. Declarat Monument en 1949 i BIC (Bé d'Interés Cultural), està construït en maçoneria i cadirat, i conserva els murs a un nivell alt, però faltant-li la totalitat de les voltes i els carreus de portes i finestres.

Es distingixen trams de muralles, alguns amb merlets, encara que molts d'ells es troben confosos entre el caseriu existent.

Se li atribuïx un origen romà, com a part de la xarxa defensiva de Segorbe, si bé es va reconstruir en el període islàmic (exemple la torre albarrana) d'on vindria la denominació de Castell Nou i el nom actual del municipi.

Donat el seu caràcter estratègic-defensiu, el castell va ser conquistat per les tropes de Jaume I a mitjans de l’any 1233, passant a la Corona d'Aragó en ple procés de reconquesta cristiana, i d'expansió i consolidació d'un dels regnes peninsulars més importants que va estendre els seus dominis pel Mediterrani des de finals del segle XIII i durant el XIV.

Posteriorment va anar passant a les mans de la incipient noblesa, primer al noble Berenguer de Entenza i en el segle XIV a Guillem D' Esplugues qui el va reformar de nou. Durant la segona meitat del segle XV el castell és propietat de Beatriz de Borja (esposa de Eximén Pérez d'Arenós i senyor de Castellnovo, germana del futur papa Alejandro VI i neboda del papa Calixto III) constituint-se la Baronia de Castellnovo.

Beatriz transforma l'edifici en un palau amb una bella empremta renaixentista: voltes, arcs apuntats i un elegant matacà en l'accés principal com a símbol de luxe, elegància i poder, convertint-lo en una de les primeres mostres del renaixement espanyol a València.

El llinatge dels Borja té el seu origen en la localitat aragonesa del mateix nom i, després del seu establiment a València, es convertixen en una de les famílies més influents de la nostra història, grans mecenes del Renaixement que van arribar a ostentar, entre altres, el títol de Grans d'Espanya.

Pel fet que dos dels seus membres van ser pontífexs, són coneguts internacionalment pel cognom Borgia, italianització de Borja.

Després de la mort de Beatriz sense descendència, el castell l'heretaria el seu nebot Jofré de Borja-Llançol de Romaní el fill del qual, Rodrigo, es convertiria en el primer Baró de Castellnovo.

El seu domini s'estén fins als segles XVII i XVIII quan Felip IV ho eleva a la categoria de Marquesat, per a la Casa de Folch de Cardona, i Felip V crea el Ducat de Castellnovo per a Josep I de Solís i Valderrábano.

Finalment, cal ressenyar que en l'any 1836 va ser escenari d'una de les batalles de la Primera Guerra Carlista (1833-1840).

Actualment de propietat municipal, el Castell-Palau Beatriz de Borgia (únic patrimoni dels Borgia a la província de Castelló) forma part del denominat Territori Borgia que recorre l'esplendor de la família valenciana més universal i poderosa d'Europa en una ruta creada per la Generalitat Valenciana que abasta algunes de les poblacions en les quals va ser present esta família.

No et perdes...…

La preciosa plaça de l'Om. Per a commemorar la Constitució de Cadiz de 1812 les autoritats van disposar que es plantara un om en la plaça de cada poble. Durant dos segles l’om de Castellnovo va ser un símbol per a la població local, però va morir l'any 2012 per la grafiosis.

En 2016 l'ajuntament va plantar un nou exemplar d'om, en record del centenari mort, procedent del parc del Buen Retiro de Madrid.

També molt recomanable la visita a l'església renaixentista de Los Santos Reyes i al Centro de interpretación Castillo-Palacio Beatriz de Borgia on podreu conéixer el ric patrimoni històric, cultural i natural del municipi.

Eixint del casc urbà, des del paratge de la font de la Mina, comença un recorregut molt bonic per la serra de San Roque fins a arribar al riu Chico i al gorg de los Gitanos, un bon lloc per a donar-se un capbussó.

A Castellnovo les festes estan plenes de tradició. T’aconsellem acostar-te a gaudir de les de San Antonio, les de la Santa Cruz i la seua típica xocolatada, les de la Mina, les del Cristo de la Misericordia o les de Las Mozas, en honor a la Verge del Rosari, en la qual s'engalanen els carrers i es desfila amb disfresses, a més inclouen una revetla de mantons de Manila!

Si tens l'oportunitat, no et vages sense provar la seua típica gastronomia: olla de col, la de penques, les coques o els seus formatges artesans.

Castellnovo és un lloc perfecte per a gaudir d'una escapada entre senderes i camps, no te'l perdes!

Villanueva de Viver acogerá durante toda la jornada del sábado. 28 de octubre, una feria gastronómcia con visita guiada, conferencias, showcooking, catas y menús gastronómicos elaborados con productos locales y de los productores de los establecimientos adheridos a Castelló Ruta del Sabor, abierta a todos los públicos

La economía de las poblaciones del interior de la provincia de Castellón se basó durante siglos en el aprovechamiento sostenible de los recursos limitados y el respeto por la naturaleza y sus tiempos. La sabiduría de las gentes de Villanueva de Viver llevó a que sus gentes dejaran su huella impresa en cada aspecto de la vida cotidiana de los vecinos de la actualidad, constituyendo un patrimonio material e inmaterial que ha llegado hasta nuestros días, mejor o peor conservado.

La población, a casi 900 metros de altura y con suelo de rodeno que recuerda su pasado de tierra de vinos conservando algo más de una decena de lagares, 160 pajares que nos dan una idea de la importancia del cultivo del cereal, y un buen número de huertas, aún en uso en muchos casos, regadas por un complejo sistema de regadío basado en fuentes, balsas y antiguas acequias.

El aprovechamiento culinario de los recursos forestales (setas, trufas, aromáticas, frutos secos, caza...), el vino y sus derivados, la miel, la forma de cultivar las huertas y aprovechar el agua, ... todo tiene un reflejo sobre la gastronomía local tradicional. Y en estos tiempos en que existe un interés creciente por recuperar un modelo de vida más sostenible (ODS Manos Unidas, agricultura biológica, etc.), desde la Villanueva se han propuesto ponerlos en valor aprovechando que la localidad posee esos valores de manera innata y existe un movimiento multidisciplinar que está recuperando ese legado ancestral.

De esta forma, para la jornada del sábado, 28 de octubre, Villanueva de Viver va a acoger una nueva edición de Sabor de la Villanueva, que este año llega en forma de Feria Gastronómica, y que estará organizada por la Tienda de la Villanueva by Mà de Mare, en colaboración con el Ayuntamiento de la localidad y la Diputación de Castellón.

Esta jornada tiene como objetivo seguir recuperando ese saber tradicional sobre las costumbres agroalimentarias de la zona, fomentar la economía social, la cooperación y la sostenibilidad, un modelo de turismo responsable y respetuoso y una oferta gastronómica identitaria. Con ella se pretende contribuir a la marca actual Sabor de Villanueva mediante talleres participativos con productos y productores de Castelló Ruta de Sabor y fomentar la adhesión a esta marca de excelencia provincial. Para ello se potenciará la gastronomía como herramienta hacia la dinamización turística y agroalimentaria favoreciendo a los productores y promotores locales (Cooperativa, tienda, bar, etc.)

Las jornadas comienzan a las 9 de la mañana con una ruta interpretativa por las huertas, fuentes y balsas de riego de la mano del guía turístico del Alto Palancia de la Asociación DiCultura, Jose Ángel Planillo. A las 10:15 h tendrá lugar la presentación e inauguración de la feria, en la que existirá una amplia muestra de los productos comarcales elaborados por los establecimientos adheridos a la marca Castelló Ruta del Sabor del Alto Palancia, que han querido participar de una manera indirecta facilitando en algunos casos sus productos para su uso en talleres, catas y stands; al que seguirá un showcooking y degustación por parte del personal del restaurante El Pairal de Castellón.

A las 12 h, será la empresa apícola local, Apicovi, quien ofrecerá una charla y una cata de miel. Al finalizar, se servirá una comida de hermandad elaborada por el Restaurante Randurias de Jérica.

Por la tarde, a las 17:00 h dará comienzo un taller de iniciación a la Cata de vinos a cargo de David Esteban, de Decem Excellency, con degustación de varios caldos acompañados de productos Castelló Ruta de Sabor (quesos, salsas,...).

El punto final lo pondrá el evento programado a las 18 h, que consistirá en un showcooking con Thermomix y degustación de callos veganos de setas, elaborados por Manuel Santos, de @twogaypapas.

Un completo programa con el que se sigue buscando la fundamentación de un agroturismo responsable en el pueblo apoyado en la agricultura fomentada desde la Cooperativa, la consolidación de una marca de calidad, como es la de Sabor de la Villanueva;  y la integración de todas las estructuras existentes en el pueblo para poderlo hacer viable.

Las plantas aromáticas y medicinales se caracterizan por su elevado contenido en sustancias químicas complejas, llamadas principios activos, que sintetizan para realizar una función ecológica concreta

Estos principios activos pueden ejercer sobre otros organismos vivos una acción beneficiosa o perjudicial, y el ser humano los usa, desde tiempos ancestrales, con finalidades terapéuticas, aromáticas o gastronómicas, según su composición.

Químicamente, se pueden clasificar en terpenos, fenoles y alcaloides y, según la especie vegetal de que se trate, la parte de la planta rica en principios activos puede ser las hojas, los tallos, las flores, los frutos, las semillas o las raíces.

El uso terapéutico de las plantas se remonta a la prehistoria, cuando el ser humano tenía que combatir enfermedades o curar heridas con los recursos que tenía a su alcance y descubrir su utilidad, por instinto o a base de ensayo/error.

Estos primeros conocimientos sobre las propiedades de las plantas se fueron trasmitiendo oralmente a las diferentes culturas para que no se perdiera el saber adquirido, a menudo ligados a la magia y a las creencias nacidas de cada entorno natural.

La evidencia escrita más antigua del uso de plantas medicinales se ha encontrado en Sumeria, en una losa de arcilla de hace unos 5000 años. Este grabado incluye una lista de drogas vegetales y recetas para la preparación de medicamentos con más de 250 plantas diferentes.

En China la aplicación de plantas en medicina era practicada ya en el año 5000 a.C., junto con la acupuntura. El libro sobre raíces y pastos Pen T’Sao, escrito por el emperador Shen Nung (2500 a.C.), engloba 365 medicamentos, muchos de los cuales se siguen usando hoy, y más de 8000 fórmulas con sustancias vegetales y animales.

El papiro de Ebers de Egipto, escrito alrededor del año 1550 a.C., representa una colección de 800 prescripciones con 700 especies de plantas. Y en la India, la aplicación de plantas medicinales se menciona en textos como el Rig- Veda, uno de los libros sagrados del brahmanismo que incluye fórmulas farmacéuticas con diferentes plantas.

La importancia médica de las plantas estaba tan ampliamente difundida que en Babilonia el rey Mardukapalidine II (772-710 a. C.), mandó construir un jardín con el único fin de cultivarlas. Desde la antigua Mesopotamia, este conocimiento se expandió hacia los países del Mediterráneo y más tarde por toda Europa donde comenzaron a crearse jardines para el cultivo de plantas medicinales, primero en los monasterios medievales y desde 1543 en las universidades italianas.

Allí nacieron como huerto dedicado exclusivamente a las hierbas con virtudes medicinales, aptas para realizar los semplici (los simples) fundamental recurso terapéutico de la época que formaba parte de casi todos los medicamentos. Por ello, los principales jardines botánicos se denominaron Horti Simplicium o Giardini dei Semplici.

En España el primer hort de simples se instaló en la Universidad de Valencia, a partir de 1563, como complemento de la enseñanza de la Cátedra de hierbas y otros medicamentos simples. Gracias a él los estudiantes podían reconocer con seguridad las auténticas especies medicinales, sin riesgo a confundirlas en la naturaleza.

Toda esta información, recopilada y utilizada a lo largo de milenios, ha sido la base de gran parte de la medicina tradicional y ha permitido a la ciencia actual identificar y producir sintéticamente cientos de principios activos, incluyendo en la farmacoterapia moderna una amplia gama de medicamentos de origen vegetal para el tratamiento de diversas enfermedades.

Dos de las plantas estrella del acervo aromático y medicinal de nuestra flora mediterránea son el tomillo y el romero.

TOMILLO (Thymus vulgaris)

Esta popular especie esconde un gran poder medicinal no siempre conocido y aprovechado. Siempre presente humildemente en la naturaleza era una planta sagrada para las antiguas culturas por sus potentes beneficios, físicos y espirituales ya que es uno de los mejores inmunoestimulantes, antisépticos y balsámicos, y aportaba fuerza y serenidad.

Los egipcios lo utilizaban para remediar las dolencias respiratorias y en los procesos de momificación, para ayudar a su conservación y al tiempo dar entereza al espíritu del difunto para seguir el camino a la otra vida.

Los guerreros del pueblo griego solían llevar en la coraza un ramillete de tomillo para aumentar su valor y osadía y esta creencia se trasmitió a los soldados romanos quienes, antes de la batalla, quemaban tomillo y bebían su decocción para aumentar su fuerza y bravura.

Hipócrates y Dioscórides lo recomendaban para desinfectar las heridas y para las dolencias de pecho, a lo que Galeno añadió su prescripción para los dolores articulares. Los antiguos espagiristas asociaban el tomillo a Venus y al elemento agua, recomendando su uso contra la propagación de los malos humores, lo que hoy serían las infecciones bacterianas.

Actualmente el tomillo es reconocido como un poderoso antiséptico e inmunoestimulante gracias a su aceite esencial, rico sobre todo en timol, además de otros principios activos como los flavonoides, vitamina C y ácidos orgánicos que le aportan propiedades antioxidantes, remineralizantes y analgésicas.

La infusión (20-30 gr. de tomillo por litro de agua) está indicada para malas digestiones e infecciones digestivas; como balsámico y expectorante en afecciones de las vías respiratorias (tos, laringitis, bronquitis,..); para combatir inflamaciones de la faringe, aftas bucales,... haciendo gargarismos; y para prevenir la gripe y los constipados tomando una infusión en ayunas, con una cucharada de miel.

El alcohol de tomillo, desinfectante, antibiótico y cicatrizante se usa como antiséptico sobre heridas y para calmar dolores y el agua de tomillo se utiliza sobre todo como desinfectante de afecciones en la boca o cerca de los ojos.

Según últimas investigaciones, el tomillo reduce la pérdida de calcio en los huesos por lo que puede prevenir la desmineralización y la osteoporosis.

Además, esta especie ha sido también usado desde siempre para conservar los alimentos y se incluye en muchas recetas de cocina, como condimento, por su buen aroma y sabor. Un plato muy tradicional eran las sopas de pan aromatizadas con una ramita de tomillo que, en tiempos de penuria, servían para consumir el pan seco o para alimentar a quienes habían perdido la dentadura.

ROMERO (Rosmarinus officinalis)

Es otra de las especies populares, conocida y utilizada desde antiguo con distintas finalidades. Los faraones egipcios hacían poner sobre su tumba un ramillete de romero para perfumar su viaje al país de los muertos; los árabes lo incluían en sus jardines como repelente de plagas; y en el Renacimiento se utilizaba para elaborar la famosa Agua de la reina de Hungría (tónico alquímico a partir de la tintura del romero que estimula, depura y rejuvenece la piel) y se quemaba en los hospitales franceses para combatir las epidemias.

Su importancia e interés radica en el potente efecto antioxidante de algunos de sus principios activos y en sus propiedades antibacterianas, antisépticas, fungicidas y balsámicas. Sus aplicaciones más populares son las externas.

Por vía tópica se aplica la esencia de romero, en forma de aceites o alcohol de romero, para realizar fricciones de efecto analgésico, aliviando reumatismos y problemas circulatorios. También la decocción de la planta, aplicada en compresas, se usa para la cicatrización de heridas y para tratar los eccemas. Se prepara con 30-40 g de tallos por litro de agua, se deja hervir durante 10 min y se filtra.

En infusión se suele emplear para combatir afecciones respiratorias y como bálsamo en situaciones de estrés por su efecto tonificante sobre el sistema nervioso. Asimismo, a la esencia de romero se le atribuyen propiedades estimulantes del crecimiento del cabello, por lo que se incluye en la formulación de muchos tónicos capilares.

No debe utilizarse el romero en el transcurso del embarazo, ni de la lactancia.

Además de su popular uso como condimento, el aceite de oliva con romero y ajo es ideal para aderezar platos como ensaladas, sopas, pastas o salsas. Las propiedades del romero, unidas a las del aceite de oliva, hacen que el consumo de esta deliciosa mezcla ayude a prevenir la oxidación celular, reducir el riesgo de enfermedades crónicas y mejorar la función del sistema inmunológico y cardiovascular.

Ingredientes: 3 ramillas de romero fresco; 4 dientes de ajo y 1 taza de aceite de oliva (200 g)

Preparación: lavar muy bien las ramas de romero y secarlas al sol. Bien secas, se cortan en varios trozos y se introducen en un recipiente de vidrio. Cortar los ajos en rodajas o machacarlos en el mortero y añadirlos al frasco con una taza de aceite de oliva. Cerrar y dejar macerar durante unos 30 días en un lugar seco y fresco, agitándolo de vez en cuando para que se mezclen bien los ingredientes. Después colar el aceite y usar.

Para disfrutar de los beneficios de nuestras plantas aromáticas y medicinales es aconsejable adquirirlas con garantía en un herbolario o cultivarlas nosotros mismos. Evita recogerlas en el monte para prevenir el riesgo de confundir las plantas o de que tengan algún tipo de contaminación.

Además, hay que tener en cuenta que algunas especies aromáticas y medicinales de nuestra flora están protegidas.

Traducció al valencià:

EL PODER DE LES PLANTES AROMÀTIQUES I MEDICINALS

Les plantes aromàtiques i medicinals es caracteritzen pel seu elevat contingut en substàncies químiques complexes, anomenades principis actius, que sintetitzen per a realitzar una funció ecològica concreta

Estos principis actius poden exercir sobre altres organismes vius una acció beneficiosa o perjudicial, i l'ésser humà els usa, des de temps ancestrals, amb finalitats terapèutiques, aromàtiques o gastronòmiques, segons la seua composició.

Químicament, es poden classificar en terpens, fenols i alcaloides i, segons l'espècie vegetal de què es tracte, la part de la planta rica en principis actius pot ser les fulles, les tiges, les flors, els fruits, les llavors o les arrels.

L'ús terapèutic de les plantes es remunta a la prehistòria, quan l'ésser humà havia de combatre malalties o curar ferides amb els recursos que tenia al seu abast i descobrir la seua utilitat, per instint o a base d'assaig/error.

Estos primers coneixements sobre les propietats de les plantes es van anar transmetent oralment a les diferents cultures perquè no es perdera el saber adquirit, sovint lligats a la màgia i a les creences nascudes de cada entorn natural.

L'evidència escrita més antiga de l'ús de plantes medicinals s'ha trobat en Sumèria, en una llosa d'argila de fa uns 5000 anys. Este gravat inclou una llista de drogues vegetals i receptes per a la preparació de medicaments amb més de 250 plantes diferents.

A la Xina l'aplicació de plantes en medicina era practicada ja l'any 5000 a.C., juntament amb l'acupuntura. El llibre sobre arrels i pastures Pen T’Sao, escrit per l'emperador Shen Nung (2500 a. C.), engloba 365 medicaments, molts dels quals es continuen usant hui, i més de 8000 fórmules amb substàncies vegetals i animals.

El papir de Ebers d'Egipte, escrit al voltant de l'any 1550 a.C., representa una col·lecció de 800 prescripcions amb 700 espècies de plantes. I a l'Índia, l'aplicació de plantes medicinals s'esmenta en textos com el Rig- Veda, un dels llibres sagrats del bramanisme que inclou fórmules farmacèutiques amb diferents plantes.

La importància mèdica de les plantes estava tan àmpliament difosa que en Babilònia el rei Mardukapalidine II (772-710 a. C.), va manar construir un jardí amb l'únic fi de cultivar-les. Des de l'antiga Mesopotàmia, este coneixement es va expandir cap als països del Mediterrani i més tard per tota Europa on van començar a crear-se jardins per al cultiu de plantes medicinals, primer en els monestirs medievals i des de 1543 en les universitats italianes.

Allí van nàixer com a hort dedicat exclusivament a les herbes amb virtuts medicinals, aptes per a realitzar els semplici (els simples) fonamental recurs terapèutic de l'època que formava part de quasi tots els medicaments. Per això, els principals jardins botànics es van denominar Horti Simplicium o Giardini dei Semplici.

A Espanya el primer hort de simples es va instal·lar en la Universitat de València, a partir de 1563, com a complement de l'ensenyament de la Càtedra d'herbes i altres medicaments simples. Gràcies a ell els estudiants podien reconéixer amb seguretat les autèntiques espècies medicinals, sense risc a confondre-les en la natura.

Tota esta informació, recopilada i utilitzada al llarg de mil·lennis, ha sigut la base de gran part de la medicina tradicional i ha permés a la ciència actual identificar i produir sintèticament centenars de principis actius, incloent en la farmacoteràpia moderna una àmplia gamma de medicaments d'origen vegetal per al tractament de diverses malalties.

Dos de les plantes estrela del patrimoni aromàtic i medicinal de la nostra flora mediterrània són el timó i el romer.

TIMÓ (Thymus vulgaris)

Esta popular espècie amaga un gran poder medicinal no sempre conegut i aprofitat. Sempre present humilment en la naturalesa era una planta sagrada per a les antigues cultures pels seus potents beneficis, físics i espirituals ja que és un dels millors immunostimulants, antisèptics i balsàmics, i aportava força i serenitat.

Els egipcis l’utilitzaven per a remeiar les malalties respiratòries i en els processos de momificació, per a ajudar a la seua conservació i al temps donar enteresa a l'esperit del difunt per a seguir el camí a l'altra vida.

Els guerrers del poble grec solien portar en la cuirassa un manoll de timó per a augmentar el seu valor i gosadia, i esta creença es va transmetre als soldats romans els qui, abans de la batalla, cremaven timó i bevien la seua decocció per a augmentar la seua força i bravesa.

Hipócrates i Dioscórides el recomanaven per a desinfectar les ferides i per a les malalties de pit, al que Galeno va afegir la seua prescripció per als dolors articulars. Els antics espagiristes associaven el timó a Venus i a l'element aigua, recomanant el seu ús contra la propagació dels mals humors, la qual cosa hui serien les infeccions bacterianes.

Actualment el timó és reconegut com un poderós antisèptic i immunostimulant gràcies al seu oli essencial, ric sobretot en timol, a més d'altres principis actius com els flavonoides, vitamina C i àcids orgànics que li aporten propietats antioxidants, remineralitzants i analgèsiques.

La infusió (20-30 gr. de timó per litre d'aigua) està indicada per a males digestions i infeccions digestives; com a balsàmic i expectorant en afeccions de les vies respiratòries (tos, laringitis, bronquitis,..); per a combatre inflamacions de la faringe, aftes bucals,.. fent gargarismes; i per a previndre la grip i els constipats prenent una infusió en dejú, amb una cullerada de mel.

L'alcohol de timó, desinfectant, antibiòtic i cicatritzant, s'usa com a antisèptic sobre ferides i per a calmar dolors i l'aigua de timó s'utilitza sobretot com a desinfectant d'afeccions en la boca o prop dels ulls.

Segons últimes investigacions, el timó reduïx la pèrdua de calci en els ossos pel que pot previndre la desmineralització i l'osteoporosi.

A més, esta espècie ha sigut també usat des de sempre per a conservar els aliments i s'inclou en moltes receptes de cuina, com a condiment, per la seua bona aroma i sabor. Un plat molt tradicional eren les sopes de pa aromatitzades amb una branqueta de timó que, en temps de penúria, servien per a consumir el pa sec o per a alimentar als qui havien perdut la dentadura.

ROMER (Rosmarinus officinalis)

És una altra de les espècies populars, coneguda i utilitzada des d'antic amb diferents finalitats. Els faraons egipcis feien posar sobre la seua tomba un ram de romer per a perfumar el seu viatge al país dels morts; els àrabs l'incloïen en els seus jardins com a repel·lent de plagues; i en el Renaixement s'utilitzava per a elaborar la famosa Aigua de la reina d'Hongria (tònic alquímic a partir de la tintura del romer que estimula, depura i rejoveneix la pell) i es cremava als hospitals francesos per a combatre les epidèmies.

La seua importància i interés radica en el potent efecte antioxidant d'alguns dels seus principis actius i en les seues propietats antibacterianes, antisèptiques, fungicides i balsàmiques. Les seues aplicacions més populars són les externes.

Per via tòpica s'aplica l'essència de romer, en forma d'olis o alcohol de romer, per a realitzar friccions d'efecte analgèsic, alleujant reumatismes i problemes circulatoris. També la decocció de la planta, aplicada en compreses, s'usa per a la cicatrització de ferides i per a tractar els èczemes. Es prepara amb 30-40 g de tiges per litre d'aigua, es deixa bullir durant 10 minuts i es filtra.

En infusió se sol emprar per a combatre afeccions respiratòries i com a bàlsam en situacions d'estrés pel seu efecte tonificant sobre el sistema nerviós. Així mateix, a l'essència de romer se li atribuïxen propietats estimulants del creixement del cabell, per la qual cosa s'inclou en la formulació de molts tònics capil·lars.

No s’ha d'utilitzar el romer en el transcurs de l'embaràs, ni de la lactància.

A més del popular ús del romer com a condiment, l'oli d'oliva amb romer i all és ideal per a amanir plats com a ensalades, sopes, pastes o salses. Les propietats del romer, unides a les de l'oli d'oliva, fan que el consum d'esta deliciosa mescla ajude a previndre l'oxidació cel·lular, reduir el risc de malalties cròniques i millorar la funció del sistema immunològic i cardiovascular.

Ingredients: 3 xicotetes rames de romer fresc; 4 grans d'all i 1 tassa d'oli d'oliva (200 g).

Preparació: llavar molt bé les branques de romer i assecar-les al sol. Ben seques, es tallen en trossos i s'introduïxen en un recipient de vidre. Tallar els alls en rodanxes o picar-los en el morter i afegir-los al pot amb una tassa d'oli d'oliva. Tancar i deixar-lo macerar durant uns 30 dies en un lloc sec i fresc, agitant-lo de tant en tant perquè es mesclen bé els ingredients. Després colar l'oli i usar.

Per a gaudir dels beneficis de les nostres plantes aromàtiques i medicinals és aconsellable adquirir-les amb garantia en un herbolari o cultivar-les nosaltres mateixos. Evita recollir-les en la muntanya per a previndre el risc de confondre les plantes o que estes tinguen algun tipus de contaminació.

A més, cal tenir en compte que algunes espècies aromàtiques i medicinals de la nostra flora estan protegides.

El Castillo de Xivert es uno de los más bonitos de Castellón. Una fortificación impactante, con torres y murallas impresionantes, en la que claramente podrás distinguir entre la parte islámica y la cristiana

Para visitarlo te recomendamos que subas desde el pueblo de Alcalà de Xivert por una preciosa senda que atraviesa los bosques del Parque Natural de la Sierra de Irta.

Xivert está junto a uno de los caminos generales levantinos de la antigüedad, no el principal que era la Vía Augusta que discurría por el interior, sino otro de gran importancia estratégica por su cercanía a la costa. Esto se demuestra porque, aunque esté muy cercano el castillo de Polpis, la posibilidad de socorro a la costa desde Xivert era mucho mayor al igual que su dominancia sobre el terreno circundante.

El castillo es de origen musulmán, de finales del siglo XI y principios del XII, pero con la reconquista de la plaza por parte de las fuerzas cristianas, comandadas por la Orden del Temple, sufrió posteriores modificaciones que hoy en día aún pueden apreciarse, como por ejemplo la separación del castillo y el poblado mediante una muralla, las imponentes murallas de sillería y las torres circulares gemelas.

Se cree que fue el emir Abderramán III en el siglo X el que ordenó la construcción de este robusto castillo.

https://youtu.be/KvTmU_Wch6s?si=nXrTxKz-GOEO_-bh

En 1169, antes de su conquista como era habitual en estos casos, Alfonso II de Aragón donó la fortaleza de Xivert a los caballeros del Temple. El maestre de la orden, Hugo de Folcalquier, lo conquistó en 1234 tras tres meses de asedio. El 28 de abril de ese mismo año se firmaron las capitulaciones entre los templarios y los moros de Xivert, respetando las leyes musulmanas.

Sucedió que, en 1225, Jaime I, con motivo del sitio de Peñíscola, lo concedió al caballero Ximén de Lluria, donación que no tuvo efecto ni fue definitiva por cuanto, en 1233, durante el sitio de Burriana, hubo una nueva donación del mismo, por así aconsejarlo las circunstancias, a la misma Orden del Temple.

Tras extinguirse el Temple, Xivert pasó a la Orden de Montesa en 1319. Al poco tiempo, la población se trasladó al llano abandonando el castillo, aunque este siguió en activo durante varios siglos más.

Durante las Germanías fue incendiado y luego abandonado en el siglo XVII.

El espacio total construido, de unos 8.000 metros cuadrados, se puede dividir en tres zonas: la alcazaba, recinto que ocupa la parte más alta del conjunto, donde se ubicaba la sede político militar; el albacar, espacio amurallado donde se refugiaba la población y su ganado en tiempos de enfrentamiento y, por último, la aljama o poblado, situado en la vertiente suroriental de la montaña y que también estaba amurallado.

Es en el castillo propiamente dicho donde se localizan las construcciones principales: torre celoquia (parte más alta del castillo en la que se hallaban los aposentos más nobles), capilla gótica, torres gemelas, torre de poniente, aljibe gótico y una inscripción cúfica en la muralla externa, en el lado sur sureste, pero es el recorrido íntegro de todo el conjunto el que nos puede ofrecer una visión mucho más amplia de lo que podría ser la vida cotidiana en aquellos días.

Cabe destacar, además, la red hidráulica de las casas musulmanas y, particularmente, el aljibe semienterrado, situado junto a la muralla exterior.

La Diputación de Castellón, actual propietaria, comenzó en 1999 una lenta recuperación de sus restos, consolidando lo más deteriorado y reconstruyendo lo mejor conservado. En la actualidad, se han ido recuperando y poniendo en valor sus principales edificaciones y se han realizado excavaciones arqueológicas que han permitido descubrir restos de sus primeros pobladores.

No te pierdas…

En el muro islámico sureste, cercano a la Torre Mayor o de Mediodía, aparece una inscripción islámica única en España. El letrero es de diseño cúfico antiguo. En letra artística aparece una frase que invoca a Dios, está puesto a la intemperie moldeado con el mismo material que el muro.

Fue realizado de forma que el “negativo” de la frase estaba tallado en la madera de las cajas del tapial. Por sus características se cree que debió ser tallado por un gran calígrafo, seguramente valenciano, pues en la Valencia mora había escuela de este arte.

El muro donde aparece el letrero puede ser considerado el inicio y origen del castillo, demostrando con su propia robustez, la categoría suficiente para escribir en él el nombre de Dios.

Parece que la traducción exacta de la inscripción sería “el que se levanta en nombre de Dios”.

Traducció al valencià:

FORTALESES DE CASTELLÓ: CASTELL DE XIVERT

El Castell de Xivert és un dels més bonics de Castelló. Una fortificació impactant, amb torres i muralles impressionants, en la qual clarament podràs distingir entre la part islàmica i la cristiana

Per a visitar-lo et recomanem que puges des del poble d'Alcalà de Xivert per una preciosa senda que travessa els boscos del Parc Natural de la Serra d’Irta.

Xivert està al costat d'un dels camins generals llevantins de l'antiguitat, no el principal que era la Via Augusta que discorria per l'interior, sinó un altre de gran importància estratègica per la seua proximitat a la costa. Això es demostra perquè, encara que estiga molt pròxim el castell de Polpis, la possibilitat de socors a la costa des de Xivert era molt major igual que la seua dominància sobre el terreny circumdant.

El castell és d'origen musulmà, de finals del segle XI i principis del XII, però amb la reconquesta de la plaça per part de les forces cristianes, comandades per l'Orde del Temple, va patir posteriors modificacions que hui dia encara poden apreciar-se, com per exemple la separació del castell i el poblat mitjançant una muralla, les imponents muralles de cadirat i les torres circulars bessones.

Es creu que va ser l'emir Abderramán III en el segle X el que va ordenar la construcció d'aquest robust castell.

En 1169, abans de la seua conquesta com era habitual en aquests casos, Alfons II d'Aragó va donar la fortalesa de Xivert als cavallers del Temple. El Maestre de l'ordre, Hugo de Folcalquier, el va conquistar en 1234 després de tres mesos de setge. El 28 d'abril d'aqueix mateix any es van signar les capitulacions entre els templers i els moros de Xivert, respectant les lleis musulmanes.

Va succeir que, en 1225, Jaume I, amb motiu del assetjament de Peníscola, el va concedir al cavaller Ximén de Lluria, donació que no va tindre efecte ni va ser definitiva puix que, en 1233, durant el setge de Borriana, va haver-hi una nova donació d'aquest, per així aconsellar-lo les circumstàncies, al mateix Orde del Temple.

Després d'extingir-se el Temple, Xivert va passar a l'Orde de Montesa en 1319. Al poc temps, la població es va traslladar al pla abandonant el castell, encara que aquest va seguir en actiu durant varis segles més.

Durant les Germanies va ser incendiat i després abandonat en el segle XVII.

L'espai total construït, d'uns 8.000 metres quadrats, es pot dividir en tres zones: l’alcassaba, recinte que ocupa la part més alta del conjunt, on se situava la seu política i militar; l’albacar, espai emmurallat on es refugiava la població i el seu bestiar en temps d'enfrontament i, finalment, l’aljama o poblat, situat en el vessant sud-oriental de la muntanya i que també estava emmurallat.

És al castell pròpiament dit on es localitzen les construccions principals: torre celoquia (part més alta del castell on estan les estances més nobles), capella gòtica, torres bessones, torre de ponent, aljub gòtic i una inscripció cúfica en la muralla externa, en el costat sud sud-est, però és el recorregut íntegre de tot el conjunt el que ens pot oferir una visió molt més àmplia del que podria ser la vida quotidiana en aquells dies.

Cal destacar, a més, la xarxa hidràulica de les cases musulmanes i, particularment, l'aljub mig soterrat, situat al costat de la muralla exterior. 

La Diputació de Castelló, actual propietària, va començar en 1999 una lenta recuperació de les seues restes, consolidant el més deteriorat i reconstruint el més ben conservat.

En l'actualitat, s'han anat restaurant i posant en valor les seues principals edificacions i s'han realitzat excavacions arqueològiques que han permès descobrir restes dels seus primers pobladors.

No et perdis…

En el mur islàmic sud-est, proper a la Torre Major o de Migdia, apareix una inscripció islàmica única a Espanya. El rètol és de disseny cúfic antic. En lletra artística apareix una frase que invoca a Déu, està posat a la intempèrie modelat amb el mateix material que el mur.

Va ser realitzat de manera que el “negatiu” de la frase estava tallat en la fusta de les caixes del tapial. Per les seues característiques es creu que degué ser tallat per un gran cal·lígraf, segurament valencià, perquè a la València mora hi havia escola d'aquest art.

El mur on apareix el rètol pot ser considerat l'inici i origen del castell, demostrant amb la seua pròpia robustesa, la categoria suficient per escriure-hi el nom de Déu.

Sembla que la traducció exacta de la inscripció seria “el que s'alça en nom de Déu”.

Hace más de 10.000 años antes de nuestra era, nuestros antepasados del final del Paleolítico y el Neolítico, nos fueron dejando un legado gráfico de su vida y costumbres sobre lienzos pétreos de cuevas y abrigos: el arte rupestre.

Este arte prehistórico se caracteriza por su extensión a lo largo del litoral mediterráneo de la Península Ibérica y su diversidad de estilos: paleolítico, levantino, macroesquemático y esquemático, todos ellos declarados en 1998 Patrimonio Mundial de la Humanidad por la UNESCO como legado artístico del arte rupestre del Arco Mediterráneo de la Península Ibérica. Además, en el año 2015 también se proclamó Lugar de Excepcional Valor Universal.

El arte paleolítico se desarrolló durante el Paleolítico superior, entre 35.000 y 10.000 años a.d.C. y se plasma en el interior de grandes cavidades con pintura, grabado, bajo relieve y escultura. Es un arte cavernícola animalista en el que, en general, no hay figuras humanas, ni escenas. En la provincia de Castellón sólo se han encontrado muestras de este arte en los cantos rodados grabados, de estilo naturalista, hallados en la cueva Matutano de Vilafamés.

El arte levantino también llamado pospaleolítico, se desarrolla entre 9.000 y 8.000 años a.d.C. hasta el 5.000 de inicios del Neolítico. Es pictórico y narrativo con escenas de gran vivacidad protagonizadas por figuras humanas (fundamentalmente hombres) y animales, y siempre al aire libre en abrigos, riscos o acantilados. Por la constante temática cinegética también se ha denominado arte de cazadores o arte de arqueros.

El arte macroesquemático es un estilo pictórico concentrado en el interior montañoso de ciertas comarcas alicantinas y se caracteriza por sus figuras antropomorfas de carácter simbólico o religioso. Por último, el arte esquemático es un estilo de contenido doméstico, esquemático y abstracto presente desde el sur de Valencia hasta Andalucía.

En las comarcas castellonenses se encuentran las mejores y más abundantes manifestaciones de arte rupestre levantino que se extiende por casi toda la costa mediterránea, además de ser de las primeras en descubrirse en 1917 con el hallazgo de los primeros abrigos del barranco de La Valltorta. El origen de las pinturas sigue siendo tema de debate, si bien los estudios más recientes y la mayoría de los investigadores las adscriben al periodo epipaleolítico.

El estilo levantino se identifica claramente por el naturalismo, la viveza y expresión de sus figuras de trazo caligráfico, y el uso de colores monocromos con predominio del rojo sobre el negro y el blanco, y siempre sin mezclar. Las escenas dominantes son cinegéticas, con arqueros desnudos y sujetando el arco y las flechas. Las escasas figuras femeninas que aparecen se representan con una falda acampanada hasta la rodilla o los pies.

Los animales que forman parte de estos relatos son sobre todo cabras, ciervos y toros, jabalíes en menor número y algunas figuras que parecen aves o insectos. A veces aparecen solos, heridos por flechas, o muertos.

Otro hecho diferencial del arte rupestre levantino son los lugares escogidos en las montañas calizas para dejar su testimonio artístico: abrigos rocosos, oquedades naturales, covachas de poca profundidad totalmente abiertas al exterior, e incluso grietas en los paredones rocosos.

La gran mayoría se localizan en parajes abruptos, en escarpes protegidos del norte y soleados, próximos a cauces, pero casi inaccesibles a una altitud que permite dominar visualmente todo el entorno que los rodea.

Se considera que estos enclaves, de uso esporádico, eran espacios cinegéticos o espirituales, puntos de encuentro de clanes para el culto a deidades y antepasados en los que celebrarían rituales y dejarían registrados sus hitos históricos.

En la provincia de Castellón, las comarcas de l’Alt Maestrat y Els Ports, constituyen uno de los territorios de la Comunidad Valenciana más ricos en conjuntos rupestres. Con el objetivo de protegerlos se declaró el Parque Cultural de la Valltorta-Gasulla, referente mundial de este arte, que, con una superficie de 82 km², engloba territorio de ocho términos municipales: Albocàsser, Ares del Maestrat, Benassal, Catí, Les Coves de Vinromá, Morella, Tírig y Vilar de Canes.

En el parque cultural destacan 92 estaciones que forman parte del arte rupestre del Arco Mediterráneo de la Península Ibérica, además de un rico patrimonio arquitectónico de piedra en seco, etnológico y arqueológico con más de 50 yacimientos, muchos de ellos relacionados con los conjuntos pictóricos. Y todo ello enmarcado en un cuadro magnífico por la calidad y biodiversidad de los ecosistemas presentes en el territorio.

Aunque no todos los abrigos están adaptados para visitas, es más que suficiente aproximación al arte levantino los grandes conjuntos a los que se permite acceder, concertando visitas guiadas con el Museo de la Valltorta y disfrutando al tiempo de espectaculares paisajes.

En Ares del Maestrat hay 47 abrigos y estaciones, pero solo se pueden visitar El cingle de la Gassulla o de la Mola Remígia que con 10 abrigos es uno de los conjuntos más importantes de Castellón y La Cova Remígia, cavidad con 6 pequeños abrigos.

En el término municipal de Albocàsser hay 22 cuevas y abrigos con representaciones y es visitable el abrigo o cova Centelles, donde se observa una de las escenas más llamativas de este estilo: un grupo de arqueros y mujeres cargadas con fardos y niños que se ha interpretado como un traslado de campamento de un grupo de cazadores recolectores.

Tírig, con 15 abrigos y cuevas, es el municipio en el que más lugares se pueden visitar: la Cova dels Cavalls y la Cova del Civil, de los más importantes conjuntos de arte rupestre levantino y quizás los más emblemáticos y conocidos mundialmente, y El cingle del Mas d’en Josep.

En Les Coves de Vinromà, con ocho abrigos, se puede solicitar la visita a la cueva de La Saltadora.

La ruta puede completarse, contactando con Tourist Info Morella, con la visita a las pinturas rupestres Morella la Vella, abrigos descubiertos el año 1917.

Traducció al valencià:

RUTA PER L'ART RUPESTRE LLEVANTÍ DE L’ALT MAESTRAT I ELS PORTS

Fa més de 10.000 anys abans de la nostra era, els nostres avantpassats del final del Paleolític i el Neolític, ens van anar deixant un llegat gràfic de la seua vida i costums sobre llenços petris de coves i abrics: l'art rupestre.

Aquest art prehistòric es caracteritza per la seua extensió al llarg del litoral mediterrani de la Península Ibèrica i la seua diversitat d'estils: paleolític, llevantí, macroesquemàtic i esquemàtic, tots ells declarats en 1998 Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO com a llegat artístic de l'art rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica. A més, l'any 2015 també es va proclamar Lloc d'Excepcional Valor Universal.

L'art paleolític es va desenvolupar durant el Paleolític superior, entre 35.000 i 10.000 a.d.C. i es plasma a l'interior de grans cavitats amb pintura, gravat, sota relleu i escultura. És un art cavernícola animalista en el qual, en general, no hi ha figures humanes, ni escenes.

A la província de Castelló només s'han trobat mostres d'aquest art en els cudols gravats, d'estil naturalista, trobats en la cova Matutano de Vilafamés.

L'art llevantí també anomenat postpaleolític, es desenvolupa entre 9.000 i 8.000 anys a.d.C. fins al 5.000 d'inicis del Neolític. És pictòric i narratiu amb escenes de gran vivacitat protagonitzades per figures humanes (fonamentalment homes) i animals, i sempre a l'aire lliure en abrics, cingles o penya-segats. Per la constant temàtica cinegètica també s'ha denominat art de caçadors o art d'arquers.

L'art macroesquemàtic és un estil pictòric concentrat a l'interior muntanyenc d'unes certes comarques alacantines i es caracteritza per les seues figures antropomorfes de caràcter simbòlic o religiós. Finalment, l'art esquemàtic és un estil de contingut domèstic, esquemàtic i abstracte present des del sud de València fins a Andalusia.

A les comarques castellonenques es troben les millors i més abundants manifestacions d'art rupestre llevantí que s'estén per quasi tota la costa mediterrània, a més de ser de les primeres a descobrir-se en 1917 amb la troballa dels primers abrics del barranc de la Valltorta. L'origen de les pintures continua sent tema de debat, si bé els estudis més recents i la majoria dels investigadors les adscriuen al període epipaleolític.

L'estil llevantí s'identifica clarament pel naturalisme, la vivor i expressió de les seues figures de traç cal·ligràfic, i l'ús de colors monocroms amb predomini del roig sobre el negre i el blanc, i sempre sense mesclar. Les escenes dominants són cinegètiques, amb arquers nus i subjectant l'arc i les fletxes. Les escasses figures femenines que apareixen es representen amb una falda acampanada fins al genoll o els peus.

Els animals que formen part d'aquests relats són sobretot cabres, cérvols i bous, senglars en menor número i algunes figures que semblen ocells o insectes. A vegades apareixen sols, ferits per fletxes, o morts.

Un altre fet diferencial de l'art rupestre llevantí són els llocs escollits a les muntanyes calcàries per deixar el seu testimoni artístic: abrics rocosos, buits naturals, covetes de poca profunditat totalment obertes a l'exterior, i fins i tot esquerdes als paredons rocosos.

La gran majoria es localitzen en paratges abruptes, en declivis protegits del nord i assolellats, propers a lleres, però gairebé inaccessibles a una altitud que permet dominar visualment tot l'entorn que els envolta.

Es considera que aquests enclavaments, d'ús esporàdic, eren espais cinegètics o espirituals, punts de trobada de clans per al culte a deïtats i avantpassats on celebrarien rituals i deixarien registrades les seves fites històriques.

A la província de Castelló, les comarques de l’Alt Maestrat i Els Ports, constitueixen un dels territoris de la Comunitat Valenciana més rics en conjunts rupestres. Amb l'objectiu de protegir-los es va declarar el Parc Cultural de la Valltorta-Gasulla, referent mundial d'aquest art, que, amb una superfície de 82 km², engloba territori de huit termes municipals: Albocàsser, Ares del Maestrat, Benassal, Catí, Les Coves de Vinromà, Morella, Tírig i Vilar de Canes.

Al parc cultural destaquen 92 estacions que formen part de l'art rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica, a més d'un ric patrimoni arquitectònic de pedra en sec, etnològic i arqueològic amb més de 50 jaciments, molts d'ells relacionats amb els conjunts pictòrics. I tot això emmarcat en un quadre magnífic per la qualitat i biodiversitat dels ecosistemes presents en el territori.

Encara que no tots els abrics estan adaptats per a visites, és més que suficient aproximació a l'art llevantí els grans conjunts als quals es permet accedir, concertant visites guiades amb el Museu de la Valltorta, gaudint al temps d'espectaculars paisatges.

A Ares del Maestrat hi ha 47 abrics i estacions, però només es poden visitar el cingle de la Gassulla o de la Mola Remígia que amb 10 abrics és un dels conjunts més importants de Castelló i la cova Remígia, cavitat amb 6 xicotets abrics.

En el terme municipal d'Albocàsser hi ha 22 coves i abrics amb representacions i és visitable l'abric o cova Centelles, on s'observa una de les escenes més cridaneres d'aquest estil: un grup d'arquers i dones carregades amb fardells i xiquets que s'ha interpretat com un trasllat de campament d'un grup de caçadors recol·lectors.

Tírig, amb 15 abrics i coves, és el municipi en el qual més llocs es poden visitar: la cova dels Cavalls i la cova del Civil, dels més importants conjunts d'art rupestre llevantí i potser els més emblemàtics i coneguts mundialment, i el cingle del mas d’en Josep.

A Les Coves de Vinromà, amb huit abrics, es pot sol·licitar la visita a la cova de la Saltadora.

La ruta pot completar-se, contactant amb Tourist Info Morella, amb la visita a les pintures rupestres Morella la Vella, abrics descoberts l'any 1917.

Hubo un tiempo, no muy lejano, en el que en esta localidad de la Plana Alta coincidieron numerosos artistas españoles de diferentes disciplinas atraídos por la belleza de su casco histórico y de su entorno.

Llegaron a Vilafamés de la mano del crítico de arte valenciano Vicente Aguilera Cerni quien, cautivado por la belleza del pueblo de su tío, planteó la idea de crear en la población un museo de arte contemporáneo. Tras la buena acogida de la corporación municipal y de su entonces alcalde, Vicente Benet, en 1969 se organizó una exposición de 15 obras en el Museo del Vino, la actual Sala Quatre Cantons.

Pero esta no sería una exposición cualquiera: todos aquellos que quisieran presentar su obra debían ser de la localidad o tener casa en Vilafamés. Fue en ese momento cuando artistas como Uiso Alemany, Progreso o Gabriel Cantalapiedra adquirieron una casa en el pueblo.

El éxito fue tal que el 28 de agosto de ese mismo año se firmó el acta fundacional del museo. El año siguiente se volvió a celebrar una exposición en el Museo del Vino con la misma premisa que la anterior, alcanzando las 23 obras.

Cada vez fueron más los artistas que adquirieron una residencia en Vilafamés, como Joaquín Michavila, José Palanca, Agustín de Celis y Miranda d’Amico, entre muchos otros y la labor de restauración de sus casas fue fundamental para conservar el casco antiguo del municipio.

Ya en 1972, el Museo de Arte Contemporáneo Vicente Aguilera Cerní de Vilafamés abrió sus puertas en la actual ubicación, el Palacio del Batlle, con 150 obras, impulsando en el pueblo una expansión artística y cultural sin precedentes.

Hoy, este palacio del siglo XV perteneciente al gótico civil valenciano acoge una importantísima colección de 300 obras de arte contemporáneo (aunque el fondo es de 600), desde los años 20 hasta la actualidad, repartidas en 29 salas.

Al deambular por ellas, el visitante se adentra en la historia más reciente del arte con obras de Miró, Tàpies o Basquiat, entre un total de 500 artistas de todo el mundo. Todo un desafío para un pueblo de menos de 2.000 habitantes.

Pero Vilafamés entiende de desafíos. ¿El principal? La Roca Grossa, una gran mole de rodeno (arenisca roja) de 2.163 toneladas que se mantiene en equilibrio sobre un terreno inclinado. Cómo llegó allí es todo un misterio y aunque parece ser el resultado de la extracción de piedra de la montaña durante la época de construcción de la Iglesia Parroquial, es protagonista de diversas supersticiones y leyendas.

Según se cuenta, la enorme roca tiene el poder de conceder deseos. Para ello, hay que tocarla y pedir tres, de los cuales la roca grossa sólo concederá uno, así que hay que pensar muy bien que es lo que le vamos a pedir.

De otra de las leyendas proviene el sobrenombre de los vilafamesinos y vilafamesinas: Cul Roig (Culo Rojo). Se cuenta que los pobladores de Vilafamés decidieron bajar sus viviendas a la zona llana de la localidad usando una cuerda para moverlas. Al llegar a la zona de la Roca Grossa, los porteadores resbalaban con el barro rojizo de la roca y caían al suelo, tiñendo el trasero de sus pantalones de color rojizo.

Paseando por Vilafamés…

Alrededor de la calle de la Font se concentran los edificios más emblemáticos del trazado urbano de Vilafamés, entre los que se encuentra la Iglesia de la Asunción y la de la Sang, la primera edificación cristiana de la localidad, dedicada a Santa María. Construida tras la conquista de Jaime I, mantiene elementos arquitectónicos preexistentes, como el aljibe de época hispanomusulmana que forma parte de la muralla.

De hecho, los aljibes fueron de especial importancia durante el período musulmán y hoy conforman una ruta por la Plana de l'Arc, que agrupa, junto a Vilafamés, los pueblos de Benlloc, Cabanes, Les Coves de Vinromà, La Torre d'en Doménec, Vall d'Alba y Vilanova d’Alcolea.

En la plaza de la Sang también se encuentra la antigua Casa de la Vila, de origen medieval, y cerca, en el Quartijo, se erigen las construcciones más antiguas de la población. Subiendo por la escalinata se accede al castillo que domina la población desde su punto más elevado.

De origen andalusí (de ahí que se denomine al lugar Beni-Hamez en diversos documentos), el castillo es hoy uno de los pocos ejemplos de la arquitectura carlista del siglo XIX de la Comunitat Valenciana. Conquistado por Jaime I en 1233 y reformado en varias ocasiones a lo largo de la historia, los primeros vestigios conservados datan del siglo XIV, momento en que el maestre de la Orden de Montesa obligó a la población de Vilafamés a reparar y reforzar las fortificaciones del lugar, convirtiéndose en un castillo-palacio.

De aquellos años permanecen trazas de la muralla junto a la torre central circular, erigida durante las guerras carlistas para ser usada por fusileros y artilleros.

Tómate con calma la subida, disfruta de cada callejuela y rincón, y cuando llegues al castillo tendrás unas impresionantes vistas de todo el pueblo.

Gracias a todo su legado histórico, cultural y natural, Vilafamés es Bien de Interés Cultural desde 2005 y forma parte de Los Pueblos Más Bonitos de España. Y no es de extrañar, ya que visitarlo es mucho más que conocer un pueblo bonito; es adentrarse en la historia de la humanidad; acercarse a las tradiciones de este rincón de la provincia de Castellón; desafiar la gravedad junto a una roca suspendida de más de 2.000 toneladas; conocer la crónica de un castillo conquistado por Jaime I; y visitar un museo de arte contemporáneo propio de las grandes capitales del mundo.

Pero lo mejor llega con las pequeñas cosas, cuando cae el sol y la niebla y la melodía de los pájaros se convierte en el mejor escenario para desconectar. El mismo en el que los artistas del siglo pasado encontraron inspiración.

Traducció al valencià:

VILAFAMÉS, UN POBLE AMB MOLT D'ART

Va haver-hi un temps, no gaire llunyà, en el qual en esta localitat de la Plana Alta van coincidir nombrosos artistes espanyols de diferents disciplines atrets per la bellesa del seu centre històric i del seu entorn.

Van arribar a Vilafamés de la mà del crític d'art valencià Vicent Aguilera i Cerni qui, captivat per la bellesa del poble del seu oncle, va plantejar la idea de crear en la població un museu d'art contemporani. Després del bon acolliment de la corporació municipal i del seu llavors alcalde, Vicente Benet, en 1969 es va organitzar una exposició de 15 obres en el Museu del Vi, l'actual Sala Quatre Cantons.

Però esta no seria una exposició qualsevol: tots aquells que volgueren presentar la seua obra havien de ser de la localitat o tindre casa a Vilafamés. Va ser en eixe moment quan artistes com Uiso Alemany, Progrés o Gabriel Cantalapiedra van adquirir una casa al poble.

L'èxit va ser tal que el 28 d'agost d'eixe mateix any es va signar l'acta fundacional del museu. L'any següent es va tornar a celebrar una exposició en el Museu del Vi amb la mateixa premissa que l'anterior, aconseguint les 23 obres.

Cada vegada van ser més els artistes que van adquirir una residència a Vilafamés, com Joaquín Michavila, José Palanca, Agustín de Celis i Miranda d’Amico, entre molts altres i la labor de restauració de les seues cases va ser fonamental per a conservar el barri antic del municipi.

Ja en 1972, el Museu d'Art Contemporani Vicente Aguilera Cerní de Vilafamés va obrir les seues portes en l'actual ubicació, el Palau del Batlle, amb 150 obres, impulsant al poble una expansió artística i cultural sense precedents.

Hui, este palau del segle XV pertanyent al gòtic civil valencià, acull una importantíssima col·lecció de 300 obres d'art contemporani (encara que el fons és de 600), des dels anys 20 fins a l'actualitat, repartides en 29 sales.

En deambular per elles, el visitant s'endinsa en la història més recent de l'art amb obres de Miró, Tàpies o Basquiat, entre un total de 500 artistes de tot el món. Tot un desafiament per a un poble de menys de 2.000 habitants.

Però Vilafamés entén de desafiaments. El principal? La Roca Grossa, una gran mola de rodeno (gres roig) de 2.163 tones que es manté en equilibri sobre un terreny inclinat. Com va arribar allí és tot un misteri i, encara que sembla ser el resultat de l'extracció de pedra de la muntanya durant l'època de construcció de l'Església Parroquial, és protagonista de diverses supersticions i llegendes.

Segons es compta, l'enorme roca té el poder de concedir desitjos. Per aconseguir-ho, cal tocar-la i demanar tres, dels quals la roca grossa només concedirà un, així que cal pensar molt bé que és el que li demanarem.

D'una altra de les llegendes prové el sobrenom dels vilafamesins i vilafamesines: Cul Roig (Culo Rojo). Es conta que els pobladors de Vilafamés van decidir baixar les seues cases al pla de la localitat usant una corda per a moure-les. En arribar a la zona de la Roca Grossa, els portadors esvaraven amb el fang vermellós de la roca i queien a terra, tenyint el darrere dels seus pantalons de color roig.

Passejant per Vilafamés…

Al voltant del carrer de la Font es concentren els edificis més emblemàtics del traçat urbà de Vilafamés, entre els quals es troba l'Església de l'Asunción i la de la Sang, la primera edificació cristiana de la localitat, dedicada a Santa Maria. Construïda després de la conquesta de Jaume I, manté elements arquitectònics preexistents, com l'aljub d'època hispanomusulmana que forma part de la muralla.

De fet, els aljubs van ser d'especial importància durant el període musulmà i hui conformen una ruta per la Plana de l'Arc, que agrupa, al mateix Vilafamés, i als pobles de Benlloc, Cabanes, Les Coves de Vinromà, La Torre d'en Domènec, Vall d'Alba i Vilanova d'Alcolea.

En la plaça de la Sang també es troba l'antiga Casa de la Vila, d'origen medieval, i a prop, en el Quartijo, s'erigeixen les construccions més antigues de la població. Pujant per l'escalinata s'accedeix al castell que domina la població des del seu punt més elevat.

D'origen andalusí (d'aquí ve que es denomine al lloc Beni-Hamez en diversos documents), la construcció és hui un dels pocs exemples de l'arquitectura carlista del segle XIX de la Comunitat Valenciana. Conquistat per Jaume I en 1233 i reformat en diverses ocasions al llarg de la història, els primers vestigis conservats daten del segle XIV, moment en què el Maestre de l'Orde de Montesa va obligar la població de Vilafamés a reparar i reforçar les fortificacions del lloc, convertint-se en un castell-palau.

D'aquells anys romanen traces de la muralla al costat de la torre central circular, erigida durant les guerres carlistes per a ser usada per fusellers i artillers.

Pren-te amb calma la pujada, gaudeix de cada carreró i racó, i quan arribes al castell tindràs unes impressionants vistes de tot el poble.

Gràcies a tot el seu llegat històric, cultural i natural, Vilafamés és Bé d'Interés Cultural des de 2005 i forma part dels Pobles Més Bonics d'Espanya. I no és d'estranyar, ja que visitar-ho és molt més que conéixer un poble bonic; és endinsar-se en la història de la humanitat; acostar-se a les tradicions d'este racó de la província de Castelló; desafiar la gravetat al costat d'una roca suspesa de més de 2.000 tones; conéixer la crònica d'un castell conquistat per Jaume I; i visitar un museu d'art contemporani propi de les grans capitals del món.

Però el millor arriba amb les xicotetes coses, quan cau el sol i la boira i la melodia dels ocells es converteix en el millor escenari per a desconnectar. El mateix en el qual els artistes del segle passat van trobar inspiració.

Bienvenidos a la comarca de l’Alcalatén, en el interior de la provincia de Castellón, caracterizada orográficamente por sus paisajes abruptos, con estrechos valles y emblemáticas montañas como el Peñagolosa que con sus 1.813 metros de altitud es la mayor cima de la provincia y la segunda de la Comunidad Valenciana.

El nombre de la comarca proviene del árabe y significa los dos castillos. Uno de ellos es el histórico castillo de l’Alcalatén, en el monte de San Salvador de l’Alcora y el otro pudiera ser el de Lucena del Cid, aunque sin certeza.

Precisamente con capital en l’Alcora, la comarca engloba a seis municipios con una población total de unos 14.000  habitantes, siendo el más poblado la capital, con más de 10.000, y el de menor Chodos con 117 habitantes en 2023.

El valle del río Lucena es el eje geográfico de la comarca y su centro económico.  El principal motor es la industria cerámica, centrada en l’Alcora, Figueroles y Lucena del Cid, seguido de la agricultura de secano (cereales, olivos, algarrobos...) en la que destaca el cultivo de la vid con la que se producen excelentes vinos en Les Useres, muchos de ellos elaborados a partir de cepas autóctonas como Tempranillo, Bonicaire o Macabeu. Por último, la ganadería tiene cierta importancia en las áreas montañosas.

El río Lucena, el más importante de la comarca, nace en el término municipal de Chodos, uno de los municipios con mayor encanto de la zona, situado a 1.063 m de altitud sobre un promontorio calizo y al borde de un precipicio de casi 100 m de altura.

A los pies del Parque Natural del Peñagolosa, la localidad nos invita a perdernos por su casco histórico y su trazado de calles tortuosas y escalonadas, donde encontraremos vestigios de murallas y torres.

De origen árabe, perteneció a la Tenencia de l’Alcalatén y, tras la conquista del territorio por las huestes de Jaime I, Ximén de Urrea le concedió carta puebla a finales del siglo XIII. Posteriormente pasó a manos de los condes de Aranda y al extinguirse esta casa señorial formó parte de la casa ducal de Híjar.

Chodos es también conocido por el paso anual de Els Pelegrins de les Useres, una de las celebraciones religiosas más importantes de la provincia que tiene lugar el último viernes de abril, una peregrinación que cubre una distancia de 35 km entre la localidad de Les Useres  y el santuario de San Juan de Peñagolosa.

Pero sin duda, uno de los grandes atractivos de Chodos es su gran riqueza natural, destino ideal para los amantes de la naturaleza y el senderismo, ya que cuenta con una gran variedad de parajes con paisajes impresionantes y experiencias únicas a través de los caminos del Peñagolosa, de entornos como el Tossal de Marinet, el Bassot del Mas de Blau, el Pou de la Vega o Mas de la Vega, de la imponente presencia de los árboles monumentales resguardados en su territorio, y de lugares secretos como la Cova de Gargán, con muestras de arte rupestre.

No te pierdas…

El Castillo de Chodos, declarado Bien de Interés Cultural, que aún conserva parte de su muralla, torre del homenaje y la torre-portal, conocida como El Callis, construida de mampostería. De estilo medieval militar, el castillo tenía una función defensiva y estaba integrado en una compleja red o sistema de fortificaciones que protegía el valle.

En la Iglesia Parroquial dedicada a San Pedro, de estilo gótico, se encuentra una cruz gótica construida en plata labrada con esmaltes incrustados, así como una imagen de la Virgen con el Niño, de valor considerable, tallada en madera policromada.

El Portal es otro de los lugares de interés, una torre de piedra que constituía una de las entradas al pueblo. 

También puedes visitar la ermita de San Juan Bautista, del siglo XIV, o la de San Cristóbal, sobre una colina, el Calvario y el retablo cerámico de San Antonio Abad, uno de los santos más importantes de la zona.

Aprovecha la visita para degustar su gastronomía tradicional, como la Olleta, sus carnes a la brasa, los platos con robellones, el jamón o el perol casero.

En definitiva, viajar a Chodos es un festival para todos los sentidos.

Leyenda del Bou d’Or (el Toro de Oro). (José Soler Carnicer. Leyendas y tradiciones de Castellón)

En la ladera de la montaña del Tossal de Marinet (1.467 m) se abre la cueva de la Roca de l’Àguila, donde tiene lugar una de las leyendas más conocidas de Chodos: la leyenda del Bou d’Or, una versión particular de uno de los mitos más famosos y fascinantes de la Antigua Grecia: el laberinto del Minotauro o incluso el del vellocino de oro (conocido por la historia de Jasón y los argonautas).

Cuenta la leyenda que cuando los musulmanes que ocupaban estas tierras desde hacía varios siglos tuvieron que abandonarlas por el avance cristiano que los iba expulsando de norte a sur, escondieron los objetos de valor que no podían llevarse consigo, pensando que pronto regresarían y podrían recuperarlos.

Eligieron esta cueva para esconder sus tesoros y los enterraron en un escondrijo de esta. Para mayor seguridad encantaron a un joven príncipe bajo la forma de un toro para que fuese su guardián. Así, cuando ellos regresasen desharían el encantamiento y recuperarían sus tesoros.

Como la vuelta de los musulmanes se dilataba en el tiempo, los lugareños intentaron sin éxito romper el sortilegio y cuentan en Chodos que el tesoro sigue a buen recaudo esperando al valiente que lo recupere enfrentándose al temible toro. Ningún habitante de los alrededores ha visto al animal, pero muchos aseguran que sus bramidos se escuchan en las noches de tormenta, aunque otros creen que sólo son las ráfagas de viento que se cuelan en la cueva.

Según la leyenda, para encontrar el tesoro el temerario que lo intente tiene que entrar en la cueva la noche de San Juan, antes de la medianoche, llevando una aguja de coser sacos bien afilada. En el momento en el que entre en la cueva, el toro atacará y el osado tiene que quedarse quieto hasta tener encima a la res y clavarle en el lomo la aguja saquera que lleva como arma. En ese mismo instante, herido de muerte, el toro se convertirá en una estatua de oro puro. Entonces deberá cargar con el toro de oro y salir de la cueva, pero sin mirar atrás en ningún momento ya que, si lo hace, el toro desaparecerá y el esfuerzo habrá sido inútil.

Si consigues superar estas pruebas, el bou d'or será tuyo y podrás buscar el resto de los tesoros que se escondieron. Pero, ten en cuenta que la cueva de la Roca de l’Àguila no es la única de la zona y el tesoro custodiado por el bou puede estar en cualquier otra…

Traducció al valencià:

XODOS, LLEGENDES AL PEU DEL PENYAGOLOSA

Benvinguts a la comarca de l'Alcalatén, a l'interior de la província de Castelló, caracteritzada orogràficament pels seus paisatges abruptes, amb estretes valls i emblemàtiques muntanyes com el Penyagolosa que amb els seus 1.813 metres d'altitud és el major cim de la província i el segon de la Comunitat Valenciana.

El nom de la comarca prové de l'àrab i significa els dos castells. Un d'ells és l'històric castell de l'Alcalatén, en la muntanya de San Salvador de l'Alcora i l'altre poguera ser el de Llucena, encara que sense certesa.

Precisament amb capital a l'Alcora, la comarca engloba a sis municipis amb una població total d'uns 14.000 habitants, sent el més poblat la capital, amb més de 10.000, i el de menor Xodos amb 117 habitants en 2023.

La vall del riu Llucena és l'eix geogràfic de la comarca i el seu centre econòmic. El principal motor és la indústria ceràmica, centrada en l'Alcora, Figueroles i Llucena, seguit de l'agricultura de secà (fruiters, oliveres, garroferes...) en la qual destaca el cultiu de la vinya amb la qual es produïxen excel·lents vins a Les Useres, molts d'ells elaborats a partir de ceps autòctons com a Tempranillo, Bonicaire o Macabeu. Finalment, la ramaderia té una certa importància en les àrees muntanyenques.

El riu Llucena, el més important de la comarca, naix en el terme municipal de Xodos, un dels municipis amb major encant de la zona, situat a 1.063 m d'altitud sobre un promontori calcari i a la vora d'un precipici de quasi 100 m d'altura.

Als peus del Parc Natural del Penyagolosa, la localitat ens convida a perdre'ns pel seu centre històric i el seu traçat de carrers tortuosos i escalonats, on trobarem vestigis de muralles i torres.

D'origen àrab, va pertànyer a la Tinença de l'Alcalatén i, després de la conquesta del territori per les hosts de Jaume I, Ximén de Urrea li va concedir carta de poblament a la fi del segle XIII. Posteriorment va passar a les mans dels comtes d'Aranda i en extingir-se esta casa senyorial va formar part de la casa ducal de Híjar.

Xodos és també molt conegut pel pas anual de Els Pelegrins de les Useres, una de les celebracions religioses més importants de la província que té lloc l'últim divendres d'abril. Una peregrinació que cobrix una distància de 35 km entre la localitat de Les Useres i el santuari de Sant Joan de Penyagolosa.

Però sens dubte, un dels grans atractius de Xodos és la seua gran riquesa natural, destí ideal per als amants de la naturalesa i el senderisme, ja que compta amb una gran varietat de paratges amb paisatges impressionants i experiències úniques a través dels camins del Penyagolosa, d'entorns com el Tossal de Marinet, el Bassot del Mas de Blau, el Pou de la Vega o Mas de la Vega, de la imponent presencia dels arbres monumentals resguardats al territori i de llocs secrets com la Cova de Gargán, amb mostres d'art rupestre.

No et perdes…

El Castell de Xodos, declarat Bé d'Interés Cultural, que encara conserva part de la seua muralla, torre de l'homenatge i la torre-portal, coneguda com El Callis, construïda de maçoneria. D'estil medieval militar, el castell tenia una funció defensiva i estava integrat en una complexa xarxa o sistema de fortificacions que protegia la vall.

A l'Església Parroquial dedicada a Sant Pere, d'estil gòtic, es troba una creu gòtica construïda en plata llaurada amb esmalts incrustats, així com una imatge de la Verge amb el Xiquet, de valor considerable, tallada en fusta policromada.

El Portal és un altre dels llocs d’Interés, una torre de pedra que constituïa una de les entrades al poble.

També pots visitar l'ermita de Sant Joan Baptista, del segle XIV, o la de Sant Cristòfol, sobre un pujol, el Calvari i el retaule ceràmic de sant Antoni Abat, un dels sants més importants de la zona.

Aprofita la visita per a degustar la seua gastronomia tradicional, com l’Olleta, les seues carns a la brasa, els plats amb rovellons, el pernil o el perol casolà.

En definitiva, viatjar a Xodos és un festival per a tots els sentits.

Llegenda del Bou d’Or. (José Soler Carnicer. Llegendes i tradicions de Castelló)

En el vessant de la muntanya del Tossal de Marinet (1.467 m) s'obri la cova de la Roca de l’Àguila, on té lloc una de les llegendes més conegudes de Xodos: la llegenda del Bou d’Or, una versió particular d'un dels mites més famosos i fascinants de l'Antiga Grècia: el laberint del Minotaure o fins i tot el del vellocino d'or (conegut per la història de Jason i els argonautes).

Compte la llegenda que quan els musulmans que ocupaven estes terres des de feia diversos segles van haver d'abandonar-les per l'avanç cristià que els anava expulsant de nord a sud, van amagar els objectes de valor que no podien emportar-se amb si, pensant que prompte tornarien i podrien recuperar-los.

Van triar esta cova per a amagar els seus tresors i els van enterrar-hi en un amagatall. Per a major seguretat van encantar a un jove príncep sota la forma d'un bou perquè fora el seu guardià. Així, quan ells tornaren desfarien l'encantament i recuperarien els seus tresors.

Com la tornada dels musulmans es dilatava en el temps, els vilatans van intentar sense èxit trencar el sortilegi i compten a Xodos que el tresor continua en lloc segur esperant al valent que el recupere enfrontant-se al temible bou. Cap habitant dels voltants ha vist a l'animal, però molts asseguren que els seus brams s’escolten en les nits de tempesta, encara que uns altres creuen que només són les ràfegues de vent que es colen en la cova.

Segons la llegenda, per a trobar el tresor el temerari que ho intente ha d'entrar en la cova la nit de Sant Joan, abans de la mitjanit, portant una agulla de cosir sacs ben esmolada. En el moment que entre en la cova, el bou atacarà i l'agosarat ha de quedar-se quiet fins a tindre damunt al bou i clavar-li en el llom l'agulla saquera que porta com a arma. En eixe mateix instant, ferit de mort, l’animal es convertirà en una estàtua d'or pur. Llavors haurà de carregar amb el bou d'or i eixir de la cova, però sense mirar arrere en cap moment ja que, si ho fa, el bou desapareixerà i l'esforç haurà sigut inútil.

Si aconseguixes superar estes proves, el bou d'or serà teu i podràs buscar la resta dels tresors que es van amagar. Però, tingues en compte que la cova de la Roca de l’Àguila no és l'única de la zona i el tresor custodiat pel bou pot estar en qualsevol altra…

Panorámica desde Peña Saganta. Autor, Laponet

Peña Saganta y el Castillo. Autor, Alvaro L. Paris

Plaza de la Fuente en Espadilla. Autor, Federico Jordá

Als peus de Peña Saganta

• Los naranjos se originaron hace 20 millones de años en el sudeste asiático y su cultivo se remonta a 4.000 años atrás en el sur de China. Desde allí se extendió por todo Oriente con las campañas de Alejandro Magno y a través de la Ruta de la Seda. En España el naranjo amargo, con el nombre de naranjah, fue introducido por los árabes en el siglo X como árbol ornamental, muy apreciado por su belleza, su aroma a azahar y sus amargos frutos con propiedades curativas.

• En 1781, un sacerdote de Carcaixent (Valencia) aficionado a la jardinería, obtuvo mediante injertos el primer naranjo de fruta comestible y dulce. Ante este logro, el párroco Monzó, junto con el boticario Bodí y el escribano Maseres plantó en esta localidad el primer huerto de naranjos de la Comunidad Valenciana y empezó a conseguir beneficios económicos. El éxito de esta fruta coincide con la decadencia de la industria de la seda y la pérdida de rentabilidad de la cría de gusanos de seda y del cultivo de moreras, muy importante hasta entonces. En consecuencia, muchas moreras fueron taladas y sus terrenos dedicados al nuevo árbol frutal. Y desde Carcaixent, a lo largo del siglo XIX, se extendió el cultivo por toda la costa del Mediterráneo, convirtiéndose en la cuna de la naranja, al punto que en algunas guías turísticas la Ribera y Carcaixent se consideraron “el jardín de las Hespérides, donde se encuentra la fruta dorada”. Desde entonces el naranjo ha experimentado numerosas modificaciones debidas a los cruces de varias especies, tanto naturales como producidas por el ser humano, y de ahí la gran variedad de naranjas que pueden encontrarse en el mercado.

Naranjos. Autor, Jaime Oro

• La fruta, novedosa y deliciosa, traspasa fronteras, pero la sociedad española no disponía de recursos suficientes para adquirir un alimento que no fuera de primera necesidad y la naranja viajaba hasta los mercados europeos que tenían mayor poder adquisitivo. Aprovechando la revolución en los transportes que se produjo a mediados del XIX, se inicia la exportación a gran escala a través de la red de ferrocarriles y los barcos a vapor. Las cajas de fruta se enviaban por tren hasta los puertos y, de allí, por barco, hasta el destino. Por tanto, los almacenes tenían que situarse lo más cerca posible de las estaciones de ferrocarril. El primero documentado se construyó en 1889 en Sagunto, según el trabajo de Eduard Domenech, La arquitectura de los almacenes de naranja.

• La naranja fue, durante los dos últimos siglos, el símbolo de prosperidad económica valenciana enriqueciendo a propietarios y labradores. Grandes extensiones de huertos de naranjos cubrían de norte a sur la costa del levante y eran la máxima representación del paisaje litoral valenciano, un paisaje admirado por los viajeros y naturalistas del XVII que más tarde inspiró a artistas de todos los ámbitos: escritores como Teodoro Llorente o Blasco Ibáñez situaban en él sus obras; pintores como Joaquin Sorolla, Teodoro Andreu o Julio Peris Brell introdujeron la imagen del huerto de naranjos como lugar idílico en el que contextualizar las relaciones amorosas.

El naranjero. Óleo sobre lienzo. Joaquin Sorolla. 1891

• Posiblemente la palabra naranja sea el resultado de la mezcla de varias lenguas del sur de Asia: "narang", "narandam", "nagarukam" o "nari", que significa fragancia. Es una fruta rica en vitaminas A y C, y con propiedades antioxidantes.

• La Virgen de la Naranja es la patrona de los naranjeros. Se trata de una imagen mariana sedente, del siglo XIV y de estilo tardorrománico, tallada en madera de tarabina (sabina, Juniperus thurifera). La Virgen sostiene en la mano derecha una bola de color anaranjado, que el pueblo ha identificado con una naranja, en lugar del orbe, y de ahí el nombre de Virgen de la Naranja. Es una de las joyas escultóricas más emblemáticas del periodo medieval valenciano, restaurada por el Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals, gracias a la colaboración conjunta de la Generalitat Valenciana y la Diputación de Castellón. Cuenta la historia que fue un regalo de una familia de naranjeros valenciana al municipio de Olocau del Rey, en agradecimiento por la recuperación de su hijo enfermo, gracias al clima de sus montañas. La imagen, que en origen se encontraba en la Ermita de Nuestra Señora de la Naranja fue robada en 1924 y tras ser recuperada, la valiosa escultura se ubicó para mayor seguridad en el altar de la iglesia parroquial de la localidad, denominada Nuestra Señora del Pópulo. En la década de los 50, un exportador de cítricos de Vila-real, se enteró casualmente de la existencia de la Virgen de la Naranja y contactó con el ayuntamiento de Olocau intrigado por el fervor a esa virgen en una zona donde no se cultivan naranjos. Tras conocer la antigua historia de su procedencia, difundió la existencia de esta “Mare de Déu” y muchos naranjeros se desplazaban a Olocau en su festividad. Finalmente, como la imagen no podía ser sacada de allí, se encargó una copia al escultor José Ortells y se depositó en un altar de la Basílica de Nuestra Señora del Lledó, en Castellón de la Plana. Desde entonces, en el mes de mayo, se lleva a cabo una celebración en su honor con una tradicional misa y almuerzo para todos los naranjeros de la provincia.

Virgen de la Naranja de Olocau

• En Carnaval se celebra en Ivrea (Italia) la Batalla de las Naranjas durante la cual dos bandos recorren el pueblo; unos, los aranceri (naranjeros) lanzando naranjas desde carrozas a los otros, los de a pie, de manera similar a la tomatina de Buñol. Parece que esta tradición tiene su origen en el siglo XIII y rememora la historia de la rebelión del pueblo enfurecido contra un señor feudal que hizo uso del derecho de pernada de los nobles en la Edad Media, secuestrando a una doncella. En la Batalla, las naranjas representan la cabeza del noble que fue degollado por el pueblo, y el jugo su sangre. Un grupo de jueces observa y al final del carnaval declaran ganador a uno de los dos grupos.

• Las naranjas también fueron protagonistas de otras batallas festivas que debieron limitarse por la cantidad de heridos que habían de ser atendidos al terminar. Además, en Navidad y en carnaval, según una costumbre que recogió Lope de Vega y que se transcribe en el libro de López Fernández, 'se daba el juego de arrojarse naranjas de ventanas a la calle o viceversa, con un significado amoroso o simplemente galante'.

• La naranja y el naranjo fueron, durante mucho tiempo, destinados únicamente a la ornamentación o la condimentación. Las naranjas agrias fueron utilizadas incluso para limpiar las tripas de los embutidos en las matanzas de cerdos o para sacar brillo a los cacharros de cobre y latón.

Clemenules de Nules

• Els tarongers es van originar fa 20 milions d'anys en el sud-est asiàtic i el seu cultiu es remunta a 4.000 anys arrere en el sud de Xina. Des d'allí es va estendre per tot l’Orient amb les campanyes d'Alexandre el Gran i a través de la Ruta de la Seda. A Espanya el taronger agre, amb el nom de naranjah, va ser introduït pels àrabs en el segle X com a arbre ornamental, molt apreciat per la seua bellesa, l’aroma de la tarongina, i els seus agres fruits amb propietats curatives i amb els que es preparaven melmelades i licors.

• En 1781, un sacerdot de Carcaixent (València) aficionat a la jardineria, va obtindre per mitjà d'empelts el primer taronger de fruita comestible i dolça. Davant d'este èxit, el retor Monzó, junt amb l'apotecari Bodí i l'escrivà Maseres, va plantar en esta localitat el primer hort de tarongers de la Comunitat Valenciana, aconseguint beneficis econòmics. L'èxit d'esta fruita coincideix amb la decadència de la indústria de la seda i la pèrdua de rendibilitat de la cria de cucs de seda i del cultiu de moreres, molt important fins llavors. En conseqüència, moltes moreres van ser talades i els seus terrenys dedicats al nou arbre fruiter. Des de Carcaixent, al llarg del segle XIX, es va estendre el cultiu per tota la costa del Mediterrani, convertint la localitat en el bressol de la taronja, al punt que en algunes guies turístiques la Ribera i Carcaixent es van considerar “el jardí de les Hespèrides, on es troba la fruita daurada”. Des de llavors el taronger ha experimentat nombroses modificacions degudes als encreuaments de diverses espècies, tant naturals com produïdes pel ser humà, i d'ací la gran varietat de taronges que poden trobar-se en el mercat.

• La fruita, nova i deliciosa, traspassà fronteres, però la societat espanyola no disposava de recursos suficients per a adquirir un aliment que no fóra de primera necessitat i la taronja viatjava fins als mercats europeus que tenien major poder adquisitiu. Aprofitant la revolució en els transports que es va produir a mitjan segle XIX, s'inicia l'exportació a gran escala a través de la xarxa de ferrocarrils i els barcos a vapor. Les caixes de fruita s'enviaven per tren fins als ports i, d'allí, per barco, fins al destí. Per tant, els magatzems havien de situar-se el més prop possible de les estacions de ferrocarril. El primer documentat es va construir en 1889 a Sagunt, segons el treball d'Eduard Domenech, L'arquitectura dels magatzems de taronja.

• La taronja va ser, durant els dos últims segles, el símbol de prosperitat econòmica valenciana enriquint propietaris i llauradors. Grans extensions d’horts de tarongers cobrien de nord a sud la costa del llevant i eren la màxima representació del paisatge litoral valencià, un paisatge admirat pels viatgers i naturalistes del XVII que més tard va inspirar artistes de tots els àmbits: escriptors com Teodoro Llorente o Blasco Ibáñez hi situaven les seues obres; pintors com Joaquin Sorolla, Teodoro Andreu o Julio Peris Brell introduïren la imatge de l'hort de tarongers com a lloc idíl·lic on contextualitzar les relacions amoroses.

• Possiblement la paraula taronja siga el resultat de la mescla de diverses llengües del sud d'Àsia: "narang", "narandam", "nagarukam" o "nari", que significa fragància. És una fruita rica en vitamines A i C, i amb propietats antioxidants.

• La Verge de la Taronja és la patrona dels tarongers. Es tracta d'una imatge mariana sedent, del segle XIV i del Romànica tardà, tallada en fusta de tarabina (savina, Juniperus thurifera). La Mare de Déu sosté en la mà dreta una bola de color ataronjat, que el poble ha identificat amb una taronja, en lloc de l'orbe, i d'ací el nom de Mare de Déu de la Taronja. És una de les joies escultòriques més emblemàtiques del període medieval valencià, restaurada per l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals, gràcies a la col·laboració conjunta de la Generalitat Valenciana i la Diputació de Castelló. Conta la història que va ser un regal d'una família de tarongers valenciana al municipi d'Olocau del Rei, en agraïment per la recuperació del seu fill malalt, gràcies al clima de les seues muntanyes. La imatge, que en origen es trobava en l'ermita de la Mare de Déu de la Taronja, va ser robada en 1924 i després de ser recuperada, la valuosa escultura es va ubicar per més seguretat en l'altar de l'església parroquial de la localitat, denominada la Mare de Déu del Pópulo. En la dècada dels 50, un exportador de cítrics de Vila-real es va assabentar casualment de l'existència de la Mare de Déu de la Taronja i va contactar amb l'ajuntament d’Olocau intrigat pel fervor a eixa verge en una zona on no es cultiven tarongers. Després de conéixer l'antiga història de la seua procedència, va difondre l'existència d'esta “Mare de Déu” i els tarongers es desplaçaven a Olocau en la seua festivitat. Finalment, com la imatge no podia ser treta d'allí, es va encarregar una còpia a l'escultor José Ortells i es va dipositar en un altar de la basílica de la Mare de Déu del Lledó, a Castelló de la Plana. Des de llavors, en el mes de maig, s’hi fa una celebració en el seu honor amb una tradicional missa i esmorzar per a tots els tarongers de la província.

• En Carnestoltes se celebra en Ivrea (Itàlia) la Batalla de les Taronges durant la qual dos bàndols recorren el poble; uns, els aranceri (tarongers) llançant taronges des de carrosses als altres, els de peu, de manera semblant a la tomatina de Buñol. Pareix que esta tradició té el seu origen en el segle XIII i rememora la història de la rebel·lió del poble enfurit contra un senyor feudal que, fent ús del dret de cuixa dels nobles en l'Edat Mitjana, va segrestar una donzella. En la Batalla, les taronges representen el cap del noble que va ser degollat pel poble, i el suc la seua sang. Un grup de jutges observa i al final del carnestoltes declaren guanyador a un dels dos grups.

• Les taronges també van ser protagonistes d’altres batalles festives que van haver de limitar-se per la quantitat de ferits que havien de ser atesos a l’acabar. A més, en Nadal i en carnestoltes, segons un costum que va recollir Lope de Vega i que es transcriu en el llibre de López Fernández, “es donava el joc de tirar-se taronges des de les finestres al carrer i viceversa, amb un significat amorós o simplement galant”.

• La taronja i el taronger van ser, durant molt de temps, destinats únicament a l'ornamentació o la condimentació. Les taronges agres van ser utilitzades inclús per a netejar els budells dels embotits en les matances de porcs o per a traure brillantor als atifells de coure i llautó.

Poco a poco, pero de manera inexorable, nuestro peculiar paisaje agrícola de flores de azahar se está reduciendo y modificando. Frente a las dificultades climáticas y comerciales de los tradicionales cultivos de cítricos, muchos productores están transformándolos en aras de poder seguir viviendo del campo. Y así se está desarrollado en las comarcas litorales de Castellón un revolucionario cambio, del naranjo al aguacate

En auge en la Comunidad Valenciana durante los últimos años, en la provincia de Castellón el cultivo de aguacates se ha incrementado de forma imparable desde sus incipientes inicios en 2017, pasando de unas simbólicas 18 hectáreas a las más de 600 en el año 2023.

Los términos municipales de Castelló de la Plana y Almenara concentran la mayor parte de la producción, pero también hay plantaciones en Onda, Artana, Betxí, Alcalà de Xivert, Nules, la Vall d'Uixó y Benicàssim.

El clima cálido, la ausencia de heladas y la buena calidad del agua son los factores que hacen que las plantaciones de aguacate sean una excelente opción para muchos agricultores como alternativa viable y rentable al tradicional cultivo de regadío (únicas tierras aptas para esta especie), si bien su implantación no es mayoritaria ni generalizada debido, sobre todo, a los requerimientos de recursos hídricos.

El aguacate es el fruto del árbol del mismo nombre, también denominado aguacatero (Persea americana), de hoja perenne y de la familia de las lauráceas, plantas leñosas entre las que se incluyen aromáticas como el laurel.

Originario de Centroamérica (México, Guatemala y las Antillas) su nombre proviene del náhuatl ahuacatl, que significa testículos del árbol, seguramente debido a su forma, por lo que los aztecas creían que el aguacate tenía poderes afrodisíacos, como se muestra en la antigua simbología de esta cultura.

También se conoce como palta en lengua quechua y hace referencia a los paltas que vivían al norte del Perú y sur de Ecuador.

Parece que los vestigios más antiguos del aguacate se encontraron en una cueva de Coxcatlán, en el estado mexicano de Puebla, cuyos restos fueron datados entre los años 8.000 y 7.000 a.C. Sin embargo, es sabido que tanto la civilización Maya como la Olmeca ya consumían este fruto por lo que su antigüedad puede ser superior a la datación de la cueva.

Los primeros españoles que llegaron a América lo denominaron pera de las Indias, por su parecido con las peras españolas. Tal fue el impacto de este fruto entre los conquistadores que, se dice, lo extendían sobre tortas que llevaban consigo para comer en sus incursiones por el territorio. Al ser una fruta muy valorada, se trajeron muchas semillas a España desde donde se fue extendiendo a otros países.

Su demanda fue inmediata entre la sociedad de la época, aunque ya entonces no era asequible para todos los bolsillos.

El sacerdote español Bernabé Cobo y Peralta fue el primero en describir, en su obra Historia del Nuevo Mundo, los 3 principales tipos de aguacates, mexicano, guatemalteco y antillano a los que se ha añadido un cuarto tipo descubierto recientemente, el costarricense. De ellos proceden las más de 400 variedades que existen en la actualidad entre las que destaca el aguacate Hass, el más comercializado.

El contenido del aguacate lo convierte en un superalimento cada día más apreciado por los consumidores. Su principal componente son las grasas monoinsaturadas (como las del aceite de oliva), que constituyen el 23% de su peso. Gracias a ellas, diversos estudios indican que su consumo reduce los niveles de colesterol total y de su fracción LDL (colesterol “malo”), así como los triglicéridos en sangre.

Por eso es adecuado para prevenir la aparición de problemas como la arterosclerosis o enfermedades coronarias.

Es una de las frutas más ricas en fibra, destacando también por su vitamina E, potente antioxidante que puede prevenir el desarrollo de enfermedades degenerativas. Aporta, además, vitaminas B y C, y una gran variedad de minerales (potasio, calcio, magnesio, fósforo, hierro, …).

Recientes investigaciones destacan su riqueza en el carotenoide luteína, cuyo efecto protector de la visión reduce el riesgo de desarrollar cataratas. Sus propiedades también se aplican en cosmética y en el tratamiento de algunas enfermedades de la piel como la psoriasis.

Con la pulpa se preparan mascarillas que ayudan a prevenir arrugas y tratar dermatitis o incluso quemaduras, y el aceite nutre y suaviza la piel. En alimentación, el aguacate es ampliamente utilizado: como mantequilla vegetal; para la preparación de la famosa receta mejicana, el guacamole; para cremas y salsas; para combinar con huevos, setas y hortalizas, y ¡mucho más!

Al existir tantas variedades con diferentes épocas de recolección, este fruto puede encontrarse en el mercado tanto en invierno como en verano, destacando los productos nacionales y de agricultura ecológica.

Con más de 10 mil años de historia, el aguacate es hoy uno de los frutos más apreciados en medio mundo, sobre todo por sus propiedades nutricionales altamente beneficiosas para la salud humana, pero habrá que tener mucho cuidado con los efectos negativos de su cultivo sobre la salud de nuestro Medio, del que también depende nuestra supervivencia.

Traducció al valencià:

ALVOCATS: DE LA BLANCA FLOR DEL TARONGER AL VERD SUBTROPICAL

A poc a poc, però de manera inexorable, el nostre peculiar paisatge agrícola de flors del taronger s'està reduint i modificant. Enfront de les dificultats climàtiques i comercials dels tradicionals cultius de cítrics, molts productors estan transformant-los a fi de poder continuar vivint del camp. I així s'està desenvolupat a les comarques litorals de Castelló un revolucionari canvi, del taronger a l'alvocat

En auge a la Comunitat Valenciana durant els últims anys, a la província de Castelló el cultiu d'alvocats s'ha incrementat de manera imparable des dels seus incipients inicis en 2017, passant d'unes simbòliques 18 hectàrees a les més de 600 l'any 2023.

Els termes municipals de Castelló de la Plana i Almenara concentren la major part de la producció, però també hi ha plantacions a Onda, Artana, Betxí, Alcalà de Xivert, Nules, la Vall d'Uixó i Benicàssim.

El clima càlid, l'absència de gelades i la bona qualitat de l'aigua són els factors que fan que les plantacions d'alvocat siguen una excel·lent opció per a molts agricultors com a alternativa viable i rendible al tradicional cultiu de regadiu (úniques terres aptes per a esta espècie), si bé la seua implantació no és majoritària ni generalitzada degut, sobretot, als requeriments de recursos hídrics.

L'alvocat és el fruit de l'arbre del mateix nom, també denominat alvocater (Persea americana), de fulla perenne i de la família de les lauràcies, plantes llenyoses entre les quals s'inclouen aromàtiques com el llorer.

Originari de Centreamèrica (Mèxic, Guatemala i les Antilles) el seu nom prové del nàhuatl ahuacatl, que significa testicles de l'arbre, segurament a causa de la seua forma, per la qual cosa els asteques creien que l'alvocat tenia poders afrodisíacs, com es mostra en l'antiga simbologia d'esta cultura.

També es coneix com palta en llengua quítxua i fa referència als paltas que vivien al nord del Perú i sud de l'Equador.

Sembla que els vestigis més antics de l'alvocat es van trobar en una cova de Coxcatlán, en l'estat mexicà de Pobla, les restes de la qual van ser datats entre els anys 8.000 i 7.000 a.C. No obstant això, és sabut que tant la civilització Maia com l'Olmeca ja consumien este fruit pel que la seua antiguitat pot ser superior a la datació de la cova.

Els primers espanyols que van arribar a Amèrica li van donar el nom de pera de les Índies, per la seua semblança amb les peres espanyoles. Tal va ser l'impacte d'este fruit entre els conqueridors que, es diu, l'estenien sobre coques que portaven amb si per a menjar en les seues incursions pel territori. A l'ésser una fruita molt valorada, es van portar moltes llavors a Espanya des d'on es va anar estenent a altres països.

La seua demanda va ser immediata entre la societat de l'època, encara que ja llavors no era assequible per a totes les butxaques.

El sacerdot espanyol Bernabé Cobo i Peralta va ser el primer a descriure, en la seua obra Historia del Nuevo Mundo, els 3 principals tipus d'alvocats, mexicà, guatemalenc i antillà als quals s'ha afegit un quart tipus descobert recentment, el costa-riqueny. D'ells procedixen les més de 400 varietats que existixen en l'actualitat entre les quals destaca l'alvocat Hass, el més comercialitzat.

El contingut de l'alvocat el convertix en un superaliment cada dia més apreciat pels consumidors. El seu principal component són els greixos monoinsaturats (com les de l'oli d'oliva), que constituïxen el 23% del seu pes. Gràcies a ells, diversos estudis indiquen que el seu consum reduïx els nivells de colesterol total i de la seua fracció LDL (colesterol “roín”), així com els triglicèrids en sang.

Per això és adequat per a previndre l'aparició de problemes com la arterioesclerosi o malalties coronàries.

És una de les fruites més riques en fibra, destacant també per la seua vitamina E, potent antioxidant que pot previndre el desenvolupament de malalties degeneratives. Aporta, a més, vitamines B i C, i una gran varietat de minerals (potassi, calci, magnesi, fòsfor, ferro, …).

Recents investigacions destaquen la seua riquesa en el carotenoide luteïna que te un efecte protector de la visió reduint el risc de desenvolupar cataractes. Les seues propietats també s'apliquen en cosmètica i en el tractament d'algunes malalties de la pell com la psoriasi.

Amb la polpa es preparen màscares que ajuden a previndre arrugues i tractar dermatitis o fins i tot cremades, i l'oli nodrix i suavitza la pell. En alimentació, l'alvocat és àmpliament utilitzat: com a mantega vegetal; per a la preparació de la famosa recepta mexicana, el guacamole; per a cremes i salses; per a combinar amb ous, bolets i hortalisses, i molt més!

En existir tantes varietats amb diferents èpoques de recol·lecció, este fruit pot trobar-se en el mercat tant a l'hivern com a l'estiu, destacant els productes nacionals i d'agricultura ecològica.

Amb més de 10 mil anys d'història, l'alvocat és hui un dels fruits més apreciats en mig món, sobretot per les seues propietats nutricionals altament beneficioses per a la salut humana, però caldrà tenir molt de compte amb els efectes negatius del seu cultiu sobre la salut del nostre Medi, del qual també depén la nostra supervivència.